Jordi Savall: “Si penses que la teva cultura és millor, ja no hi ha diàleg possible”

Barcelona“Si la cultura no serveix per fer que la societat vagi millor, perd tot el sentit”, diu Jordi Savall (Igualada, 1941). Ho explica a casa seva, en una habitació dominada per llibres, partitures i instruments. És el refugi laboral d’un home que segueix portant la música antiga arreu del món i que insisteix en la necessitat del diàleg entre cultures.

Aconsegueix les teves entrades pel concert que oferirà el 2 de novembre al Palau de la Música i que servirà per celebrar el cinquè aniversari de l’ARAEn el llibre La universitat de la vida (Arcàdia), Rob Riemen escriu que vostè és un dels últims humanistes europeus. ¿Són bons temps per a un humanista?

Bé, crec que n’hi ha molts més, d’humanistes. Si en alguna època necessitem l’humanisme és ara, perquè ha desaparegut en tots els àmbits. Vivim en un món on tot es fa a costa de l’ésser humà. L’ésser humà ja no compta. Compten les nacions, els poders financers, la tecnologia. Una de les tragèdies d’avui dia és que la qualitat de vida de l’ésser humà jo no està al centre de l’interès.

¿Això té relació amb el concepte del progrés com a idea tràgica?

És un progrés que ha deixat de tenir una relació amb l’ésser humà. El progrés pel progrés, sense tenir en compte l’espiritualitat i les necessitats de l’ésser humà, és una aberració. Estem aconseguint les coses més impressionants, com ara l’exploració de l’Univers, i encara no hem sigut capaços de resoldre que la gent no passi gana. Jo no sóc polític, però si t’he de parlar amb sinceritat, t’he de dir que estem en una societat que és, diuen, democràticament la millor que podem tenir, però aquesta democràcia ja no és suficient per garantir la qualitat de vida de la gent. Aquesta democràcia està en mans d’un poder econòmic que ens condiciona i que decideix per nosaltres, i que crea les circumstàncies que l’afavoreixen. Mai s’havia gastat tant en armes, i mai la distància entre la gent rica i la gent pobra s’havia eixamplat tant. Estem en un món que va a la deriva.

En la seva activitat musical defensa el diàleg intercultural. No el frustra la manca de diàleg que hi ha al món?

El problema de la cultura és que no tenim la capacitat de poder ser més eficaços globalment. Quan tot depèn de la rendibilitat econòmica, estem molt limitats. El Renaixement va ser una època de creació i de riquesa. Per què? Perquè hi havia un Lorenzo de Médici que s’interessava per la cultura, perquè hi havia papes que finançaven els grans arquitectes, perquè hi havia un desig del poder polític i del poder econòmic de mostrar la bellesa de l’art. Avui això no existeix, ni en l’àmbit privat ni en l’estatal. La cultura ja no interessa. A més, en països com Espanya la cultura es considera perillosa perquè fa que la gent prengui consciència del que està passant i sigui més crítica. Per alguns la cultura és només un espai per mostrar els privilegis: poder-se pagar una òpera caríssima al Teatro Real o poder anar a un concert amb una orquestra simfònica de Berlín amb el millor director del món. Però aquesta no és l’única cultura que necessitem. Està bé tenir això, però hi ha altres aspectes de la cultura que són molt més importants, com ara defensar el patrimoni del país i que la cultura arribi a tothom. Si la cultura no serveix per fer que la societat vagi millor, perd tot el sentit.

Els artistes del Renaixement, que treballaven finançats per prínceps i papes, fins a quin punt contribuïen a reforçar el discurs del poder? Diu la Marina Garcés que un filòsof com a veu del poder és una figura terrible. I un músic?

No crec que es pugui veure d'aquesta manera. Un filòsof desenvolupa uns arguments i això pot tenir una utilitat, però la música... Pot ser que un músic hagi compost una música en elogi del poder, però agafem l'exemple del papa Alexandre VI. Va ser un papa molt discutit, però qui tenia com a compositor a la cort? Josquin des Prés, un dels més grans compositors de l'època. Alexandre VI s'interessava per la música, i mai va obligar Josquin des Prés a compondre la música en un sentit determinat, i aquesta música és independent del que ell pogués fer políticament o humanament. Si comparem la situació d'avui dia amb la del Renaixement, veiem que avui dia és molt pitjor. O amb el Barroc. Actualment a Espanya algú com Bach es moriria de gana.

En el llibre de Riemen, vostè explica que l’art i l’existència quotidiana s’han separat. ¿Això desconnecta la cultura de la societat?

A la península Ibèrica estem vivint amb una mentalitat colonitzada pel segle XIX, quan les grans capitals europees tenien les millors orquestres simfòniques, els millors teatres d’òpera i els més grans compositors. Funcionem com si fóssim un país centreeuropeu, però sense tenir els continguts que tenien aquests països: no tenim un Mahler ni un Beethoven, no tenim cap compositor que arribi a aquesta universalitat. És una aberració. És destinen milions a difondre una cultura que és meravellosa, jo no la nego, però caldria una mica d’equilibri. Com és possible que tan pocs espanyols puguin tenir en la seva vida l’ocasió de sentir els millors compositors del Renaixement, com Francisco Guerrero, Cristóbal de Morales, Tomás Luis de Victoria i Mateo Flecha?

