Jorge Semprún: la memòria lliure del segle XX

BarcelonaJorge Semprún (Madrid, 1923–París, 2011) va ser testimoni dels fets més horripilants del segle XX. La mortífera experiència d'estar tancat al camp de concentració nazi de Buchenwald va marcar tota la seva producció literària, assagística i cinematogràfica. Compromès amb el Partit Comunista Espanyol (PCE), quan va sortir del camp, va començar una intensa activitat clandestina a l'Espanya franquista amb el nom de Federico Sánchez. Tanmateix, el seu esperit crític va fer que fos expulsat del PCE el 1964, i aleshores es va dedicar de ple a l'activitat literària i cinematogràfica. Va viure en un infern, però mai va cedir al pessimisme. Sempre va creure que un món més just era possible. No suportava cap cotilla: viure, segons ell, és escollir. "Semprún és plenament contemporani, ens dona eines per ser crític i fer-nos responsables del nostre present. No és un mite, és un recurs per analitzar on som ara", diu l'escriptora Marta Marín-Dòmine. Quan se celebren cent anys del seu naixement, analitzem les múltiples personalitats de l'escriptor.

Sobreviure a l'infern nazi

No cau en l'amargor ni en el pessimisme

Per a Semprún, l'infern de Buchenwald va durar des del 29 de gener de 1944 fins al 23 d'abril de 1945. L'escriptor va arribar a París el 1939, quan tenia 16 anys, amb la seva família fugint de la dictadura franquista. El 1942 es va poder matricular a la Sorbona per estudiar Filosofia i Lletres. Poc després va ingressar al PCE, i es va unir amb els partisans de la Resistència per lluitar contra els nazis. Algú el va delatar, va ser detingut, torturat per la Gestapo i enviat al camp de concentració on va passar a ser el pres número 44.904.

Semprún va conèixer el mal absolut, el pitjor de què podia ser capaç l'home. "Hi havia presos que robaven el pa als companys i els empenyien a una mort segura, però d'altres no se'l menjaven per ajudar els companys que estaven en una situació pitjor. Ell es va quedar amb aquesta idea: la fraternitat el va ajudar en el procés de resurrecció. Una fraternitat que va fer possible que el mal absolut no tingui l'última paraula", diu Maika Lahoz, doctora en Filosofia i Lletres i la coordinadora i editora de Destino y memoria. Cien años de Jorge Semprún (Tusquets, 2023).

Tanmateix, l'experiència d'un deportat polític, com era Semprún, no es pot comparar amb la d'un jueu. "Això ho explicita Semprún. El jueu tenia el crematori al cap les 24 hores del dia, sabia que el seu destí era morir. El destí d'un deportat polític no era el crematori. Tampoc hi estaven tancats per les mateixes raons. A Semprún el van tancar perquè havia lluitat contra el feixisme, tenia una gran causa, era un heroi, i al camp va trobar la solidaritat dels altres camarades de manera immediata. No se l'havia de guanyar", explica Marín-Dòmine. A Buchenwald hi havia una organització clandestina del Partit Comunista, un fet que va evitar la mort de molts d'ells.

L'experiència de la mort col·lectiva

La reflexió sobre què succeirà quan no hi hagi testimonis

Aquella experiència el va marcar sempre. Ell mateix deia que era qui era per aquest fet terrorífic, però va trigar un temps a escriure sobre el gran horror del segle XX. "Va publicar tard amb relació a altres testimonis com Primo Levi o Joaquim Amat-Piniella. Quan va relatar la seva experiència tenia un bagatge literari important", diu Marín-Dòmine. El llarg viatge (Empúries/Tusquets) es va publicar per primera vegada el 1963 i La escritura o la vida (Tusquets), el 1994. El llarg viatge va rebre el premi Formentor el 1964. Se'n van fer tretze traduccions de manera simultània, però a Espanya no es va poder llegir per culpa de la censura franquista.

Semprún no va patir els mateixos turments que Levi: "Mai he comprès per què hauria de sentir-se culpable d'haver sobreviscut", escriu a La escritura o la vida. "Quan finalment va escriure, tenia força material, podia oficiar de filòsof i mantenir un diàleg amb aquestes grans obres de literatura concentracionària. Té un estil literari molt interessant, té molts recursos per fer reflexions i sortir del camp. No està sempre tancat, en una situació extrema, entre la vida i la mort, i això el fa més digerible", diu Marín-Dòmine. Semprún parla també de l'experiència de la mort, la mort com una experiència col·lectiva. "Quan miro els cossos desnodrits amb ossos sortints i pits esfondrats, amuntegats enmig del pati del crematori fins a una alçada de quatre metres, penso que aquests eren els meus companys. Penso també que cal haver viscut la seva mort, com nostres, que hem sobreviscut, ho hem fet, per fixar sobre ells aquesta mirada pura i fraternal", escriu a El llarg viatge. "No entrava molt en detall en els horrors viscuts, deixava que el lector imaginés, necessitava un punt lluminós", diu Lahoz.

