Jordi Coca: “El bé i el mal són una sola cosa”

BarcelonaTé 67 anys però encara no se sent “vell”. Compagina la docència amb l’escriptura de novel·les i amb els muntatges teatrals: l’any que ve estrenarà 'Mots de ritual per a Electra', de Josep Palau i Fabre, al TNC, i 'El teatre i la pesta', d’Antonin Artaud, en el marc del festival Grec. En quatre dècades llargues de trajectòria, que arrenquen el 1971 amb 'Un d’aquells estius (els Lluïsos)', Jordi Coca ha guanyat bona part dels premis literaris del panorama català, entre els quals hi ha hagut el Documenta per 'Mal de lluna' (1987), el Sant Jordi per 'Sota la pols' (2000) i el Sant Joan per 'La nit de les papallones' (2009).

Dos anys després de publicar 'En caure la tarda' (2012), Coca presenta nova novel·la, canviant el segell de tota la vida, Edicions 62, per Galàxia Gutenberg. 'El diable i l’home just' és un conjunt d’epístoles que el psiquiatre Víctor Marçal-Büngeler envia a diverses persones que ha conegut al llarg de la vida. Arrenca amb una violenta i ressentida carta a la seva dona –que ha marxat a viure a Nova York–, i continua adreçant-se a l’amant d’ella, a un professor, a un amic que viu a Venècia i a la dona del fill. L’escriptor parla amb veu tranquil·la, il·lusionat pel “canvi” que finalment està vivint la societat catalana, encara que desconegui “fins on arribarà el mecanisme lent” que s’ha posat en marxa.

'El diable i l'home just' és un llibre estructurat en cartes cap a diversos receptors. No té gaire narració. El personatge principal passa comptes amb els altres i amb ell mateix. Com és que es va decidir a escriure un llibre en segona persona –potser la persona més difícil en literatura, per poc habitual– i que a més estigués estructurat a partir d'una relació epistolar només d'anada?

El meu procediment habitual acostuma a ser bastant complicat, perquè els projectes que començo són molt diferents de com acaben sortint. Jo escric una trentena de pàgines, el projecte se m'atura, em queda mort als dits, de vegades per molt temps. Hi ha una novel·la curta que es diu 'Lena' que entre el moment en què vaig començar-la a redactar i el moment en què va sortir van passar més de 20 anys. I això ho puc documentar, perquè un primer fragment d'això es va publicar en una revista, un altre fragment va sortir a 'Els Marges' anys després, i finalment hi ha la versió que va sortir publicada el 2002. La gràcia és que el llibre final conservés aquesta frescor, de llibre on aparentment no passa res, igual que es dóna en la majoria de novel·les meves.

Com va anar, en el cas d''El diable i l'home just'?

Era una primera persona que s'adreça a no se sap qui. Ho feia d'una manera agressiva. Ho vaig deixar córrer al cap d'unes 20 pàgines. Paral·lelament jo escrivia la història d'un psiquiatre a qui se li apareix el dimoni, i a partir d'aquí la seva vida començava a canviar. Estava escrit en una cronologia lògica dels fets. Això també va morir... Al cap d'un temps em vaig adonar que allò era una mateixa història i que s'havien de fondre. Aquella mena de discurs agressiu, en el moment en què es va ajuntar amb l'altra història, es va convertir en un passar comptes a través de cartes amb algú que, d'altra banda, no contesta. Per tant, es tracta, sobretot, d'una interrogació personal.

El llibre va encapçalat amb una frase del llibre de Job: “Si he de morir, per què viure encara?”.

Aquesta és la tercera pota del projecte. 'El diable i l'home just' és una versió libèrrima del llibre de Job. Déu et dóna les coses i Déu te les pren. Jo no sóc creient, però és un llibre que m'ha agradat molt sempre. El llibre de Job té un rerefons profundament existencialista. "Si he de morir, per què viure encara?" podria ser signada perfectament per Albert Camus.

A la primera carta que el personatge envia a en Xavier, l'amant de la Paula, diu: “Déu ens ho dóna i Déu ens ho pren, oi que aquesta és la idea que tu proclames? Una idea que jo no puc acceptar perquè si Déu fos així de frívol hauríem d'admetre que el seu poder és satànic”. El llibre té un punt de fúria important, sobretot a l'inici.

Forma part de l'actitud del personatge, sobretot al principi, perquè hi ha una evolució cap a l'intent de demanar perdó. La qüestió que s'està dilucidant no és si Déu et dóna o et pren res, sinó quina responsabilitat tenim en els actes que fem i en com les coses es produeixen. Passi el que passi, per acció o per defecte, nosaltres n'acabem sent responsables. Això també és molt existencialista. A 'El diable i l'home just' hi ha fúria, una suficiència del personatge, que està satisfet del que ha aconseguit, malgrat que hi ha coses que les menysprea, ja des de l'inici. El psiquiatre no vol anar a l'hospital, no li interessa tant com els seus clients privats, malgrat que la majoria d'ells tinguin molt poca cosa.

