Josep Maria Espinàs: “Ja m’està bé com m’ha sortit la vida”

BarcelonaJosep Maria, com estàs?

Anar fent, bé.

Abans de res, feliç Sant Jordi. ¿Trobes adient felicitar Sant Jordi, com qui diu “Bon Nadal” o “Feliç any nou”?

Jo soc partidari que la gent feliciti. Que equiparin una mica la gent que insulta amb la gent que felicita.

Que firmaràs gaire?

No ho crec. Han passat els anys que firmava molt. I dec haver firmat durant 60 diades de Sant Jordi. El passat és el passat, i el present el present. Intento viure el present dissimulant una mica que és el passat.

Has fet present el passat amb la reedició de Combat de nit.

Sí. Ha sigut una gran sorpresa tornar a veure aquest llibre. Per exemple, penso que el tema és absolutament inèdit. Dos camioners protagonistes d’una història. Però aquests camions tenen alguna cosa a dins. Uns conductors que pensen alguna cosa i que tenen família. Vaig seguir els camioners físicament fins al final. Anava amb ells a la cabina i dinava o sopava al seu costat. Ho van acceptar amb tota naturalitat, que un desconegut s’afegís a la parella. Sempre eren parella per alternar-se. No sabien ben bé què hi feia, jo. A vegades els camioners transportaven passatgers que havien hagut de sortir a corre-cuita a un enterrament, posem per cas. No es van estranyar gens. Passa que no sabien que jo era escriptor.

I vau anar a Valladolid.

A mi m’era igual on arribàvem. Ells tenien un trajecte, i els vaig seguir.

L’altre dia en Pàmies va escriure que l’inici de Combat de nit podria ser el començament d’una novel·la de Quim Monzó.

No ho sé. No en tinc ni idea. Aquests autors no existien per a mi. Devia haver-hi alguna cosa en l’època, alguna tendència a observar la realitat d’una manera determinada, i l’escriptor es feia ressò d’aquests canvis que s’anaven produint. A mi m’ha apassionat sempre aquest territori en el qual tu pots trobar alguna cosa que no és habitual per a la gent. La gent va a la platja. El que m’agrada realment és seure a la platja i mirar. Si vols, en una escala i tema diferents, ¿què passa dins els camions que veiem passar? A mi els fets m’impressionen. Què passa dins un camió dels que passen corrent i una mica més i ens atropellen? Això intentava desxifrar a través d’una narració en certa manera inventada, fruit de veure els camioners des de dins. El que estava ben vist en aquella època era la lírica. Jo també he fet versos, de jove, i alguns de bons. Però ¿el reflex social on era? En certa manera, la novel·la dels camioners està explicant una part de la societat sense voler fer sociologia. Quan tornen a casa, ¿què passa? Tenen fills? ¿Això ho havia dit algú? Això em preocupava molt.

¿Te l’has tornat a llegir ara que s’ha reeditat?

Sí. M’ha sorprès, si soc sincer. Vaig descobrir que hi havia tot un món.

Això ho has fet després amb els viatges a peu.

És a dir, submergir-me en una realitat que no és la meva. Això és el que m’apassiona. Soc un tafaner. La literatura de la curiositat, si vols dir-ho així. Crec que si ara fos jove, en lloc de tan vell, buscaria temes que responguessin d’una banda a la societat, explicats de manera senzilla i clara, i que marquessin un moment en la història de la ciutat, la vida o la gent.

D’això ara se’n diu “sortir de la zona de confort”.

Tota la vida. Jo m’he arriscat sempre a fer això. Des del primer article i llibre que vaig escriure no he tingut mai present quina importància podia tenir, si agradaria o no. M’he sentit sempre molt lliure i he escrit el que m’ha semblat.

Si haguessis viscut a Houston, hauries acompanyat un astronauta en un coet.

No m’hauria fet res, t’ho asseguro. Passa que com que l’Espinàs sempre parla de coses tangibles, de prop i més aviat generals, hi ha gent que pensa que és ruralista. Em perdonaran, però jo treballo per a mi. “Com és que no saps això? Mira quina cosa podries fer ara”. Sense lligar-me a convencions, modes, normes. El 1958 la gent estava més interessada en la lírica, però jo em dedicava a la prosa del camioner. Amb això m’hi sento encara fidel. Soc una persona que sempre ha anat improvisant, i que sabia el que s’havia de saber i ignorava el que havia d’ignorar. A la llarga veus que és bastant coherent per no haver-me de penedir d’haver fet o deixat de fer. Ja m’està bé com m’ha sortit la vida.

Que bé poder dir això, no?

Només té aquest defecte, la vida: que s’acaba. Això és fatal.

Hi ha qui diu que justament perquè s’acaba és vida. Si durés sempre, seria una altra cosa.

Deu ser un racionalista, això no m’interessa gens.

Et fot, que s’acabi?

No em fot. Potser hauria de dir llàstima. Llàstima sí. Hi ha una petita actitud de violència en el fet que et foti, no s’ha de tenir aquesta preocupació, crec. Penso en els meus pares, en els meus avis, amics, tants amics que s’han mort. Ja soc un supervivent d’una generació i això em fa una certa impressió. D’importància, cap. No visc d’això. Visc a veure si la noia que passa pel carrer ha canviat la moda, si les noies van més així. O si el que diuen ara per televisió no ho haurien dit fa 20 anys, etc. La comparació és una eina que continua sent viva per a mi, i potser aquesta afició a comparar vol dir, en definitiva, viure.

