José Luis Guerin: “No em resigno a ser marginal”

BarcelonaDesprés de set dies intensos de cinema, L’Alternativa tanca avui la seva edició amb el plat fort del festival: la première a Catalunya de La academia de las musas, l’últim film de José Luis Guerin (Barcelona, 1960), que acaba de guanyar el Giraldillo d’Or al Festival de Sevilla. Una oportunitat única per veure’l abans de l’estrena en sales l’1 de gener, coincidint amb l’aniversari de l’autor d’ En construcción, que al seu nou film s’endinsa en l’aula del filòleg napolità Raffaele Pinto per relatar com ell i un grup d’alumnes s’embarquen en l’experiment estètic de crear una escola de muses.

Com t’interesses pel projecte de La academia de las musas?

Vaig anar un parell de cops a l’aula del filòleg Raffaele Pinto amb la càmera, sense intenció de fer una pel·lícula, només perquè ell sentia el desig del cinema. Però després, a la taula de muntatge, vaig qüestionar aquella veu d’autoritat situant-la en el context domèstic o parlant amb alumnes. I aquí vaig anar descobrint uns personatges meravellosos que acceptaven les regles del joc de la ficció i començaven a fantasiejar.

Així que la teva musa en aquest projecte ha sigut... Raffaele Pinto.

Sí, el seu llibre Vida nueva de Dante va ser el motor d’ En la ciudad de Sylvia. Ell, en el fons, vol ser un actor. Orson Welles deia que en cada italià hi havia un gran actor, i si és napolità, encara més. El Raffaele i les seves alumnes tenen un gran poder sobre la paraula i una capacitat inèdita per generar frases que semblen sortides d’un bolero però amb una convicció que les fa autèntiques. Jo, de fet, no n’he escrit cap, totes s’han gestat en improvisació.

Tot i que Raffaele Pinto i la seva dona s’interpreten a si mateixos, subratlles que es tracta d’una ficció.

Sí, fins i tot he rebutjat participar en festivals importants de documental per no crear cap ambigüitat. Seria abjecte que és percebés la pel·lícula com un documental perquè la història és imaginària, tot i que les emocions són autèntiques perquè els actors se les han fet seves.

¿I d’on sorgeix aquesta peculiar idea d’una acadèmia de muses que regeneren el món a través de la poesia?

A mi em semblava una poca-soltada com a punt de partida, no veia per on agafar-la. Però de la proposta anaven sorgint seqüències plenes de vida, d’intensitat. La idea impossible dóna lloc a relacions de desig, gelosia i manipulacions, una comunitat que es va gestant a través dels diàlegs. Jo només en sóc el cronista.

El film està fet al marge de la indústria. Per voluntat o per necessitat?

Per voluntat. No he demanat un cèntim a cap institució, no volia tenir el compromís de fer una pel·lícula. Volia filmar amb la mateixa llibertat amb què un escriptor escriu. Probablement és el més valuós que ha aportat la cultura digital, poder capturar unes imatges, abandonar-les i després recuperar-les. D’aquí sorgeix una manera de pensar el cinema molt diferent de la feina amb un equip de tècnics.

Fa poc va morir Chantal Akerman, a qui tu coneixies i admiraves.

Era una cineasta que sentia molt pròxima a mi. Ella i Garrel són una mica els meus pares cinematogràfics, autors en qui sempre he trobat una mena de mirall. La filmografia de la Chantal està marcada per la seva malaltia, esclar. Era bipolar, així que té obres com Golden eighties, en què els personatges canten, i d’altres que són d’un desànim absolut. Però la seva última pel·lícula em va deixar molt impressionat, perquè creia que era sobre la mort de la mare, però parlava de la seva pròpia mort.

¿Et va sorprendre l’èxit d’ En construcción?

Molt. De sobte, és com anar per una autopista; aleshores fas un altre film i tornes a caminar sol per un sender. Jo prefereixo el camí solitari que prendre dreceres. Però vaig conèixer el cinema quan era socialment important i no vull resignar-me a ser marginal. Tot i que entenc que algunes pel·lícules no es poden moure dels marges de la indústria, desitjo trobar-me amb el públic. I sento una gran frustració quan una pel·lícula no troba el seu públic natural.

Ara tens previst sortir en persona a la recerca d’aquest públic, oi?

Exacte. El film és tan artesanal, tan fet en solitari, que sembla coherent que la distribució també ho sigui. Intentaré acompanyar la pel·lícula amb presentacions, com el trobador amb les seves trobes. No abandonar la pel·lícula un cop feta, sinó tenir-ne cura, portar-la als cinemes.