Josep Colom va a l’essència de l’obra mestra de Frederic Mompou

BarcelonaJosep Colom L’AUDITORI 29 DE GENER

Un dels cims de la música catalana per a un dels millors intèrprets del país: aquest podria ser un resum, reduccionista però ajustat, del concert que Josep Colom va oferir a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori amb un únic títol en cartell, la Música callada de Mompou. En el seu comentari al programa de mà, Mònica Pagès situa amb encert aquest recull de quatre quaderns i vint-i-vuit peces compostes entre el 1959 i el 1967 a la mateixa altura que la suite Iberia d’Albéniz i les Goyescas de Granados. El caràcter, per descomptat, és ben diferent, perquè, amb sant Joan de la Creu com a inspiració inicial, Mompou va fer un exercici radical de depuració del seu llenguatge, un camí sense concessions cap a l’essència expressiva més despullada. Una audició íntegra dels quatre quaderns demana d’intèrpret i públic una concentració absoluta, com la que hi va haver en aquesta ocasió.

Vestit completament de blanc, Colom va anar desgranant cada peça amb la delectació pròpia d’un miniaturista. La indicació de temps més repetida és lento, una invitació per als intèrprets mandrosos a caure en excessos cotonosos, en un misticisme perfumat de saló que desvirtua la inspiració de Mompou. Va ser una invitació que el pianista barceloní va rebutjar del tot. Amb un control minuciós de la pulsació i un fraseig en perfecta sintonia amb el tarannà espiritual de la partitura, Colom es va recrear sense indolència en els pentagrames més atmosfèrics, alhora que també caracteritzava amb precisió els números més afirmatius i subratllava les punyents dissonàncies que, ara i adés, introdueixen un element de tensió en el discurs. La beatífica lluminositat de l’última peça va ser la millor conclusió abans de tornar a escoltar, com a bis, l’Angelico primigeni, si pot ser encara més eteri que el primer cop en els dits inspirats de Josep Colom.