Josep Ramoneda, un gat vell en defensa de la llibertat

BarcelonaL'Acadèmia de Bones Lletres, hereva de la més suggerent Acadèmia dels Desconfiats, ha confiat aquest dijous en Josep Ramoneda com a relleu del desaparegut jurista Josep M. Font i Rius, de qui va ser alumne. Amb l'intraduïble verb enraonar com a lema, el nou acadèmic ha fet una reivindicació de la cultura humanística i la raó il·lustrada, de Montaigne a Kant, com a vacuna contra la multicrisi que ens assetja i que, segons Ramoneda, la formen uns quants perills: la ideologia de la meritocràcia com a coartada legitimadora de les desigualtats, l'algoritme com una nova forma de dominació universal, l'autoritarisme postdemocràtic, els deliris tecnològics posthumans i la simplificació, l'agressivitat i l'exhibicionisme narcisista de les xarxes socials.

Davant de tot això, el filòsof i periodista, deixeble de Pep Calsamiglia, Xavier Rubert de Ventós i Pere Lluís Font (encarregat del discurs de contestació), demana tornar a una idea radical de llibertat, que neix de la consciència de cada individu que pensa i decideix per si mateix, i que suposa la possibilitat de triar entre el bé i el mal: "No hi ha llibertat si només és llibertat per fer el bé: el mal no és el límit de la llibertat, sinó la seva condició". És en aquesta elecció on l'humanisme agafa la seva raó de ser. En aquests temps "bio-eco-cíber", Ramoneda adverteix que "algú ha de parlar del bé i del mal, de les coses belles i de les sinistres, de la veritat i de l'error, sense prejudicis, perquè el prejudici és incompatible amb el coneixement". I afegeix: "Algú ha de defensar el plaer d'allò que no és necessari en termes d'eficiència i resultats [...], algú ha de donar sentit a l'home clonat o a l'home de les mil pròtesis". Només des d'aquesta experiència humana, des d'aquest enraonar amb un mateix i amb els altres, hi haurà un futur que no sigui forçosament distòpic. Per a Ramoneda, cal tornar a trobar "el temps de pensar, el temps de crear, el temps d'estimar, el temps d'avorrir-se, el temps de conversar, el temps de divertir-se". Les humanitats, doncs, com un espai de resistència i d'esperança, com un permanent contrapunt crític, com un tossut exercici de llibertat.

La rèplica de Pere Lluís Font ha estat una emotiva retrobada amb l'amic Ramoneda i amb el seu pòsit humanista, un elogi de la paraula pausada i enraonada, entesa com a baluard contra la incomunicació "paradoxalment generada per la hipercomunicació digital". No en va, per a Font la institució que ara acull Ramoneda hauria de ser considerada, en realitat, l'Acadèmia Catalana de les Humanitats, un espai de llibertat que el seu president, Borja de Riquer, vol que deixi de ser conegut com l'acadèmia més antiga de les terres hispàniques per incorporar-la de ple als debats del segle XXI. De moment, aquest dijous ha estat un lloc agradable perquè s'hi retrobin dos gats vells de la filosofia. El mateix Ramoneda ho té clar: "Si volem ser gats, haurem de buscar maneres de sobreviure a aquest nou context" de vigilància digital, noves formes de ser lliures.

Amb la seva trajectòria acadèmicament heterodoxa, més lligada al periodisme i la creació cultural que a la universitat, Ramoneda d'alguna manera trenca amb el motllo de l'acadèmic tradicional. Amic de Glucksmann, no només s'ha implicat en el seu temps a través de milers d'articles a la premsa al llarg de dècades (en l'última, sobretot a l'ARA), sinó que va crear amb el mateix Font i Calsamiglia la col·lecció Textos Filosòfics de quasi un centenar de volums (poques llengües tenen un tresor així), va ser membre del Col·legi de Filosofia de Barcelona, va dirigir l'Institut d'Humanitats de Barcelona (1986-89), va impulsar i dirigir el CCCB (1989-2011), va presidir l'Institut de Recherche et d'Innovation (2009-2014) i actualment és president del Grup 62 i director de l'Escola Europea d'Humanitats.