Curiosa carambola del destí, dos pintors com Josep Serra Llimona (1937-2020) i Simó Busom (1927-2020) ens han deixat amb només tres hores de diferència. L’un i l’altre van ser grans amics i, sense dir-s’ho, han marxat d’aquest món alhora. Vistos ja amb una mínima perspectiva, podem dir que encarnen un tipus de pintor que cada dia que passi ens semblarà més extraordinari que hagi pogut existir: la de l’artista figuratiu que ha viscut de pintar paisatges, vistes urbanes, retrats i bodegons. Així de senzill i així de difícil: a dia d’avui, qui més pot fer-ho? I tanmateix això va ser possible fins fa quatre dies.
D’obres seves en trobarem a moltes llars catalanes, despatxos d’advocats i consultes de metges, difícilment a cap museu. Són pintors que no van pretendre trencar motllos sinó celebrar la vida en tota la seva diversitat d’estímuls visuals, i fer-ho amb tanta passió, ofici i honestedat com fos possible: buscaren en tot moment el difícil encaix entre estímul i reacció plàstica, i des d’aquest punt de vista les seves són obres del tot contemporànies de si mateixes.
Tant Busom com Serra Llimona representaven l’esperit de la Sala Parés com pocs artistes: una pintura directa, accessible, sàvia i discreta, que s’incrusta en unes determinades tradicions -la del postimpressionisme i el postnoucentisme-, bo i volent aportar-hi el seu gra de sorra, la pròpia modulació, un accent reconeixible, cosa que van aconseguir amb escreix. Tots dos barcelonins fins al moll de l’os, seran recordats per les seves innombrables vistes urbanes tan característiques de la Rambla, l’Eixample o Horta, però també pels seus paisatges de la Selva de Mar (Busom) i Menorca (Serra Llimona).
Vaig tenir la sort i el privilegi d’acompanyar-los moltes vegades quan sortien a pintar, i era un espectacle veure’ls treballar sempre com si fos el primer dia. Creien en la pintura i en la mica de felicitat que podia aportar en un o altre racó d’una casa. La seva és, doncs, una pintura que celebra, recorda, compon, emociona i acompanya: per això van tenir tants adeptes i van contribuir a crear un determinat imaginari plàstic de la ciutat. Una pintura d’interiors, la seva: música de cambra, irisada de coneixement i sensibilitat.
Ara que ja s’han convertit definitivament en els seus quadres, celebrem haver-los conegut i saber que, fins no fa gaires anys, un podia viure de pintar el que veien els seus ulls i sabien les seves mans.