Jordi Puntí: "La paraula 'xarnego' continua vigent i sent despectiva"

BarcelonaL'autor de Manlleu (Osona), nascut l'any 1967, presenta en aquesta obra diferents històries, que van sorgir del "planter dels records" i que ara acaben "en la llibertat infinita de la ficció", després de ser publicats com a articles de premsa en la revista L'Avenç, l'editorial de la qual s'ha encarregat de la seva publicació.

Mirant pel retrovisor de la seva vida, sense emetre cap classe de judici, Puntí va enllaçant diferents capítols en els quals tant rememora que eren els nens de l'emigració els que més pipes menjaven al seu poble, com torna a la piscina de la seva infància per recrear aquells dies d'estiu en els quals els catalans anaven a banyar-se al matí i "els castellans" a la tarda, llançant-se des del trampolí com autèntics professionals de la natació.

Puntí, que acaba de guanyar el Premi Nacional de la Crítica per la seva novel·la Maletes perdudes, reconeix que ha optat per un títol "intencionat i trampós" que li permet "furgar en la part políticament incorrecta de cadascun".

Segons el seu parer, amb aquest enunciat, "sembla que el llibre sigui una cosa, però després el lector es trobarà amb una visió crítica d'un conflicte que ve d'anys, que en part ha estat superat, però que en part continua latent en el subconscient col·lectiu i que ara torna a aflorar gràcies a la nova immigració, de manera que no és gens gratuït que l'últim capítol es tituli Els moros.

Jordi Puntí, fill únic d'una família catalana de Manlleu, manté que l'arribada massiva a Catalunya durant un llarg període de temps de persones vingudes de tot Espanya per treballar va provocar diferents problemes. "La mateixa manera de denominar a aquestes persones com a castellans, quan molts venien d'Andalusia o Extremadura, és la constatació de la distància que hi havia entre els uns i els altres, fins i tot del menyspreu", precisa.

Aprofundint en el cas de la paraula "xarnego", el novel·lista assegura que en ple segle XXI no ha desaparegut del vocabulari i encara que "no s'utilitzi obertament, tothom la segueix tenint al cap. Té més de quaranta anys i continua vigent i despectiva, sense canviar el seu sentit inicial".

Jordi Puntí, encara que no vol investir-se com expert en la qüestió, sí és dels que creu que el problema principal "ve perquè encara hi ha guetos. La superació del conflicte és la barreja", postil·la, i posa com a exemple que en molts pobles si avui no s'utilitza la paraula "castellans" per designar els fills d'aquests emigrants "és perquè s'han barrejat".

En canvi, en moltes barriades dels cinturons de les grans ciutats, "el gueto s'ha mantingut, no hi ha barreja i és quan el conflicte es manté, amb la sensació que allà hi ha un invasor, algú que actua al marge de la societat".

En la seva mirada a la infantesa, intentant fugir de la nostàlgia, Puntí no pot deixar d'apuntar que els nens catalans del seu poble, a mitjans dels anys setanta, el que sí tenien era "la sensació que els castellans tenien una major llibertat, no estaven tan subjectes a les normes".

Al mateix temps, no obvia, que en altres moments, com els de la piscina, hi havia per part dels catalans un cert sentiment d'"admiració" cap als altres pel que feien a l'aigua, per la seva absència de por.

De tota manera, l'escriptor vol deixar molt clar que no ha volgut jutjar el fenomen i que "és el lector qui ha de treure les conclusions i el que ha de veure's en el mirall que és el llibre". "Necessitava blindar-me, perquè tenia por que això es fes servir des d'un punt de vista polític i ideològic, i el que vull és provocar reaccions i pensaments, sempre des d'una mirada incorrecta, amb una barreja d'ingenuïtat i perversió", aclareix.