Jordi Savall agafa la batuta a L’Auditori

Beethoven: Simfonies núm. 1, 2, i 4

L’Auditori / 7 de juny

No és fàcil veure Jordi Savall amb una batuta a les mans, perquè el músic igualadí acostuma a dirigir assegut davant del primer faristol amb una viola de gamba o bé a la tarima de director però sense el peculiar objecte llarg i prim, herència dels grans bastons amb punta de ferro que al Barroc servien per marcar el compàs.

Potser perquè la batuta es va imposar durant el Romanticisme, quan Beethoven va irrompre a la vida musical europea, Savall ha optat per agafar-la per dirigir la integral de les simfonies del músic de Bonn a L’Auditori i com a colofó del cicle Antiga, per bé que pugui semblar una paradoxa tractant-se d’un músic que marca la transició entre el Classicisme i el Romanticisme: Xavier Cervantes recollia en aquestes mateixes pàgines les declaracions de Savall sobre el fet que la música antiga no existeix. En canvi, sí que es pot parlar de la recerca d’un so original entre els pentagrames que ens ha llegat la història de la música. I això inclou la figura de Beethoven, explorada les darreres dècades per directors especialistes en repertori anterior al segle XIX com ara Harnoncourt, Herreweghe i Gardiner, entre d’altres. El mateix Savall ja va abordar fa anys la tercera simfonia ('Eroica'), amb resultats que van satisfer a mitges.

El concert de divendres va ser d’alguna manera el tret de sortida a la marató beethoveniana que ens espera de cara al 2020, per celebrar el 250è aniversari del naixement de l’autor de 'Fidelio'. I, si John Eliot Gardiner dirigirà les nou simfonies al Palau de la Música amb els Solistes Barrocs Anglesos, Jordi Savall ho farà a L’Auditori amb Le Concert des Nations. I val a dir que, després de la primera vetllada, podem esperar nits molt felices de la mà del nostre músic viu més internacional.

Internacional és també el conjunt que dirigeix Jordi Savall, integrat per músics excel·lents, ben conjuntats i capitanejats pel gran Jakob Lehmann com a 'concertino'. Savall fa bé de situar els primers violins davant dels segons, per ubicar al centre violes i violoncels: la sonoritat resultant permet recuperar matisos que, amb interpretacions més 'romàntiques' i lluny de l’historicisme que sempre busca Savall, resultarien gairebé imperceptibles. La gràcia, però, és trobar un so equilibrat, matisat i treballat; i a fe que Savall ho aconsegueix: els plans sonors permeten establir savis diàlegs entre seccions (sobretot corda i fustes), els atacs són impecables i el treball sobre les articulacions de les frases és indiscutible.

El primer programa de la integral estava centrat en les tres obres més eminentment haydnianes de Beethoven, especialment la segona simfonia, amb el seu meravellós 'larghetto'. Va ser aquí, sobretot, on Savall va mostrar-se més distès i menys dependent de la partitura, i on el seu gest va semblar més desimbolt i menys metronímic. El llistó ha quedat ben amunt, però queden encara sis simfonies, entre les quals hi ha pàgines ben compromeses. Ho seguirem amb atenció.