Josep Maria Jujol troba el seu lloc a la història

BarcelonaL’arquitecte Josep Maria Jujol (Tarragona, 1879 - Barcelona, 1949) és l’autor d’algunes de les obres més emblemàtiques de l’arquitectura modernista, com el Teatre Metropol de Tarragona, l’església de Vistabella, la Casa Bofarull als Pallaresos i la masia de Can Negre, a Sant Joan Despí. Però el coneixement de la seva obra i el reconeixement de la seva figura no estan al nivell del seu geni creatiu, íntimament lligat a la seva col·laboració amb Antoni Gaudí a la Pedrera, la Casa Batlló i el Parc Güell. La renovació de la col·lecció d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb la col·laboració dels hereus de Jujol, que hi han fet un dipòsit de vuit mobles, representa un pas molt significatiu per donar valor al llegat d’aquest arquitecte.

“Jujol es pot qualificar d’arquitecteartista perquè era un gran dibuixant, un gran pintor, un gran escultor i dominava el ferro”, diu el seu fill Josep Maria, autor d’una monografia cabdal per endinsar-se en el seu llegat, La arquitectura de J.Mª Jujol (La Gaya Ciencia, 1974). “Quan dirigia unes obres amb el manyà o amb el ferrer, si l’artesà no l’acabava d’interpretar o no s’acabava d’atrevir a torçar un ferro, ell no tenia manies: agafava l’eina i l’acabava de torçar. Tot això, incorporat a l’arquitectura, forma una unitat d’arquitectura i art, d’art i arquitectura”.

“A Jujol sempre se l’ha tractat com una figura històrica, i crec que en el moment actual, en la mesura que les coses estan molt complicades, com ho estaven a la postguerra, la seva actitud cap a l’arquitectura, com una cosa que es va fent de mica en mica, amb el temps, i la seva manera de treballar els materials, s’hauria de fer contemporània -diu Roger Miralles, arquitecte i un dels autors del llibre Josep M. Jujol. L’església primera de Vistabella. Una mirada contemporània -. La lectura de la seva obra no hauria de ser històrica. L’hem de fer contemporani i un referent. És el millor homenatge que li podríem fer: portar la seva figura cap avui, com ha fet Perejaume en els llibres que li ha dedicat”.

A més de la nova col·lecció permanent dels segles XIX i XX, Perejaume ha inclòs diversos dibuixos i mobles de l’arquitecte a l’exposició temporal que té en cartell al mateix museu, Maniobra de Perejaume,i Jujol també està representat a l’exposició Traç de l’Arts Santa Mònica. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya va acollir a l’octubre una exposició itinerant organitzada per Josep Maria Jujol fill. Les intervencions que va fer a la catedral de Mallorca amb Antoni Gaudí, un dels treballs més audaços dels dos arquitectes, tornen a lluir després de ser restaurades en els últims anys amb motiu de l’Any Campins-Gaudí. Els últims anys també s’ha restaurat la façana de la masia de Can Negre, obra del desaparegut Josep Llobet, i el campanar de l’església parroquial de Sant Jaume de Creixell (Tarragonès).

Jujol, Patrimoni Universal?

La conservació delicada d’uns edificis molt fràgils

“Més que de recuperació, encara hem de parlar del descobriment de l’obra de Jujol”, diu Roger Miralles. En els últims anys la figura de Jujol ha tingut més visibilitat internacional amb la inclusió de la Casa Bofarull entre les obres de l’exposició catalana a la Biennal de Venècia, Arquitectures empeltades, i el fet que l’església de Vistabella sigui un dels escassos edificis catalans inclosos en el monumental Atlas de arquitectura mundial del siglo XX,de l’editorial Phaidon. “Jujol encara no és entre les grans icones de l’arquitectura catalana, però sens dubte podria ser-hi perfectament”, afirma Joan Pluma, director general del Patrimoni Cultural del departament de Cultura. “El semestre vinent volem tenir un diagnòstic més precís de l’estat de conservació de l’església de Vistabella”, afegeix Pluma, que diu que es tracta d’un “element molt singular”. Pluma explica que la Generalitat “vol parlar amb l’arquebisbat de Tarragona -el propietari de l’edifici- sobre com afrontar-ne la conservació”.

