Jordi Montaña: “El disseny és una de les eines més democràtiques que hi ha”

BarcelonaDesprés de ser el rector de la Universitat de Vic durant vuit anys, el nou president del FAD, Jordi Montaña, tenia pensat entrar en una etapa més tranquil·la. Però una conversa amb la seva predecessora, la dissenyadora Nani Marquina, el va fer canviar de rumb. Jordi Montaña és doctor en enginyeria industrial i director de la càtedra d’Esade de gestió del disseny. “El disseny és una de les eines més democràtiques que hi ha, perquè tot el que ens envolta està dissenyat. M’agradaria que la gent en fos més conscient”, afirma.

Nani Marquina va donar un caràcter social al Fadfest, el festival anual de la institució, amb exposicions com Fora de lloc i un gran àpat popular contra el malbaratament alimentari. Mantindrà aquest model?

La programació del 2019 està pràcticament tancada i he proposat crear una comissió de programació per estudiar la del 2020. El FAD té 115 anys i m’agrada molt construir sobre el que ja s’ha fet, innovar sobre la tradició.

Quins objectius s’han fixat?

Hi ha prioritats clares: augmentar la notorietat i el renom del FAD, el nombre de socis [ara n’hi ha un miler], el nivell de comunicació i les fonts de recursos. Aquestes prioritats es podrien definir com a urgents. D’altra banda, cal ampliar l’àmbit geogràfic: crec molt en la Catalunya ciutat i crec que tenim molt paper a fer a la resta de Catalunya, i també a la resta de l’Estat. També voldria que fóssim més internacionals. Per tot això hem creat quatre comissions: recursos, socis, comunicació i programació.

¿Els socis joves són una prioritat?

Sí, n’hem de captar més i els hem de presentar una oferta atractiva. El públic jove és objectiu del FAD, perquè tenen menys canals establerts per introduir-se en la professió.

Fa unes setmanes van exhaurir les entrades amb una conferència sobre els videoclips de Rosalía. ¿El FAD s’ha d’endinsar en noves disciplines?

Hem d’explorar amb quins altres sectors creatius podem participar, si tenim alguna cosa a dir i si hi ha socis disposats a treballar-hi. El món de les arts i per extensió de la indústria creativa és més ampli que el que tenim ara.

Els mandats de la presidència del FAD poden durar fins a vuit anys. ¿Es planteja alguna fita de més recorregut?

Així com les altres comissions són més immediates, crec que hem de tenir alguna veu, que és la de la professió, en els ensenyaments artístics i de disseny. Sense interferir-hi, crec que els podem ajudar. També en l’àmbit de la recerca; els socis més acadèmics ja hem començat a parlar-ne.

Quins reptes de futur creu que té el sector?

La professió de dissenyador, sense distincions, hauria de ser més generalista: el que val és la seva capacitat creativa, i no només s’aplica a les empreses tradicionals sinó que es pot aplicar a tot tipus d’activitats. Com a actitud creativa, el disseny s’hauria d’atrevir a fer coses en tots els àmbits. També s’hauria de deixar de pensar en el mercat pròxim i pensar en el món. Crec que falta la doble tendència de conèixer més l’entorn i buscar un àmbit geogràfic sense límits.

Els pisos que l’Ajuntament construirà a les Glòries tindran noves distribucions i també es parla d’urbanisme de gènere. ¿El disseny ha de ser més social?

És un dels punts que vaig posar en el meu programa: el compromís del FAD pel que fa als 17 objectius de desenvolupament sostenibles de l’ONU em sembla bàsic. S’ha de dissenyar pensant en la societat i en el seu futur. Dos dels valors del disseny han de ser que els objectes es facin pensant en els usuaris i que siguin sostenibles. L’avantatge del disseny és que penses en la solució final abans de dur-la a terme i tens molta capacitat d’actuació, però ho has de tenir al cap.

Compta amb els seus predecessors per pensar el futur de la institució.

Sí, he convocat Pep Alemany, Ramon Bigas, Juli Capella, Beth Galí, Miquel Espinet i Nani Marquina per formar amb mi el Senat del FAD.

Barcelona està considerada una capital del disseny. ¿En quin moment creu que es troba ara?

El món del disseny va tenir una època daurada a Barcelona i els efectes de la crisi s’han fet notar en tots els àmbits. Crec que hi ha tres moments: primer, l’etapa dels 80 prèvia als Jocs Olímpics; el 1993 va haver-hi una davallada que va coincidir amb una certa crisi econòmica, i amb l’Any del Disseny celebrat el 2003, coincidint amb el centenari del FAD, va haver-hi una remuntada de notorietat.