Jordi Fàbregas, molt més que un referent musical

Jordi Fàbregas (Sallent, 1951 - Barcelona, 2021) va morir dijous als 69 anys, i de seguida es van succeir missatges primer de condol i després de reconeixement a una feina gegantina, ja fos com a músic amb els grups Coses, La Murga i El Pont d’Arcalís o com a ànima del Festival Tradicionàrius, que ell mateix havia fundat el 1988. “Lluitador incansable per la cultura, persona generosa i company indispensable”, deia Pere Camps, director del Festival BarnaSants. “Poques persones coneixerem que facin estimar tant la cultura popular i la música folk com ell”, piulava el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Per a Lluís Cabrera, del Taller de Músics, Fàbregas era “generós, fraternal, solidari”. El músic Cesk Freixas el recorda com “un home noble i treballador, que sempre posava totes les facilitats del món per fer possibles els projectes musicals”.

Per a l’Acadèmia Catalana de la Música era “un gran referent en l’impuls de la música d’arrel al nostre país”. Per a Maria del Mar Bonet, “un amic de fa molts anys entregat amorosament a la música popular i d’arrel dels Països Catalans i del món”. “Gràcies per tot l’entusiasme al voltant de la música com a pràctica i trobada”, va escriure el dibuixant i activista musical Pedro Strukelj, que, a més, recordava que gràcies a Fàbregas el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) és “un dels poquíssims centres” de Barcelona dedicats a la música “que han obert l’oïda a sons d’Amèrica Llatina, amb respecte i sense complexos”, com aquella trobada entre rumba i vallenato que va programar al festival.

Pensant en present

Jordi Fàbregas, cordial i murri alhora, savi perquè tocava de peus als carrers asfaltats i als camins de ronda, ha sigut més que un referent musical. És difícil trobar una figura equivalent, algú que com ell fos tan decisiu a l’hora de crear un context cultural: un espai on la tradició de les músiques d’arrel es conjugava en present i futur. Que Maria Arnal i Marcel Bagés consideressin el cant de batre com a eina de creació contemporània és gràcies a aquest context. Que els Za! s’allitin amb músics de cobla, també. Totes les aventures de Carles Belda beuen d’aquest doll. Quan Xavier Baró reformula el llegat dels joglars per parlar dels desposseïts del segle XXI està saludant la influència del Tradicionàrius. Fins i tot les corrandes dels Manel venen d’allà, encara que sigui de manera inconscient. I si hi ha joves que es relacionen amb les músiques tradicionals sense manies, és perquè la feina de Jordi Fàbregas ha demostrat que és possible, que paga la pena i que els resultats poden ser extraordinaris. No és poca cosa, el seu llegat.

Tot i que ell defugia “les paraules grosses”, hi ha també un vessant heroic: la determinació per recuperar metodologies, papers, partitures, la feina de camp i la feinada conjunta amb lutiers per perfeccionar els instruments. “Pensa que l’acordió diatònic pràcticament havia desaparegut, i es va recuperar gràcies a la feina de l’Artur Blasco i del moviment dels acordionistes del Pirineu”, explicava Fàbregas.

En país de “memòria molt prima”, deia, i on el franquisme va tallar la continuïtat de tantes coses, era important “persistir, ser-hi, enllaçar amb la història”. Ell ho va fer amb naturalitat, des de baix, i aplaudint els músics que, com Joan Garriga, feien habitual l’acordió diatònic en l’escena del so mestís. Jordi Fàbregas, a més, entenia el diàleg com a conversa honesta, sense jerarquies ni condescendència, i així defensava projectes de cançó improvisada barrejada amb electrònica, o propiciava posades en comú entre Les Violines i els Gossos, entre Jaume Arnella i Ernest Crusats (La Iaia) o entre Miquel Gil i Nico Roig. Feia com Cruyff: sortiu i disfruteu, que d’això va la música.

Savi i generós

Una de les seves obsessions era que les sonoritats de les músiques tradicionals les trobi normals “l’orella del públic”. “Està clar que sentim el hip-hop i l’acceptem, però quan sentim cantar garrotins de Lleida o cançó improvisada costa una mica més perquè no és tan habitual”, deia. I en comptes de refugiar-se en la queixa improductiva buscava la manera que allò mateix fos més habitual; construïa el context amb saviesa, dia a dia. Per cert, poques experiències més enriquidores que parar l’orella a les explicacions de Jordi Fàbregas sobre la geografia de la jota i sobre els ritmes que caminen per les carenes des del Piemont fins als Pirineus. Tot ho transmetia amb generositat, sempre disposat a reconèixer els mèrits dels altres, i especialment els de Jaume Arnella, el cronista-trobador del dia a dia que posava com a exemple de la potència de les formes tradicionals per explicar el present. “Jaume Arnella, un home que està al peu del canó des de fa la tira d’anys, que hauria de tenir un reconeixement, perquè és una persona que ho lliga tot”, insistia Fàbregas.

“Esclar que la cançó de taverna és molt vàlida per parlar de desnonaments! I tant que les coses actuals també es diuen en el món de la música folk i de la música d’arrel”, exclamava amb aquella vehemència tan estranya, perquè era serena i sovint apareixia just abans d’insinuar un somriure prim però eloqüent, com el de la fotografia d’aquest article. Potser aquest somriure podrà confortar Carol Duran i la resta de l’equip del Tradicionàrius i l’Escola Folk del Pirineu, sobtadament orfes del pal de paller de tantes coses.