El llegat de Josep Maria Jujol és molt fràgil a causa de la profusió d’elements decoratius que hi ha en les seves obres. Però el fet que els treballs de Jujol incorporin el pas del temps -Josep Llinàs afirma que inclouen la seva pròpia “desaparició”- fa difícil establir els límits de les restauracions perquè les obres no perdin el seu caràcter genuí. Més enllà de la protecció del Govern, el fet que la Casa Bofarull i l’església de Vistabella, dos edificis intactes, fossin proposades per ser Patrimoni Universal de la Unesco, com ha passat amb Gaudí i Domènech i Montaner, ¿les afavoriria o es correria el ric que es massifiquessin i es posessin en perill? També en el terreny de la conservació, el bloc d’habitatges que hi ha al damunt del Teatre Metropol està en molt mal estat de conservació i provoca humitats al teatre. Per resoldre-les, caldria una reforma estructural molt significativa i, probablement, molt costosa.

Els arxius de l’arquitecte

Els guardians dels projectes, els dibuixos i els objectes de Jujol

El dipòsit de vuit mobles que els hereus de Jujol han fet al MNAC és una molt bona notícia. “Ens agradaria ampliar la col·laboració amb el museu en el futur. Ens avenim molt amb l’equip, i ens agradaria que altres famílies que desconeixem també hi col·laborin”, explica Jujol fill sobre el desconeixement dels mobles que el seu pare va dissenyar per als Tallers Comas a principis dels anys 20 en contraposició a aquestes peces que van ser produïdes industrialment.

El MNAC ja tenia diverses peces de l’arquitecte abans de la renovació de la col·lecció permanent de l’art dels segles XIX i XX, com el pany de la porta de la desapareguda -i mítica- botiga Mañach del carrer Ferran i quatre peces que Joan Pau Jover Santiñà, nét de Pere Mañach, el primer marxant de Picasso, va donar al museu el 2006 en concepte de pagament d’impostos. A més de la pinacoteca, els hereus de Jujol, Josep Maria, Thecla i Teresa, van donar prop de 60 projectes del seu pare a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Finalment, com que Jujol va exercir d’arquitecte municipal de Sant Joan Despí, l’arxiu municipal de la localitat conserva la documentació dels projectes que va crear a la localitat, amb els expedients de permisos d’obres.

Els estralls de la Guerra

Des de l’Exposició Universal del 1929 fins a la postguerra

Al llarg de la seva trajectòria, Jujol va treballar, sobretot, per a la petita burgesia i per a nombroses parròquies de les comarques tarragonines. L’Exposició Universal del 1929 va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria: hi va signar dos encàrrecs oficials, la Font Monumental de la plaça d’Espanya i el Palau del Vestit de la Fira de Barcelona. “Hi havia unes normes: havien de tenir un caràcter de monumentalitat grecoromana”, diu el fill de l’arquitecte, que així explica el gir que va fer Jujol, des d’unes obres que sovint s’han associat al surrealisme i al dadaisme cap al classicisme. Així i tot, l’arquitecte va saber posar el seu accent personal en uns projectes amb poc marge per a la llibertat creativa. La Guerra Civil, però, va estroncar la seva carrera. “La guerra va representar tres anys d’una aturada total. Després es va trobar que no hi havia grans obres i que la gent tenia unes altres preocupacions econòmiques i, en canvi, va fer moltes restauracions de temples”. Després de la contesa, des dels anys 50 i fins als 80, Josep Francesc Ràfols, Oriol Bohigas, Alexandre Cirici Pellicer, Carlos Flores -autor de Gaudí, Jujol y el Modernismo catalán -, el mateix fill de l’arquitecte i Josep Llinàs, comissari d’una gran exposició al Coac el 1989, han sigut claus a l’hora de vetllar per la figura de l’arquitecte.

Un arquitecte atípic

Una creativitat frenètica i on conflueixen l’art, el temps i la fe

Josep Maria Jujol era fill d’un mestre d’escola i a la seva família no hi havia altres artistes, segons recorda el fill de l’arquitecte. Però ja de petit “s’extasiava davant les postes de sol tarragonines, amb els núvols vermells que canviaven de color”, recorda Josep Maria Jujol fill sobre el misteriós potencial creatiu de l’arquitecte, animat per la relació amb Gaudí. “És molt difícil en les obres de Jujol establir una cronologia i jutjar-les en el sentit clàssic”, afirma Juan José Lahuerta, historiador de l’arquitectura i el cap de les col·leccions del MNAC. “Per exemple, el Teatre Metropol, com moltes de les seves obres, el va anar desenvolupant al llarg del temps, com un procés”, afegeix l’expert. Els clients de l’arquitecte eren també els seus còmplices i “Jujol anava a dinar o sopar a casa seva -afegeix- i segur que aprofitava per canviar alguna cosa o crear-ne una de nova”.