L'altra Rodoreda

Barcelona."Que Mercè Rodoreda és una de les principals novel·listes catalanes del segle XX, en termes absoluts, i una de les autores més destacades de la literatura europea, si parem atenció a la seva difusió i influència, és un fet incontestable", escriu Jordi Julià al capítol inicial d'Abrupta llengua (Eumo / Fundació Mercè Rodoreda). Poeta, assagista i doctor en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona, cita com a fites del cànon contemporani català La plaça del Diamant , Mirall trencat i Aloma . "Alguns dels seus contes són modèlics i memorables, i han estat crucials per al desenvolupament d'aquest gènere narratiu a casa nostra", afegeix l'autor, que també destaca Viatges i flors, un "volum inclassificable, pròxim als poemes en prosa", i les novel·les inacabades La mort i la primavera i Isabel i Maria .

La repercussió de l'obra de Mercè Rodoreda (1908-1983) no ha deixat de créixer durant les últimes tres dècades. A més del vessant narratiu -el més important i abundós-, a la dècada dels 90 es va recuperar la seva obra dramàtica i pictòrica. L'any 2002 hi va haver "un capgirament total en la producció lírica de Rodoreda" quan Abraham Mohino en va aplegar 105 poemes a Agonia de llum (Angle). La Rodoreda poeta no va ser descoberta fins fa tot just una dècada, si bé el 1984, un any després de la mort de l'autora, la revista Els marges n'havia difós els 25 sonets publicats en vida.

La llavor d' Abrupta llengua va ser Poètica de l'exili (Lleonard Muntaner), en què Julià dedicava capítols a Carles Riba, Pere Quart, J.V. Foix, Màrius Torres i Josep Carner. "L'assaig sobre Rodoreda en va quedar fora, i va ser llavors que vaig començar a estudiar els seus poemes més a fons i dedicar-hi tot un llibre", explicava l'autor durant la presentació de dijous passat a La Central. "Em vaig preguntar per què Rodoreda comença a escriure poesia a mitjans de la dècada dels 40, quan ja ha fet novel·la i contes i quan més endavant en continuarà fent. Per què escriu gairebé exclusivament sonets? ¿És una opció excèntrica, o es lliga a una tradició molt forta a França -on Rodoreda vivia llavors, exiliada- i que a Catalunya ha donat llibres tan importants com Salvatge cor, de Riba, i Sol, i de dol , de J.V. Foix? Què llegeix Rodoreda, abans de fer poesia, i quins llibres té a l'abast, a París?"

Una manera d'escriure diferent

Prèviament a la intervenció de Julià, Carles Miralles, poeta, hel·lenista i catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona, donava algunes pistes sobre el títol de l'assaig, que es basa en el dístic "L'abrupta llengua que no mor en mi / en què dic mel i cel d'estiu i rosa". "La seva poesia sembla francesa, però no ho és del tot -va dir Miralles-. El terme abrupta podria fer referència a la comparació del català amb la potència superior de les grans llengües europees del moment. També hi havia una complicació política: amb la victòria franquista, Catalunya anava desapareixent". Miralles es va referir també a les particularitats de la poesia rodorediana: "S'allunya de la sintaxi llatina. Té una manera d'escriure diferent que arribarà al seu cim amb La plaça del Diamant ". Quan va publicar aquesta novel·la, el 1962, Rodoreda ja havia deixat de fer versos.

Escrits entre el 1946 i el 1960, els poemes de Rodoreda van aparèixer en revistes de l'exili francès o sud-americà. Una part dels poemes van aconseguir tres Flors Naturals als Jocs Florals de Londres (1947) i París (1948). El 1949 aconseguiria el títol de Mestre en Gai Saber a Montevideo. Julià dóna quatre motius que expliquen el "llarg silenci" sobre l'obra poètica de Rodoreda. El primer seria l'aparició esparsa dels sonets, mai agrupada en un volum en vida de l'autora. El segon, "el silenci i el menyspreu que la dictadura i la transició democràtica van imposar sobre les obres catalanes escrites durant la Guerra Civil i el subsegüent exili exterior". El tercer, el mateix "bandejament i oblit" de l'escriptora cap als versos, que circumscriu a una època "marcada per la precarietat econòmica, la inestabilitat social i personal, i la inexperiència (lírica i narrativa)". Hi hauria influït, per acabar, "la fama de novel·lista, que no deixaria de créixer des dels 60 i que eclipsaria la resta de vessants de la seva obra".

Rodoreda i els clàssics

L'any 1934, quan ja havia publicat les novel·les Sóc una dona honrada? i Del que hom no pot fugir , Mercè Rodoreda afirmava: "M'agrada força la mitologia. Molt. Té, damunt la filosofia, la superioritat innegable de la boniquesa, i, encara, la d'ésser una gran mentida. Que potser és una veritat, perquè mai no sabem on acaba l'una i on comença l'altra".

Acaba d'arribar a les llibreries Mercè Rodoreda i els clàssics (Universitat de Barcelona). Editat per Jordi Pujol Pardell i Meritxell Talavera i Muntané, presenta les vuit intervencions de les jornades organitzades per l'Aula Carles Riba el juliol del 2011. Rosa Cabré hi dedica un text a la presència del pensament clàssic a Quanta, quanta guerra ; Marina Gustà escriu sobre els patrons tràgics en els personatges rodoredians, i Jaume Pòrtulas analitza Món d'Ulisses , la sèrie de poemes que l'autora dedica a l'heroi de l' Odissea d'Homer: "Una de les impressions més colpidores que una lectura cursiva d'aquests poemes suscita de bell antuvi és [...] la d'un cert esborrament d'Ulisses. Hom té la sensació que l'itaquès és una presència incerta, i una mica fugissera, en el si del seu propi món ".

Jordi Julià, un poeta i assagista que cal tenir en compte

Jordi Julià va guanyar el seu primer premi literari, el Màrius Torres de poesia, l'any 1997. Des de llavors, el poeta i assagista, nascut a Granollers el 1972, ha publicat una quinzena de poemaris més, entre els quals hi ha Principi de plaer (premi Vicent Andrés Estellés), Gent forastera (premi Ciutat de Palma - Joan Alcover) i Hiverns suaus , publicat amb el pseudònim d'Alexandra March (premi Jocs Florals). Paral·lelament, Julià ha tirat endavant una trajectòria igual de fructífera en el camp dels estudis literaris. Ha dedicat llibres a Gabriel Ferrater -entre els quals hi ha El poeta sense qualitats - i a Màrius Torres (Les coses tal com són ) i ha preparat, juntament amb Pere Ballart, una antologia de poesia catalana dels últims cent anys, Paraula encesa , publicada per Viena el 2012.