Semprún va començar a escriure en la clandestinitat. A Espanya, el va acollir Manuel Azaustre, que era un altre deportat de Mauthausen. Quan Azaustre li parlava de la seva experiència, l'escriptor no podia dir que ell també havia estat tancat. Havia de callar perquè no podia dir qui era realment: era a Espanya amb una altra identitat, la de Federico Sánchez. "Semprún volia corregir a Azaustre i no podia, havia de callar, i a la nit, li agafaven ganes d'escriure i explicar-ho", diu Marín-Dòmine.

L'escriptor va reflexionar molt sobre què succeiria quan els testimonis ja no hi fossin: "Era molt conscient del pas del temps. Tenia molt en compte què passaria quan no quedés ningú que pogués explicar l'olor dels crematoris, i dona la benvinguda a la ficció de llibres com Les benignes (2006) de Jonathan Littell", afirma Marín-Dòmine.

La militància comunista

Expulsat del PCE, va ser ministre de Cultura amb Felipe González

Jorge Semprún va voler ser enterrat amb la bandera republicana i en les seves darreres entrevistes es descrivia a si mateix com un "roig espanyol". Va entrar a militar al PCE abans de fer 20 anys i quan va sortir de Buchenwald va passar a ser un clandestí. Entrava i sortia de l'Espanya franquista i canviava sovint de domicili. El 1962, Santiago Carrillo, aleshores màxim dirigent del PCE, va decidir substituir-lo. "Tots el que em coneixen una mica saben que el treball clandestí és el que més m'ha excitat, agradat, interessat, divertit, apassionat durant tota la meva vida", va declarar Semprún el 1977. Bona part d'aquesta experiència l'explica a Autobiografía de Federico Sánchez. El 1964 va ser expulsat del partit: "L'expulsió va suposar per a ell el mateix que per al meu pare [Fernando Claudín, president de la Fundació Pablo Iglesias i un dels teòrics més importants del marxisme]: un alliberament", diu Carmen Claudín, investigadora del CIDOB i especialista en la història russa i soviètica. "El Partit Comunista era un aparell dogmàtic, repressiu, en el qual no podies pensar lliurement. Per a en Jorge, que era un creador, va ser com sortir de la presó", afegeix Claudín.

A partir d'aquí, Semprún va continuar amb l'acció política a través de l'escriptura. "Sempre va mantenir els seus ideals, fins al final. No estava d'acord amb l'anàlisi que feia el partit de l'Espanya franquista i va denunciar el sistema soviètic. En aquell moment el Partit Comunista estava al servei de Moscou. Semprún i el meu pare consideraven que estaven servint a un estat que contradeia de manera monstruosa els ideals pels quals havien posat les seves vides en perill. Van sortir de l'aparell, però van continuar lluitant per un món molt més just i més lliure", detalla Claudín. "Semprún era algú molt vital i no es deixava decebre fàcilment o desmobilitzar ni com a persona ni com a intel·lectual. Fins al final va prevaldre l'optimisme de la raó", afegeix la investigadora. Entre 1988 i 1991, Semprún va ser ministre de Cultura en el govern espanyol de Felipe González. La seva independència i les crítiques pel fet que escrivia en francès i havia viscut la major part de la seva vida adulta a França, van fer que aquesta etapa tampoc tingués un bon final. "No li va anar bé perquè no encaixava amb la política professional. Ell valorava el contacte amb l'home al carrer i defensava que s'havien d'escoltar les bases", detalla Lahoz.

Se'l criticava a Espanya per escriure en francès i viure a França, i a França se'l miraven malament per haver renunciat a la nacionalitat francesa. "Per a ell això era un enriquiment personal, un regal de la vida, no patia per això. En parlàvem rient", diu Claudín.

El cinema de Semprún

Els conflictes generacionals i la relació amb el fill

"El cinema de Semprún ha estat força oblidat i menysvalorat. Però va tenir una trajectòria d'èxit sobretot entre 1964 i 1978. El van arribar a nominar dues vegades a l'Oscar al millor guió per La guerra s'ha acabat i Z", recorda Gonzalo de Lucas, professor de cinema a la UPF. "Com ens pot interpel·lar avui el cinema de Semprún? En tota la seva obra hi ha un rerefons autobiogràfic que connecta amb les tendències actuals d'autoficció i memòria", afegeix De Lucas.

A La guerra s'ha acabat i a Les rutes del sud [Semprún en va ser guionista] planteja el conflicte amb les noves generacions, les que no han viscut la guerra ni els camps de concentració. L'escriptor hi aboca també part de les seves vivències personals, perquè no es parlava amb el seu fill. "Hi reflecteix tota aquesta tensió, com les noves generacions tenen idees absolutament diferents i no s'interessen per testimonis com el d'ell. És també actual, com ens relacionem amb el que ens han precedit i han lluitat per unes idees en un context més difícil", opina Lucas. A Les dues memòries, aporta diferents testimonis republicans, és una polifonia de veus, i mostra les divergències però també la necessitat d'empatitzar amb altres idees. Per a ell, els enemics són els dogmatismes i els fanatismes i planteja com defensar una manera de pensar quan l'amenaça són forces institucionals difícils de controlar. "Com defensar-se dels seus mecanismes de repressió i censura és també un tema força actual", conclou Lucas.