Jordi Fàbregas: “La música d’arrel també parla del present”

BarcelonaJordi Fàbregas (Sallent, 1951) combina la feina al grup El Pont d’Arcalís amb la direcció del Tradicionàrius, el Festival Folk Internacional que enguany celebra la 28a edició al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona del 9 de gener al 22 de març.

Quines expectatives teníeu quan vau muntar el Festival Tradicionàrius l’any 1988?

Volíem visibilitzar la feina que fèiem una sèrie de grups que estàvem treballant des dels anys 70 i que la gent sabés que hi havia un punt de referència per a la música d’arrel i la música tradicional.

Per què un festival d’hivern, quan aquestes músiques s’associen més a la primavera i a l’estiu?

A la primavera i a l’estiu aquest país té molta potència d’iniciatives d’entitats, associacions i comissions de festes majors. En canvi, l’hivern és una època més de reflexió i un bon moment per presentar la temporada següent, per renovar el repertori i girar el mitjó de les músiques d’arrel.

El context musical dels anys 80 no era precisament favorable a les músiques tradicionals. ¿La vostra iniciativa va tenir un component heroic?

Heroic és una paraula molt grossa, però sí que hi havia la voluntat de persistir, de ser-hi, d’enllaçar amb la història. S’han hagut de recuperar metodologies, partitures i sistemes d’ensenyament, i hem hagut de treballar conjuntament amb lutiers per perfeccionar els instruments. Per exemple, l’acordió diatònic pràcticament havia desaparegut, fins que l’Artur Blasco i tot el moviment del Pirineu el va recuperar i el va tornar a actualitzar.

La música d’arrel a Catalunya és molt variada. ¿Això impedeix identificar el país amb una música determinada?

Els acordionistes del Pirineu toquen valsos, pasdobles, masurques i també jotes. I a l’Ebre es toquen jotes. No són llenguatges tan diferents. El que passa és que apareix la sardana, que és un invent molt potent, i no és que arraconi però sí que va minimitzar altres sonadors, com la cobla de tres quartans, el sac de gemecs, els acordionistes. I hem arribat a dir aquella frase que “A Catalunya tenim una dansa que es diu la sardana”. Nosaltres no hi estem d’acord. Hi ha zones on el seu ball és la jota, com passa a l’Ebre. Més que una música identificativa de Catalunya, jo diria que hi ha estructures diferents amb tocs comuns. Ara, estaria bé que poguéssim sentir aquestes músiques amb una certa normalitat. Hi ha gent que està cantant cançó improvisada barrejada amb electrònica. Es fan sessions amb bertsolaris bascos o amb cantadors de cant d’estil del País Valencià, i es poden fer al costat d’un raper. És bo que passi això perquè l’orella del públic ho trobi més normal quan ho escolti. Sentim hip-hop i l’acceptem, però costa una mica més quan escoltem garrotins de Lleida o cançó improvisada perquè no és tan habitual.

I per què costa identificar les músiques amb el territori?

Ara s’està corregint una mica, però jo estic cansat de sentir músiques que no lliguen amb el paisatge. Per exemple, veus unes imatges de les muntanyes del Pirineu, del pla de Lleida o de les Terres de l’Ebre i sents una música que no saps d’on ha sortit però que no és d’aquests territoris. En canvi, veus un documental que parla de les costes de Bretanya i sents que sona una bombarda. A més, hi ha pocs programes en els mitjans de comunicació sobre aquestes músiques, i els pocs que hi havia, com La sonora, al Canal 33, desapareixen. Hem perdut molts cartutxos en tot aquest temps. Hauria estat bé identificar un territori amb un so determinat, això ho faria tot més fàcil.

Com està explicant el present, la música tradicional?

En els últims anys, l’està explicant com qualsevol altre gènere. Ara els grups estan explicant les seves vivències, posant lletres a les cançons com es fa en altres estils.

Per exemple, la cançó de taverna seria molt vàlida per parlar de desnonaments.

Sí, és molt vàlida. El folk i la música d’arrel també expliquen el present. El que passa és que sempre anem a espetegar al mateix punt. Hauria d’haver-hi la possibilitat que això es pogués escoltar amb més assiduïtat per barrejar una miqueta més els llenguatges. En això estem batallant des de fa molts anys.

Com es manté l’equilibri entre la voluntat historicista, el respecte pels instruments tradicionals i la creació contemporània?

És un diàleg constant, i és veritat que hi ha un debat obert sobre si aquests instruments tradicionals estan pensats perquè es toquin ells sols o entre ells. Hi ha músics que consideren que això és el que ha de ser, i altres que diuen que aquests instruments s’han d’adaptar a la música temperada per poder tocar amb altres instruments. S’està buscant un encaix, i cada vegada hi ha més grups d’altres estils que incorporen sons d’instruments tradicionals i no passa res; al contrari, els serveix per donar aquest toc de singularitat que busquen.

Com estan treballant els músics en la renovació d’aquestes músiques?

Hi ha gent que està fent molta feina, perquè també s’ha anat creant el sistema curricular d’ensenyament. Hi ha músics que estan tocant els instruments tradicionals amb un nivell impensable fa trenta anys, i que estan acabant la carrera superior a l’Esmuc amb un instrument tradicional, com el sac de gemecs, la gralla, el flabiol o la viola de roda. Hi ha músics molt importants com el Manu Sabaté, que ha acabat la carrera de musicologia a la Sibelius Academie de Hèlsinki, o altres de més històrics com el Marcel Casellas, que cada dia se n’inventa una de nova, de portar la música electrònica a la cobla a fer house aborigen. O el Carles Belda i el Marc Egea. I altres que porten molts anys al peu del canó lligant-ho tot i fent de cronistes del dia a dia, com el Jaume Arnella.