Renau, l’artista que mai va deixar de combatre el capitalisme

BarcelonaMés val tard que no mai. Josep Renau va morir a Berlín el 1982, però fins ara Barcelona mai havia dedicat una gran exposició a l’artista valencià, que va convertir la seva obra en una eina contra el feixisme, mentre va viure a Espanya, i més tard també contra el capitalisme, des de l’exili a Mèxic i la República Democràtica Alemanya (RDA). Renau. El combat per una nova cultura, que es pot visitar al Born Centre de Cultura i Memòria fins al 13 d’octubre, és l’exposició més extensa que s’ha fet mai a Catalunya sobre l’artista.

Renau no tan sols va trencar molts esquemes, sinó que també va contribuir a salvaguardar el patrimoni artístic durant la Guerra Civil. Com a director general de Belles Arts de la República, va organitzar el trasllat de les grans obres del Museu del Prado, la Biblioteca Nacional espanyola i la catedral de Toledo lluny de les bombes i de les bales. El 1937, en nom del govern de la República, va encarregar a Picasso una obra per al pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París del 1937. Seria el Guernica. El Born, però, no explora tant la seva faceta com a defensor del patrimoni com la de creador. Ho fa a través dels seus agosarats i combatius fotomuntatges: “Vaig comprendre, fascinat, que el meu art podia ser una arma poderosa de lluita, que també com a artista podia contribuir a la transformació revolucionària de la realitat social que m’envoltava”, va escriure Renau.

L’exposició mostra els fotomuntatges, cartells, articles i llibres de Renau distribuïts en diferents sales dividides per grans murs d’acer. Són un total de 108 obres, la gran majoria -pràcticament un centenar- procedents de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). La resta provenen de la col·lecció privada Iban Ramón del CRAI-Biblioteca del Pavelló de la República, de la Biblioteca Valenciana, de l’Arxiu José Huguet i del Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. Renau no volia que la seva obra quedés guardada en un museu. “Ell hauria volgut que anés de poble en poble fins que es destruís”, explica el comissari de l’exposició, Juan Vicente Aliaga. Afortunadament se’n va preservar una part molt important, però durant molts anys ha quedat mig oculta. “Durant la Transició hi va haver un gran interès per Renau, però després aquest interès va desaparèixer”, admet el comissari.

I és que el valencià acostumava a anar a contracorrent. L’exposició, que es divideix en quatre grans blocs, comença amb la primera etapa de l’artista, quan seguia l’estètica déco pròpia de l’època. “El 1928 va presentar la seva obra a Madrid amb un èxit aclaparador, però quan va veure que triomfava va pensar que s’havia equivocat i es va allunyar d’aquesta estètica”, explica Aliaga. El 1931 es va afiliar al Partit Comunista i va començar a fer innovadors fotomuntatges contra el feixisme, com Hitler, el nou messies del capitalisme (1932), on l’esvàstica està feta amb monedes. A l’exposició es poden veure alguns dels seus articles a la revista Nueva Cultura, que es va difondre entre el 1935 i el 1937 [l’editorial valenciana Tresiquatre en va publicar un recull a La batalla per una nova cultura ]. Renau va teoritzar sobre l’art i va reflexionar sobre la cultura popular. Un dels seus articles, publicat el 1937, parla de les falles en què es van cremar uns ninots que representaven Hitler i Mussolini. Durant l’últim any de la Guerra Civil va fer el fotomuntatge d’ els tretze punts de Negrín, que il·lustraven el programa propagandístic del president de la Segona República per aconseguir el suport internacional a la causa republicana.

Amb la desfeta del país, Renau es va exiliar a Mèxic després de passar pel camp d’Argelers. “Tenia la possibilitat de quedar-se a França, anar a la Unió Soviètica o als Estats Units, però va escollir Mèxic perquè el muralista mexicà David Alfaro Siqueiros li havia proposat fer un grup d’artistes espanyols i mexicans”, explica Aliaga. L’artista valencià va marxar a Amèrica amb dos fills i allà en va tenir tres més. Era pare d’una família nombrosa i, per sobreviure, va fer de litògraf i va treballar fent cartells de pel·lícules mexicanes. Paral·lelament va fer el mural Retrato de la burguesía (1939-1940), que va acabar amb l’ajuda de la seva dona, Manuela Ballester. Continuava sent un fervent comunista i, de fet, va fer alguns retrats de Stalin que mai s’han pogut trobar.

Entre el 1949 i el 1976 va fer una de les sèries més trencadores, The American way of life, que és obertament crítica amb la cultura nord-americana, el consumisme i la violència política. Un dels fotomuntatges més colpidors és l’execució del matrimoni Rosenberg. Jueus i comunistes van ser acusats d’espionatge i condemnats a mort per un tribunal nord-americà el 1953. “Va ser molt crític amb el racisme que hi havia als Estats Units, cosa que no era gaire habitual en aquella època -diu el comissari de l’exposició-. Renau va fer un viatge a Nova York amb autobús i va veure com uns blancs apallissaven un home negre, i això el va afectar molt”. També va fer fotomuntatges criticant la cosificació de la dona i va fer servir els colors intensos per crear distorsions òptiques com a crítica al poder de seducció de la publicitat.

La RDA no era prou comunista

El 1958, després d’haver patit alguns atemptats en el seu estudi mexicà, Renau va decidir traslladar-se a la República Democràtica Alemanya, on li havien promès editar en forma de llibre la sèrie The American way of life. “Va sortir publicat el 1967 [amb el nom de Fata Morgana ], però en una versió més reduïda de la que esperava Renau. El més irònic és que es va vendre exclusivament als països capitalistes”, assegura Aliaga. L’artista valencià va estar treballant per a la televisió alemanya però, per a ell, va ser una experiència decebedora perquè considerava que l’Alemanya comunista tenia una mentalitat massa capitalista. Allà va fer alguns murals, que encara es poden veure a la ciutat alemanya de Halle-Neustadt, i va atacar la República Federal Alemanya amb alguns fotomuntatges. També en va produir d’altres de força ferotges contra la dictadura de Pinochet a Xile o la Guerra del Vietnam.

No va tornar a Espanya fins a la mort de Franco i, quan ho va fer, va donar moltes conferències. Tanmateix, el que realment volia era continuar creant. “De fet, va arribar a un acord amb l’Ajuntament de Manises per obrir un taller, fins i tot tenia ja un nom: Tartull”, destaca el comissari. Renau, però, va morir d’un infart a Alemanya abans de poder tirar endavant el projecte.

“La pregunta que ens hem de fer és per què no s’ha fet fins ara una exposició sobre Renau”, assegura el Comissionat de Programes de Memòria de Barcelona, Ricard Vinyes. “Va ser un artista molt important per a l’esquerra catalana, és important per entendre com es construeix la cultura política de les classes subalternes”. Per a Vinyes, l’obra de Renau és la millor manera de presentar la intel·lectualitat dels anys 30: “No volíem fer una panoràmica, sinó parlar-ne a través de Renau, que era un intel·lectual integral”, defensa Vinyes. “Amb l’exposició compensem un cert deute que com a país i com a ciutat tenim amb aquest artista”, destaca la directora del Born, Montserrat Iniesta.