És complex d’inferioritat?

No. És ignorància, el pitjor enemic de l’ésser humà. La ignorància crea fanatismes i és la font de tots els desequilibris. Per això són tan importants l’educació i la cultura, perquè ens obren l’esperit i ens permeten veure com són les coses realment.

Quin impacte té la pèrdua de la transmissió directa de la música en l’àmbit domèstic i familiar?

Si ja no som capaços de cantar una cançó de bressol als nostres fills, de ballar i de fer música amb ells, aquests fills no es desenvoluparan plenament com a éssers humans. La música s’hauria d’ensenyar més a l’escola, però com a eina d’expressió del que som, com a eina participativa. Es pensa que la música és només per als músics, i això és un error. Fa menys de cent anys, si no eres capaç de cantar o de tocar un instrument, no tenies música a la teva vida, ja que la gent normal no tenia possibilitat de contractar un músic perquè li toqués música. Als pobles tothom sabia cantar o tocar algun instrument, i a les ciutats molts també. Tot això s’ha acabat, i el que perdem és aquest contacte directe amb la música feta per les persones, que no té el mateix efecte que la música enllaunada. Un infant que no sent cantar, que no se’l fa cantar, que no participa amb la família d’una manera musical en les festes... estarà mancat d’un espai i d’una capacitat d’expressió fonamental.

El músic egipci Maurice Louca lamenta en una entrevista a El Periódico que és difícil fer música àrab amb sintetitzadors i programari fabricats a Occident perquè no consideren les escales i harmonies àrabs. Denuncia que la tecnologia afavoreix la colonització cultural.

En el món actual necessitem un desarmament militar, però també hauríem de fer un desarmament cultural. És una de les coses en què insistia molt el Raimon Panikkar. El món occidental s’erigeix com una potència cultural que pensa que és superior a les altres cultures. I això és una equivocació tremenda. Cada cultura, per petita que sigui, té el seu sentit i el seu valor. Ser més nombrosos o tenir una tecnologia determinada no significa que una cultura sigui superior. El desarmament cultural vol dir deixar d’atacar amb les nostres eines culturals, deixar espai perquè es puguin desenvolupar les diferents formes de cultura. Si penses que la teva cultura és la millor o que la teva religió és única, ja no hi ha diàleg possible.

¿La identitat només es pot construir des del diàleg?

La identitat es construeix en el moment que nosaltres naixem en una família i pertanyem a una cultura. Però perquè aquesta identitat pugui desenvolupar-se necessita viure en un espai de convivència on sigui acceptada i valorada. Quan això no passa, vénen els problemes. Com més evoluciona el món en un espai controlat per les grans potències, més hem de cuidar els espais propis. En un món tan globalitzat és quan té més sentit cuidar la teva llengua, la teva cultura, les teves tradicions, la teva família, les teves amistats, el teu espai. Si no cuides això, desapareixeràs.

Quina música posaria al procés?

Qualsevol música que ens porti esperança. Per a mi el procés català és una evolució d’un sentiment més global. L’ésser humà se sent abandonat dins un món on les coses que abans eren certes ja no ho són, i on les estructures que ens pensàvem que estaven per defensar-nos ja no ens defensen, perquè cedeixen davant la pressió de les estructures econòmiques. Per això han nascut el moviment dels indignats, el 15-M, Syriza... És una presa de consciència necessària, i crec que el procés forma part d’això. Una part molt important del poble català ha pres consciència que si no es mulla no trobarem solucions. Però no és una acció contra una altra cultura o un altre poble, sinó contra unes estructures de poder, que en aquest cas estan centrades a Madrid.

I la música quin paper hi juga?

Les músiques tradicionals conservades que més es toquen són les dels pobles que més han patit. Les músiques del poble jueu, les dels esclaus, les dels pobles que han patit gana i han hagut d’emigrar; també les músiques de les cultures marginades com la catalana o la bretona, que tenen un contingut emotiu i expressiu extraordinari. Aquestes músiques ens han ajudat a conservar la nostra identitat com a éssers humans. La transmissió d’aquestes músiques s’ha fet perquè la gent ho necessitava. Tu no transmets unes melodies si no són necessàries per a la vida de cada dia. Al llarg dels segles aquestes músiques han ajudat la gent a sobreviure.

És el que ha passat amb la música dels esclaus, el projecte que està treballant aquest any.

Aquests esclaus ho havien perdut tot. La música és l’únic que no els podien prendre, i amb ella podien comunicar-se amb altres companys, tot i ser d’orígens diferents. I això els va salvar. I no era música trista. Treballant en el projecte sobre les músiques de l’esclavatge, em va sorprendre molt veure que tot i tenir una vida tan tràgica hi havia molt poques músiques tristes. I ho vaig entendre: la música era el seu espai de llibertat.