El lehendakari a qui no van poder caçar ni franquistes ni nazis

José Antonio de Agirre Lekube (1904-1960), el primer lehendakari d'Euskal Herria, va travessar la frontera francesa amb el president català, Lluís Companys, després de la caiguda de Catalunya. Li havia promès que així ho faria. El 7 de gener del 1941 ja feia dos anys que estava exiliat. Aquell dia va agafar un tren des de Brussel·les per anar a Hamburg. Mentre anava cap a l’estació, segons escriuria més tard, va pensar: “Crec que soc el primer home que, per fugir dels nazis, me’n vaig directe cap a ells. Aquesta manera poc comuna de salvar la vida pot proporcionar-me moments de gran interès”. No només va anar a Alemanya, sinó que es va presentar a la policia. Això sí, ho va fer amb una identitat falsa: la d’un ciutadà panameny, José Andrés Álvarez Lastra.

L’historiador alemany Ingo Niebel (Colonia, 1965) coneix molt bé el País Basc perquè el seu pare va treballar un temps a Gernika i li va explicar com els alemanys havien bombardejat la població. Està casat amb una basca i parla molt bé el castellà: “El vaig aprendre per poder parlar euskera, perquè no trobava diccionaris alemany-euskera”, explica Niebel. Al llarg de més de 600 pàgines ressegueix el periple d’Agirre, que, a diferència de Companys, sí que va escapar de la policia franquista i de la Gestapo i va sobreviure. Amb material gràfic i papers inèdits, documenta com va ser l’odissea del primer lehendakari basc i explica la complicitat policial i repressiva que hi va haver entre els règims de Franco i Hitler a A la caza del primer lehendakari (Penguin Random House).

Agirre va passar mesos a Berlín desesperant-se per poder-ne sortir. Les visites a diferents consolats eren freqüents però no hi havia manera d’aconseguir un visat que li permetés abandonar Alemanya. Finalment, al maig va aconseguir el visat per anar a Suècia i d’allà embarcar cap als Estats Units. Aquell maig del 1941 també va aconseguir reunir-se amb la dona i els fills a Berlín. En aquell moment era força optimista. Va escriure diferents cartes en què deia que estava convençut que Hitler perdria la guerra i que Franco es trobaria en un carreró sense sortida. A més, al final de guerra, preveia que els pobles més petits, com el basc i el català, aconseguirien la independència.

Com va aconseguir escapar?

“Agirre va aconseguir escapar de la policia alemanya i espanyola perquè va tallar qualsevol connexió amb la família i se’n va distanciar, geogràficament. Va adoptar una altra identitat i va enganyar tant els funcionaris del consolat alemany com els del nord-americà", detalla l'historiador. A més, va escampar el fals rumor que era a Anglaterra, va tenir l’ajuda de diferents diplomàtics i disposava de recursos econòmics. La seva família tenia diners però el lehendakari va tenir també un avantatjós aliat: el milionari Manuel de Ynchausti, que el 1939 se n’havia anat a viure a Nova York i que va moure tots els fils necessaris per salvar Agirre. Niebel creu que també va ser clau la fortalesa psicològica del lehendakari, malgrat que va cometre algunes imprudències, com anar als funerals (li va picar la curiositat) d’Alfons XIII, a principis de 1941 quan encara era a Berlín. “Llegint el seu diari personal vaig arribar a la conclusió que podia aguantar llargs períodes d’incertesa i solitud. L’ajudava també la fe: quan s’enfonsava feia exercicis espirituals”, detalla l’historiador alemany.

El viatge d'Urraca a Berlín

Tant Companys com Agirre estaven fitxats per la Gestapo. Tenien carpetes amb tota la documentació sobre els dos polítics, els seus moviments i les seves idees polítiques. “L’exili republicà però no era la seva prioritat”, explica Niebel. El setembre de 1940, l’aleshores ministre de Governació i president de la Junta Política de la Falange, Ramón Serrano Suñer, va anar a Berlín. Entre altres “tècnics”, l’acompanyava Pedro Urraca, el policia espanyol que l’agost d’aquell mateix anys havia detingut Companys a La Baule-les-pins (França). “Urraca era un oficial de poc rang, no s’entén gaire per què va anar a aquesta visita, però dues setmanes després la Gestapo detenia al germà d’Agirre, Juan Mari, a Bèlgica”, explica Niebel. Juan Mari era l’únic familiar amb qui el lehendakari tenia contacte. El van tenir dues setmanes incomunicat i el van deixar anar. “No van treure’n res però tampoc el van torturar físicament. Haurien pogut ordenar que l’interroguessin agents especials però no ho van fer, no els devia interessar prou”, aclareix l’historiador. Mai van esbrinar que José Andrés Álvarez Lastra era en realitat Agirre.

Agirre va aconseguir arribar als Estats Units, va continuar sent el president del govern basc a l'exili i va donar classes a la Universitat de Columbia. El 1946 va tornar a França i va continuar lluitant contra la dictadura fins a la seva mort, el 1960.

Per a Niebel no ha sigut fàcil documentar-se i ha hagut d’acudir sobretot als arxius alemanys. No facilitar la informació, diu, és una decisió política: “La Llei de Secrets Oficials espanyola continua sent l’obstacle més gran i està per veure si la Llei de Memòria Democràtica millorarà la situació. Mentrestant, haurem de fer cas al professor Gómez Bravo i anar als arxius de fora d’Espanya per obtenir un mínim d’informació”. És molt crític també amb l’actitud de l’estat espanyol respecte als fets de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya: “Un estat inflexible, que actua com sempre, erosiona i no podrà convèncer societats conscients de si mateixes, com la basca i la catalana, perquè es quedin en l’actual sistema polític”, lamenta. L’historiador és molt crític amb com enfoca l’estat espanyol la memòria històrica i com des de certs partits polítics s’ha distorsionat la imatge del primer lehendakari i se l’ha “nazificat”. 

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'A la caza del primer lehendakari' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.