José Luis Perales: “Tota la meva obra és una autobiografia”

BarcelonaCalma és el títol del disc que publica aquest divendres José Luis Perales (Castejón, 1945), i que ha produït el seu fill Pablo. Autor de mig miler de cançons, algunes èxits en la veu de Raphael, Jeanette o Isabel Pantoja, Perales segueix fidel a la transparència de la cançó romàntica amb què va triomfar als anys 70.

Quina música se sentia a casa quan era petit?

Vivíem a Castejón, un poble petit de Conca, i a casa se sentia la música a la ràdio: Juanito Valderrama, Concha Piquer, La Niña de los Peines, aquesta mena de música popular que se sentia a tot Espanya, gairebé sempre flamenca. El meu pare era un fanàtic de Valderrama, i quan vaig començar a cantar em va dir: “Però, nano, on vas fent aquestes coses tan modernes si no serveixen per a res. Hauries de fer flamenc”. És curiós, perquè aquest any he participat en un disc d’homenatge a Juanito Valderrama en què canto Madre hermosa, una cançó que cantava sovint el meu pare.

Tot i l’èxit que ha tingut, sempre ha mantingut un contacte molt directe amb el lloc on va néixer.

Sí, i musicalment m’he alimentat molt de la meva terra. Pràcticament totes les cançons les he escrit a la casa que tinc a la cua de l’embassament de Buendía. La Alcarria és molt àrida, molt dura, però als que som d’allà ens passa una mica com als gallecs, que tenim molta nostàlgia quan som fora. Visc a Madrid, però necessito anar al poble almenys un dia cada setmana. Moltes de les cançons costumistes que vaig escriure al principi de la meva carrera, com Canción para un pastor, El labrador i Cosas de doña Asunción, són històries del poble.

Com gestionava la vanitat quan veia que composicions seves es convertien en èxit cantades per altres?

És que jo no volia ser altra cosa que compositor, fins i tot quan vaig començar a cantar. Cada vegada que donava una cançó a algú i es convertia en èxit, jo ho gaudia com si fos el cantant. Mai no vaig tenir gelosia, al revés. Al cap i a la fi, el pare de la criatura era jo, i aquest orgull sí que em quedava.

En el disc nou, Calma, segueix treballant amb unes melodies molt clares, com ha fet sempre.

Sí, però també han de ser inspirades. Una melodia es pot fer amb ofici si és per a una música sense gaire transcendència, però per a cançons melòdiques o romàntiques amb cert contingut cal que la melodia sigui especial i inspirada. A més, has de tenir un motiu per fer-la. Sempre dic que no sóc un cantant sinó un contante d’històries, perquè el que m’interessa és contar.

El disc l'ha produït el seu fill Pablo. Quina estètica musical té ell?

Fa tres anys que viu a Boston, i s'ha fet molt americà. Té vocació musical des de petit, i va tenir la necessitat d'ampliar coneixements. He volgut confiar en ell i realment ha fet un disc molt bonic.

Per això és tan nord-americà el so de cançons com En un banco de la calle

El tema el fa americà l'arranjament que hi ha aportat ell, però la cançó em va sortir a partir d'una melodia que vaig fer amb la guitarra. És una mena de melodia que no havia fet mai, que s'assembla a les de l'època del Paul Simon. Si aquesta mateixa cançó l'hagués fet fa deu anys, potser hauria tingut uns arranjaments de corda que avui quedarien una mica antics.

I fa servir el jazz per a Canción para Guillermo

Sí, això va ser cosa del Pablo, que de seguida va veure que hi aniria bé el jazz. Al cap i a la fi, és una cançó infantil i m'ha semblat meravellós.

En el disc hi ha un parell de cançons amb grans arranjaments de corda, com es feia fa anys.

Sobretot a El reencuentro. És l’orquestra de Bratislava. La vam gravar a Los Angeles, i a mi em recorda les cordes que gravàvem a Londres o Milà quan les discogràfiques feien aquells discos que costaven una fortuna. Així va passar el que va passar, que moltes companyies van arruïnar-se, perquè era un desastre. Ara les coses han canviat, perquè les companyies tenen poc pressupost. De fet, jo ja no recorro a la discogràfica per fer el disc. El faig amb els meus diners i recupero la inversió amb els concerts.

Quina cançó de tota la seva trajectòria és la que descriu millor el que és José Luis Perales?

Moltes. Si escoltes amb atenció les cançons que he escrit, em coneixeràs molt fàcilment perquè sóc molt transparent. Puc explicar una història que no és meva, però la meva filosofia hi és implícitament. No hi ha cançons autobiogràfiques, però tota la meva obra és una autobiografia. En les cançons d’amor parlo dels meus sentiments, no puc reprimir-los i ho faig sense cap pudor.

¿I la seva dona què en pensa, de les lletres de les cançons?