Ara ja sabem en funció de què tries les històries. I les paraules? ¿Fas com Pla, que recargolava cigarretes per tenir temps de pensar l’adjectiu?

Està bé, la frase. Ho fas inconscientment. Jo escric amb una Olivetti antiga. El clac-clac-clac que va sonant m’ajuda molt. Em diu que estic viu, que estic intentant pensar. En un silenci absolut, ¿què t’has de posar a pensar i escriure? No val la pena, no ets cap geni, tu. El clic-clic de la màquina d’escriure està bé. Podria ser un símbol, ara m’ho invento, que necessitem petites ajudes dels altres per poder fer alguna cosa. La meva petita Olivetti que fa clic-clic-clic, aquesta pausa m’ajuda molt per donar-me lliçons. Les coses no són tan fàcils, potser has de trobar cinc paraules abans de la que sigui bona. La meva companya Olivetti em va molt bé. Sobretot perquè no hi ha silenci.

Abans feies viatges a peu. ¿Ara per on els fas?

Ara em miro un tros de carrer com si fos un viatge a peu. Miro les botigues, la gent que s’atura. Una terrassa amb gent prenent un cafè, per exemple, és un món. M’aturo, per dir-ho així, a cada cantonada i davant de cada botiga. Les botigues són un món increïble.

Ara deus veure quatre persones assegudes a la mateixa taula, amb el cap abaixat mirant la pantalla, sense dir-se res.

M’agrada aquest gest una mica més hispànic i solemne de treure el mòbil de la butxaca i posar-lo sobre la taula dient “ aquí está ”. Amb quina seguretat. Escolta, és que el món evoluciona, i jo soc una persona que no enyora en el sentit històric. En castellà hi ha la dita de “ Cualquier tiempo pasado fue mejor ”. No, no. És una mentida tremenda. “ Cualquier día es mejor ”. Això segur. Pot passar alguna desgràcia, en soc conscient. Però el fet de tenir un dia nou és millor sens dubte. Pot acabar malament el dia, però és una altra història. El començament és important. Crec que la gent que espera massa a trobar un moment de felicitat, o un moment de saviesa, s’exposa a no trobar-lo. Modestament, vull aprofitar el moment.

Ara hi ha polítics a la presó. ¿Tu t’hi veus, a la presó?

Doncs m’hi veig. Potser perquè sempre he intentat posar-me al costat de gent que era molt diferent de mi. En aquest cas, també. Intento entendre-ho bé, i em sembla que quan una persona fa una cosa per convicció, em mereix molt respecte. Podria ser que m’hi adhereixi o no, però el respecte és enorme. En canvi, molta gent diu que no respon a la llei, al costum. I què? El progrés s’ha fet desmentint la llei i els costums, desmentint el que feien els avis. Som d’ara, amb totes les coses que són ara i avui. Que són el que tenim al voltant per dir que estem vivint. Ara bé, si vols viure dos segles enrere i disfressar-te de frare caputxí, d’escriptor romàntic, ja no és l’època. No és la nostra època. Dic nostra, ficant-m’hi amb tots.

La privació de llibertat és el pitjor càstig, imagino.

Jo soc molt meticulós a l’hora de dir les paraules, perdona’m. T’hauria de dir que sí de seguida, però ¿vols tornar a dir la frase?

La privació de llibertat és el pitjor càstig.

De vegades, per a un nen o una nena, pot ser un acte positiu.

Encara balles?

En somnis. Però m’interessa molt. La música, la cançó francesa, el ball, aquesta època. La gent diu: “És la meva època”. No, la teva època és la que vius.

“ You must remember this :

... A kiss is just a kiss, a sigh is just a sigh. The fundamental things apply, as time goes by ”.

Un petó només és un petó.

Un sospir és un sospir. El que és important només dura un instant.

Què hauries donat per escriure aquesta lletra?

Res. S’ha de respectar els que tenen idees i lletres. L’hi agraeixo molt a l’autor, això sí. De tant en tant acudeixo a la cançó francesa, que està plena d’idees socials, sense ser pretensioses però podries fer-ne una col·lecció de cançons i veure que la vida, amb tots els matisos, hi és.

O sigui que no treballes amb un diccionari, sinó amb el cançoner francès.

És més divertit, més bonic, i molt suggeridor. Si vols saber alguna cosa, busca-ho al diccionari. Ara bé, si vols pensar... les lletres de les cançons m’ajuden a viure. Summertime : “Fa calor i la vida és fàcil”. Això ja és un món que el segueix tota una història humana. No em cansaria mai d’obrir a l’atzar un llibre on hi hagi cançó francesa per dir “Caram, quines idees”. Humanitzant en tota possibilitat la vida. Soc un admirador d’això. Jo continuo cantant de tant en tant, per casa, sol. Cridant no, que sempre pots molestar. [Canta] “ You must remember this, a kiss is just a kiss, a sigh is just a sigh. The fundamental things apply, as time goes by ”. Recorda sempre això, un petó és un petó, un sospir un sospir. El que és important només dura un instant.

I tenia raó, el poeta?

No ho sé, però hi estic d’acord.