José Corbacho: “Vivim en un ‘Gran Hermano’ on tot es treu de context”

BarcelonaSeguint la màxima del seu nou espectacle, José Corbacho (l’Hospitalet de Llobregat, 1965) entoma el fet de treballar un dia de pont amb resignació i amb humor. El còmic estrena divendres al Teatre Poliorama Ante todo mucha calma, en què estripa l’actualitat en primera persona des de la ironia i la mordacitat.

Has titulat el monòleg Ante todo mucha calma. ¿Què et porta a reivindicar la tranquil·litat?

Estem sobrepassats de tot. He volgut fer un doble homenatge. La frase és el títol d’un disc de Siniestro Total, un grup que té unes lletres que ara no sé si es podrien fer, tal com està el panorama. Però també parlo de molta calma perquè cada vegada tenim una quantitat més gran d’informació. No hi ha terme mitjà: o calma o estrès amb qualsevol cosa, des de l’oci fins a l’esport i la vida sana. Al final l’únic que pretenc és enriure’m d’aquest desfici de voler tenir-ho tot i consumir-ho tot.

¿És un espectacle nostàlgic, amb la idea que el passat era millor?

Sempre fantasiegem amb la idea de parar el temps quan som joves, però és irracional. Recordo una època d’efervescència teatral, musical i cultural en què teníem una sensació de llibertat que ara poso en dubte. Vivim en un Gran Hermano on tot es treu de context i d’on surten les famoses discussions sobre la llibertat d’expressió i els límits de l’humor. Sempre he sigut partidari de no parlar de l’humor sinó fer-lo. Però després veus que pot venir algú i dir-te que farà una denúncia, quan jo soc a dalt de l’escenari dient tonteries. Les denúncies s’han de deixar per a coses importants. No soc gens nostàlgic i quan miro enrere vull fer-ho amb humor.

Tot i això, al monòleg hi ha molta càrrega d’actualitat. Per què?

A vegades sembla que la gent que pugem als escenaris o sortim a la tele vivim en una bombolla, i no és veritat. Quan arribo al Poliorama per la Rambla he d’esquivar els manters i els venedors d’aquella mena d’helicòpters voladors, i sé que el públic també ho haurà de fer. M’agrada incorporar-ho a l’espectacle, perquè vull donar la sensació que cada funció és diferent. I si l’endemà vaig a Girona, a Olot o a Sevilla, doncs sumo coses de cada lloc. Vinc de treballar amb La Cubana, que és una companyia a la qual li agrada molt jugar amb aquestes coses. Si m’hagués format al Teatre Nacional de Catalunya potser estaria quietet a l’escenari i la quarta paret seria sagrada.

¿En aquests moments creus que es pot fer broma de tot?

S’ha de fer broma de tot, però és complicat. L’1 d’octubre de l’any passat era a Colòmbia i tot el que m’arribava era horrorós. Després em va tocar actuar i notava que el públic no estava per riure. La comèdia és drama més temps, però també és veritat que tenim una capacitat molt alta d’enriure’ns de la tragèdia en què vivim. I cal fer aquesta catarsi. Potser algú dirà que no li fa gràcia, que és lícit. Una altra cosa és quan entrem en el tema de les ofenses. Avui dia tenim la pell massa fina, estem posant a sobre de l’humor i de la ficció una pressió i ens oblidem que el que fem és comèdia. Hi ha com una boira que molesta i que abans no existia; els dies haurien de ser més clars.

Com veus el futur? ¿Aquesta sensació de tristor que comentes creus que anirà a més o a menys?

Miro enfora i veig la realitat dels Estats Units, la del Brasil, la d’Europa i la del nostre país. Aquí tenim una realitat totalment grisa, fosca, que provoca molta tristor. És una llàstima que no es pugui parlar de tot. No sé gaire bé cap a on anem, però les coses no poden continuar així.

Compaginaràs les funcions al Poliorama amb les incursions al programa Tu cara me suena, d’Antena 3. ¿Què representa la televisió en la teva trajectòria professional?

És un mitjà que m’estimo. Fins i tot m’he discutit amb la gent que diu que a la tele no fan res de bo. La tele és com una nevera; pots obrir-la i menjar-te una poma o una hamburguesa que has guardat congelada. Si fas un programa amb ressò, arribes a llocs on no pots arribar fent altres coses. Es pot fer bona televisió a tots els nivells, tant a les plataformes privades com a la televisió en obert. TV3, per exemple, és un model de qualitat i és de les millors televisions autonòmiques de tot l’Estat.

De fet, al monòleg parles de la irrupció de les plataformes de pagament i de les sèries. ¿És una guerra?

Per a l’usuari és un avantatge, perquè hi ha més varietat i tot són beneficis, però per a les plataformes sí que és una batalla constant. L’arribada de més plataformes al sector ha significat feina per a més gent, així que benvingudes siguin. A mi el que em preocupa és què veu el meu fill, no si ho veu al mòbil o a la tele.

A banda de cantar a Tu cara me suena també has rescatat Los Pellas, el grup de música de la teva joventut. ¿Hem d’esperar un disc aviat?

[Riu] Això va sortir perquè vam fer un concert en un aniversari i a la gent li va agradar molt. Ens vam animar, vam decidir recuperar el grup en acústic i ara fem concerts i tenim un single. És un divertimento que em permet estar al món de la música. Igual que amb Tu cara me suena, al final el que faig és jugar. És una altra manera de comunicar-me amb la gent i d’establir una relació amb el públic. En aquest sentit, la música té fins i tot un component més fort que el teatre. I, al final, ni la tele ni les sèries poden substituir la sensació lisèrgica i poderosa de fer teatre, música o el que sigui en directe.