José Feliciano convoca la nostàlgia a L’Auditori
El músic porto-riqueny oferirà un concert amb “música d’ahir i d’avui” al Festival del Mil·lenni
BarcelonaJosé Feliciano es defineix com “un inconformista” que va saber obrir un capítol en la història de la música nord-americana injectant màgia llatina en el rock. És difícil no associar el seu nom a versions de grans èxits com Light my fire, dels Doors, tot i que la seva llarga trajectòria inclou tota mena de repertori, del bolero al folk, i fites com ara ser el primer músic llatí fitxat per la discogràfica Motown i haver desenvolupat un estil propi com a guitarrista, identificable fins i tot en nadales com Feliz Navidad, una composició seva que després van adaptar Bonnie M., Luciano Pavarotti i Michel Bublé, entre molts altres.
Als 69 anys, José Feliciano arriba demà a Barcelona per oferir un concert que es preveu nostàlgic a L’Auditori dins la programació del Festival del Mil·lenni. “Serà un concert amb música d’ahir i d’avui, amb peces clàssiques i alguna de nova”, explica Feliciano per telèfon des de Connecticut, on viu des que va marxar de Califòrnia, el 1990. “M’agrada molt Barcelona, és una ciutat molt maca. I m’encanten les tapes”, explica amb entusiasme abans de canviar de to per advertir que no li agraden les corrides de toros. “Digue’m antiquat, però crec que un animal no ha de patir”, diu, i es mostra reconfortat quan li fan saber que a Barcelona estan prohibides les corrides. “Ah, me n’alegro!”, exclama aquest músic, nascut a Puerto Rico i criat a Nova York.
Parla amb cordialitat i simpatia. Sembla més seriós quan explica que “la guitarra ha d’expressar el sentiment” que té ell quan la toca, i que si està trist “la guitarra sonarà trista”. I aleshores l’entusiasme de l’inici de la conversa s’enfosqueix. “Estic arribant a ser un home gran, i veig algunes coses que em posen trist, com ara que ja no tinc l’agilitat que tenia als 20 o als 30 anys. La gent em diu que segueixo tocant igual, però jo em conec”, confessa. Segurament el pitjor moment de la seva carrera va ser quan li van diagnosticar un problema a les mans. “És una malaltia que també va tenir la meva mare. Se’m tancaven les mans. Però ara estic millor. Vaig seguir un tractament que m’ha anat molt bé”, explica, i torna a parlar amb alegria.
“No volia ser famós”
“La música no ha sigut fàcil, la vida no ha sigut fàcil. Però no em queixo, gràcies a Déu. Jo no volia ser famós. Sí que esperava ser un gran músic, però no una persona famosa”, recorda. José Feliciano, cec de naixement, es va criar a Harlem. “Escoltava la música que li agradava al meu pare, i així vaig conèixer el bolero. A casa parlava espanyol i a l’escola anglès, i sempre dono les gràcies a Déu. Hi ha molts llatins, i també italians, que no parlen la seva llengua perquè no la van aprendre quan eren petits, i és una pena”, assegura. Feliciano, en canvi, ha mantingut una doble carrera en anglès i castellà.
D’Elvis Presley a Mozart
“Quan vaig començar a fer discos en anglès, també en vaig publicar un de boleros cantat en espanyol perquè els meus pares no pensessin que havia perdut la identitat”, diu aquest músic que de jove escoltava “rock’n’roll i jazz” i que tenia com a heroi el guitarrista Andrés Segovia. “Em va saber greu no tenir diners per poder anar a Espanya a fer classes amb ell, però escoltava els discos i tocava la guitarra repetint el seu fraseig. També m’agradaven Narciso Yepes i Paco de Lucía, que per a mi va ser el millor guitarrista de flamenc, perquè va ser un inconformista”, explica.
Aquest inconformisme diu que és el que fa tres anys el va dur a enregistrar The King, un àlbum dedicat a Elvis Presley, un altre dels seus herois, i a enllestir un nou disc tocant amb la guitarra àries de Mozart per a castrati. “Sóc un gran admirador de la música de Mozart. És el millor compositor. Sí, d’acord, també hi ha Bach i Beethoven, però eren molt avorrits perquè no tenien el foc de Mozart”, assegura.