Són cartes que envia temps després que hagin passat els fets decisius en la seva vida.

Passar comptes de vegades és una mica ridícul. Escriu una carta a un vell professor, en Cardona, que l'ha convidat a fer unes conferències...

És a ell, a qui li parla de Dostoievski?

Sí. Li parla del bé i del mal. Té un to molt diferent del que té amb la seva dona, la Paula, amb l'amant de la dona o amb l'amic.

La setmana passada parlava amb Valentí Puig sobre l'última novel·la, 'La vida és estranya' (Proa), on hi ha una dona gran que enfolleix i un capellà la visita i li fa un exorcisme. Li vaig demanar com ho havíem d'entendre els lectors: s'entrava en un contrast entre un món aparentment racional –el nostre– i el món del bé i del mal. Ell em deia que el bé i el mal existien.

I tant, que existeixen. A més, el bé i el mal són una sola cosa. Nosaltres després en fem subclassificacions acadèmiques, en diem Leviatan, o el dimoni... La mateixa existència animal o vegetal conté el bé i el mal. El nostre organisme és una màquina podrida de bacteris, i depèn de com adopta una forma de salut o de malaltia. Vivim, però mentrestant ens anem podrint. I quan morim s'engega un procés de regeneració. En el cas del Valentí, he de dir que li tinc un enorme respecte. Ens coneixem però no ens relacionem. Quan ens trobem ens saludem, i ideològicament estem força lluny, però li tinc molt de respecte, perquè, contràriament al que està passant ara en el món editorial, ell no s'ha abaixat els pantalons. Tothom està disposat a fer una novel·la de gènere, del 1714 o del tema de moda i a mi tot això em sembla profundament repugnant. No pots viure fent 'surfing' amb l'actualitat en el seu sentit més degradant, perquè aquesta també és inventada i és una caricatura dels problemes reals. Recordo una vegada que parlava amb Joan Brossa –devia ser el 1967– i ell m'explicava que un creador ha d'escriure de dins cap a fora. Jo ho tinc molt present, això. En Valentí també ho practica. Al país ens trobem en un moment on hi ha bons autors, però també cal dir que hi ha molta gent que de seguida s'avé a fer la cosa oportuna, adopta unes formes convencionals i juga amb la bromera dels dies.

Quin paper hi tenen les editorials, en això?

La majoria d'editorials ho busquen. Suposadament és el que volen els lectors. Acabem muntant un panorama de les coses que cal parlar i potser no valdria la pena que hi dediquéssim tant d'espai. Hi ha obres, en canvi, com la d'en Valentí, que tenen una coherència, que van fent.

Hi ha una recerca menor 'd'autors', actualment?

Ara es busca subministradors de continguts. Jo he canviat d'editorial: he passat d'Edicions 62 a Galàxia Gutenberg. Hi portava més de 40 anys, tot i que durant una època també havia alternat algun títol amb Proa. Ara les coses han canviat. Grup 62 s'ha convertit en una cosa intolerable. La mort de Josep Maria Castellet ho ha escenificat. Jo no vull formar part d'un catàleg aleatori i que respongui als interessos espuris del mercat. En nom del mercat ens han aniquilat com a societat, han liquidat la classe mitjana i s'ha intentat destruir tot el que s'havia aconseguit durant el segle XX. En nom d'ell hem hagut de retroalimentar els bancs, i estem fent que els rics siguin més rics i els pobres més pobres. Això també ha passat al món editorial, i jo no en vull formar part. El que jo crec que he de fer, tingui raó o no, m'equivoqui o no, no vol passar per un èxit que duri tres dies i prou.

Ara que estem assistint al final del segle XX veiem que els problemes continuen sent els mateixos que quan va començar la Primera Guerra Mundial. L'intent de construir una societat més justa i més equilibrada ha estat un gran fracàs. Ara estem en un altre moment. En la humanitat, la convivència del bé i del mal és essencial. D'una banda demanem ajudes per a la infància, i amb la mateixa mà deixem que es morin les criatures o que no estiguin ben alimentades en el nostre entorn més immediat.

És per aquest motiu que Dostoievski és tan important, al llibre?

Ho és per al personatge. Per a mi són més importants les reflexions al voltant de la poesia de Paul Celan o sobre les idees de Nietzsche. Hi ha coses de Dostoievski que m'agraden molt, 'Crim i càstig', per exemple, però paradoxalment sóc més lector i admirador de Tolstoi, tot i reconèixer que la literatura del segle XX li deu més a Dostoievski que a Tolstoi.

En el binomi Tolstoi o Dostoievski de l'assaig de George Steiner et quedes amb 'l'home d'ordre'.

Representa no només l'ordre, sinó també l'equilibri i l'aristocràcia, una certa fredor plena d'emoció. Dostoievski és la passió, el descontrol i el desordre aparent. Tolstoi seria més del segle XIX, i Dostoievski més del XX.

Com és que hi poses Nietzsche, al llibre?