És una crítica molt dura, i l’hi agraeixo. No té cap problema a dir que una cançó no li agrada. I normalment no gravo una cançó si ella no la troba prou bona. Bé, sí que vaig gravar una cançó que no li agrada i que creu que no havia d’haver-la cantat perquè no l’havia escrit per a mi: ¿Y cómo es él? Era una cançó per a Julio Iglesias. La meva dona em deia: “Tu no ets com el de la cançó. Tu no podries veure que la dona marxa amb un altre i de sobte oferir-li el paraigua per si plou. Això no ho faries mai”. I tenia raó. ¿Y cómo es él? la vaig gravar a contracor, perquè no la sento. Has de fer-te actor per cantar-la.

És molt diferent compondre una cançó d'amor adolescent que una d'amor madur?

L'amor ha de ser atemporal, però, esclar, l'amor de la gent gran és diferent del dels adolescents. L'amor adolescent és el que arriba i trenca tots els esquemes perquè tot és novetat. En canvi, l'amor dels vells és diferent perquè és més reposat. És el mateix sentiment però amb perspectives diferents.

Se'n fan poques, de cançons sobre l'amor de la gent gran.

Sí, però jo he tocat el tema en algunes cançons. Per exemple, a Amor de otoño, que parla d'una vella que està donant menjar als coloms en un parc mentre a cua d'ull mira el vellet que està pendent d'ella, amb aquella coqueteria de la gent de 80 anys. I al final ell li pregunta: «¿Cómo te llamas?» I ella diu: «Me llamaré como prefieras tú». És molt tendre. Cada edat té una manera diferent d'exterioritzar els sentiments.

Quina història hi ha darrere de Me llamas

Va trucar-me una dona des de Barcelona i va explicar-me la seva vida. Em deia que no aguantava més el marit, que la deixa sola a casa, i que ella havia decidit sortir i anar a buscar un home de la ràdio la veu del qual era meravellosa. I, quan el coneix, l'home de la veu meravellosa li diu que està casat i que viu feliç amb la dona. I ella se'n torna amb el seu fracàs. Aquesta és la història. Després d'aquella trucada vaig pensar: què dec inspirar jo perquè m'expliquin coses tan íntimes? ¿Que semblo un confessor? El cas és que de seguida em vaig posar a escriure la cançó. Per cert, el vers «que ya estás harta de compartir su cama» va ser problemàtic a l'Argentina durant la dictadura. Em van dir que «compartir su cama» no es podia posar en una cançó. I vaig haver de canviar cama per casa.

També va tenir problemes amb la censura a la Xile de Pinochet.

Sí, una vegada, amb una cançó del repertori que havia de cantar al Festival de Viña del Mar. El jurat del festival em va dir que hi havia una cançó que no era convenient: Un velero llamado libertad. I aquell any no hi vaig anar.

Va viure el franquisme, les dictadures llatinoamericanes...

I les democràcies que van arribar després. He vist moltes dictadures a Amèrica i també demòcrates que després han sigut menys demòcrates del que esperaven els pobles, dictadors disfressats de demòcrates. Hi ha hagut de tot, com a tot arreu.

¿I no ha tingut mai la necessitat de compondre cançons per explicar aquestes experiències polítiques?

No. No ha sigut un tema que m'apassioni, potser perquè no crec gaire en la puresa d'alguns polítics que després veus que no ho són, de purs. De fet, jo sóc una mica de tots i una mica de ningú. Sóc de la meva pròpia ideologia, que és l'honestedat, la veritat, la convivència en pau de la gent i sobretot mirar la gent de veritat. Mai no he votat el mateix polític, ni sóc d'una sola cosa. Jo sóc de qui es porti millor amb la gent.

¿La nova política li interessa o la mira amb distància?

No la puc mirar amb distància perquè és una cosa que m'interessa molt. Però jo el que crec és que els problemes han de resoldre's amb rapidesa, perquè la gent té urgències per menjar, per treballar, per educar els fills, i vol una vida tranquil·la i sense ensurts. M'agraden els polítics actius que resolen els problemes i que parlen menys i es miren menys el melic. Aquests són els que m'agraden.

En les eleccions al Congrés del 2011 va votar Esquerra Unida. Però diu que no sempre vota el mateix...

Jo sóc així. No poso la mà al foc per cap polític concret. Ha de demostrar-me que ha fet un bon govern i que ha sigut bo per al país. La resta no m'interessa. Em dol com alguns enganyen la gent, perquè el que cal és resoldre els problemes i no pot ser que alguns s'ho prenguin amb tanta calma o es dediquin a emmagatzemar els milions a Suïssa. Això és molt fort. Jo aquesta gent no la puc votar perquè són deshonestos. Per tant, quan trobo un polític amb l'honestedat que jo desitjo, doncs el voto, i m'és igual d'on sigui.