'Josep' dibuixa l'exili republicà als camps de concentració francesos

BarcelonaLa culpa és de Ken Loach. Aurélien Froment (Angers, 1976) tenia 15 anys quan els seus pares el van portar a veure Tierra y libertad. A l'entusiasme pel film va seguir un interès per la Guerra Civil Espanyola. La lluita del bàndol republicà va ser la culpable que, fa uns 20 anys, es fixés en un llibre de Georges Bartolí que explicava la història de l'exili de la seva família, republicans que van creuar la frontera amb França al final de la guerra. Els dibuixos que il·lustraven la portada i l'interior eren de l'oncle de l'autor, Josep Bartolí, dibuixant, figurinista i escenògraf reputat amb una vida apassionant de la qual sol destacar-se la seva relació amb la pintora Frida Kahlo. Aquelles il·lustracions van cridar l'atenció de Froment –ell també és dibuixant i firma com a Aurel–, però amb el llibre també va descobrir una realitat que, tot i el seu interès per la Guerra Civil, fins aleshores desconeixia del tot: el tracte deplorable de l'estat francès als exiliats republicans, als quals va tenir en condicions inhumanes en camps de concentració. “No havia sentit a parlar mai dels camps d'exiliats republicans –explica–. Però no m'estranya, és una vergonya nacional: al llibre d'història de la meva filla, que està acabant l'institut, ni tan sols s'esmenta la Guerra Civil, passen de la Primera Guerra Mundial a la Segona”.

Vint anys després d'aquella doble descoberta, Aurel ha convertit l'horror per la rebuda francesa als republicans i la fascinació per la figura de Bartolí en una pel·lícula d'animació que ha triomfat als cinemes francesos, seleccionada per Canes i premiada als festivals d'Atenes, Namur i Guadalajara. Josep, que arriba divendres als cinemes, recrea el pas de Bartolí pels camps de concentració: la violència dels gendarmes, les humiliacions constants, la falta d'atenció mèdica als malalts... Una caricatura cruel de la famosa fraternité que enfronta el públic francès amb un episodi vergonyós del seu passat. Aurel i el guionista del film –Jean-Louis Milesi, de la troupe de Robert Guédiguian– van decidir que si la pel·lícula era francesa s'havia de narrar des del punt de vista francès: el d’un gendarme que va treballar als camps i que, ja de gran, a punt de morir, comparteix amb el seu net els records d'una experiència que el va marcar de per vida. “És una figura inventada però està basada en diverses persones que, pel que sabem, van ajudar Bartolí als camps de concentració, aconseguint-li paper per dibuixar i ajudant-lo a escapar”, aclareix Aurel.

Bartolí no només hi és present com a personatge. També són centrals –i apareixen sovint al film– els dibuixos que va fer als camps, que capturen la immoralitat dels guardians però també el dolor i la pena d’uns homes i dones derrotats per partida doble. "Els dibuixos de Bartolí són una de les principals fonts del guió, però no vaig voler copiar el seu estil per animar la història, volia fer-ho amb el meu estil", explica Aurel. Una decisió radical del film és que, mentre les escenes ambientades al present són d’animació convencional, els flash-backs que reconstrueixen l’odissea de Bartolí als camps prescindeixen del moviment i mostren els personatges en posicions estàtiques. "És així perquè volia retre homenatge a l’ofici del Josep, que és també el meu. I no hi ha millor homenatge al dibuix que no afegir-hi res més –diu–. Però confesso que també ho faig així perquè no soc animador i, quan em vaig adonar que l’animació requereix un procés industrial i despersonalitzar el dibuix, vaig preferir buscar una altra solució".

Sílvia Pérez Cruz, obsessió sonora

Per posar veu al protagonista Aurel va pensar en Sergi López, que com Bartolí parla castellà, català i francès. Que fos l’actor català més popular a França tampoc feia cap nosa, esclar. L’altra presència catalana destacada és la cantant Sílvia Pérez Cruz, que composa la banda sonora i posa veu a dos personatges: Frida Kahlo i una de les presoneres del camp. El director la va conèixer fa cinc anys quan va fer-li una entrevista dibuixada per a Le Monde. "Primer vaig proposar-li fer servir una cançó seva, després que posés una veu, després una segona veu i finalment va compondre la música de tota la pel·lícula", recorda Aurel, encara sorprès que la cantant no l’engegués. I per què dues veus? "Perquè és la veu de la dona que va perdre i que el Josep sempre va buscar, per això la sent en una noia del camp, en Frida Kahlo i fins i tot en la música que sona. No és només una veu, és una obsessió sonora".