Un homenatge al dibuix i a la “vida èpica” de Josep Bartolí

BarcelonaDibuixant de l'Esquella de la Torratxa, combatent del bàndol republicà a la Guerra Civil, presoner als camps de refugiats francesos, figurinista al París anterior a l'ocupació nazi, gran amor de la pintora Frida Kahlo, escenògraf reputat a Mèxic, habitual del cercle de l'expressionisme abstracte a Nova York... La vida de Josep Bartolí (Barcelona, 1910 – Nova York, 1995) va ser apassionant i mereixia una pel·lícula que finalment tindrà: Josep, una cinta animada dirigida pel dibuixant francès Aurel amb les veus de Sergi López i Sílvia Pérez Cruz, que també en firma la banda sonora. La pel·lícula forma part de la programació anunciada ahir pel Festival de Canes, però la cancel·lació del certamen ha obligat a posposar l'estrena a la tardor, possiblement a Sant Sebastià. Abans i tot de veure la llum, tanmateix, l'ambició artística del projecte i el talent involucrat ja fan que es perfili com una de les pel·lícules del 2020.

Aurel, que és dibuixant de premsa i col·labora habitualment amb Le Monde, va descobrir el treball i la figura de Bartolí gràcies a un llibre de dibuixos recopilats per Jordi Bartolí, el nebot de l'artista. “Em va interessar molt el dibuix però també la seva vida èpica, que travessa tot el segle XX”, explica Aurel, que parla un castellà fluid i és un apassionat d'Espanya i la Guerra Civil. Josep, però, se centra sobretot en un dels epílegs més dolorosos del conflicte: el pas de Bartolí per camps de refugiats com Argelers.

La pel·lícula no amaga el tracte inhumà que van rebre els exiliats republicans a França i està narrada a través de flash-backs per un gendarme del camp, el Serge, que ja de gran li explica al seu net com va conèixer Bartolí a través del filat. Aurel i el guionista Jean-Louis Milesi (col·laborador habitual de Robert Guédiguian) van veure clar que una pel·lícula francesa escrita i dirigida per francesos havia de tenir un punt de vista francès. “A més, ens semblava important tractar el tema dels refugiats, perquè en realitat no ha canviat gaire –diu el director–. Ens hem de preguntar com és que 80 anys després seguim donant aquesta benvinguda a les persones que arriben a França buscant refugi de la guerra”.

En les parts ambientades al present, explica Aurel, l'estil d'animació és més convencional, però en els flash-backs el traç fa una evolució paral·lela a la de Bartolí, des d'un traç quasi sense color ni moviment, àrid i salvatge, fins a una imatge més pictòrica sense traç, només colors, gairebé abstracta. “En el fons, el tema no són els camps ni l'exili sinó el dibuix”, diu Aurel. “El film és un homenatge al treball del Josep i al dibuix com a mitjà d'expressió”. No és estrany, sent Josep la pel·lícula dibuixada que un dibuixant dedica a un altre dibuixant. “De fet, jo sempre dic que no és una pel·lícula animada, sinó dibuixada –matisa–. I he intentat situar la càmera com si fos a l'esquena d'un dibuixant, apuntant cap al taulell”.

Una banda sonora de terra i cel

Una de les aliades clau d'Aurel en el projecte ha sigut Sílvia Pérez Cruz, a qui coneixia d'haver-li fet fa uns anys una entrevista dibuixada per Le Monde. Inicialment la cantant només havia de posar la veu de dos personatges femenins, la Bertilia i Frida Kahlo. “La idea és que jo represento la dona perduda que sempre busca Josep Bartolí, per això interpreto les seves dues dones més importants”, explica Pérez Cruz, que va gravar moltes veus al costat de Sergi López, que posa la veu de Bartolí. “Amb ell tot era més fàcil, em va ajudar molt”, diu la cantant. “Ens vam ajudar l'un a l'altre –matisa López–. Ella se sentia menys segura perquè ha fet menys cinema, però és una crac i té un talent brutal”.

Pérez Cruz també està està present en el film a través de la música que sona en els flash-backs. “Com que són records desdibuixats, la música és molt abstracta i juga més amb les textures, des d'un so constant creat amb electrònica fins a percussions i cors –descriu–. Com que la terra i l'aigua apareixien molt en els records, m'he basat en aquests elements: la terra serien les percussions d'Aleix Tobías i Antonio Sánchez i l'aire uns cors amateurs de Palafrugell dirigits pel meu tio, Félix Pérez, als quals vaig fer cantar L'emigrant i improvisar textures de veu. Per a mi ha sigut com pintar, però fent servir instruments i veus”. Josep també inclou un tema cantat en què Pérez Cruz musica el poema Guerra de Miguel Hernández. “El vaig recitar en un programa i em va semblar interessant posar-li música –explica Pérez–. L'Aurel havia pensat utilitzar el Pequeño vals vienés, però al final vam decidir que era millor fer un tema nou”.