Això no t'ho sabria explicar. Però per mi, les reflexions sobre moral i condició humana de Nietzsche són essencials per al segle XX. La relació amb els déus, Zaratustra, el superhome... Em semblen temes interessants. Ara bé, tenia por que 'El diable i l'home just' acabés semblant un llibre savi, ple de cites i literatura. El personatge, el psiquiatre Víctor Marçal-Bünglerer, té una formació però també és una mica pedant, i per tant et pot permetre anar citant algunes coses. De vegades ho fa amb la intenció de fotre els altres: “Suposo que coneix” o “Com vostè ja sap...”. Em va semblar que havia trobat la manera que això anés apareixent. També és veritat que tant Nietzsche com Celan m'interessen des de fa temps i d'una manera o altra han acabat sortint al llibre.

Com vas arribar a Celan?

El vaig començar a llegir en francès fa anys. I a Peter Handke també hi vaig arribar en francès fa molts anys, o potser era en italià. Handke ha estat un autor molt important per a mi durant anys. Ara ja no. Amb el temps m'he distanciat del que feia, i ell també: ara fa coses que moltes vegades no les entenc. Hi ha poca gent que s'hagi adonat que 'La por del porter davant del penalti' és una versió libèrrima de 'Crim i càstig'. Ell acabava de fer una adaptació radiofònica de 'Crim i càstig' a la ràdio austríaca de Graz –on ell estudiava–, i després va escriure aquesta novel·la. Si t'hi fixes, el llibre té la mateixa estructura o seqüència que 'Crim i càstig': és algú que coneix un crim i assisteix a com li van acotant el terreny. En el cas de Dostoievski Raskòlnikov mata una usurera –que ven il·lusió–, i en Handke és una taquillera de cinema, que també toca diners i d'alguna manera també ven il·lusió. En teatre aquestes versions es fan molt, però en canvi en novel·la no.

Parlava dels crims i dels càstigs. El seu personatge ha comès alguns crims i a mesura que avança la novel·la la culpa es manifesta. Aquesta culpa individual es pot extrapolar a la societat actual, que s'ha dedicat en part a la recerca total del benefici i s'ha anat replegant en l'egoisme. Aquesta constatació no l'hauria fet fa quaranta anys, no?

No, segurament no, però caldria veure amb detall què feia llavors. La prosa de fa 40 anys era menys clara, intentava descobrir mediterranis i sopes d'all, i ara en canvi és molt més diàfana. Els lectors haurien de saber que quan parlo de culpa no estic dient el que diuen els banquers i la dreta: 'Vostès estan vivint per sobre les seves possibilitats i s'han endeutat'. No: aquest no és el problema. La culpa és, en tot cas, la responsabilitat que tenim els ciutadans d'haver construït una societat injusta, i precisament haver-ho fet en nom de la justícia. Crèiem que construíem l'Europa perfecta, que seria una mena d'oasi en el món mundial i resulta que no, que és una merda de dalt a baix, hem construït un forat negre que ho està xuclant tot. D'aquesta manera, els partits que continuen guanyant les eleccions són partidaris d'un sistema suïcida, que no va enlloc. En aquest sentit sí que som responsables: nosaltres lluitem amb el vot, i els resultats no reflecteixen l'actitud d'una societat que es construeixi a partir del concepte de justícia.

Quan va presentar 'En caure la tarda', el 2012, recordo que deia que hi havia una necessitat d'un canvi social. Què ha passat, entre llavors i ara?

A finals del 2011 em van trucar d'un diari per preguntar-me què demanava per a l'Any Nou, i vaig dir: “Vull que esclati la revolució”. Van tenir dubtes entre publicar-ho o no, però al final va sortir. Jo no demanava una revolució armada, amb guillotines als carrers, sinó el canvi que finalment estem vivint ara. Finalment s'ha posat en marxa un mecanisme lent que ja veurem fins on anirà. Com sempre, tot té un procés, el que és important és que la gran màquina s'ha posat en marxa. S'ha fet evident que el sistema en què estem vivint s'ha de canviar, que la corrupció no és una anècdota d'individualitats, sinó que és consubstancial al sistema. Jo m'he cregut el socialisme i la socialdemocràcia, m'he cregut el model escandinau. El que jo no em crec és la Merkel. Al meu llibre, el dimoni parla alemany. Hi ha tot aquest joc. El món alemany té aquesta dualitat: d'una banda és el gran corrent de pensament europeu –sense Goethe ni la lectura que es fa de la cultura grega i llatina no seríem els mateixos–, però de l'altra ha parit un Hitler amb la complicitat de les democràcies occidentals i ha provocat dues guerres mundials. Alemanya és el cel i l'infern.

Com que la novel·la té aquesta força de l'existencialisme, pensava, com és que en Víctor Marçal-Büngeler no és francès?

A mi Sartre m'agrada molt, el trobo molt intel·ligent i agut, és una màquina d'idees, i m'agrada molt l'actitud ètica d'Albert Camus, a qui venero. 'L'étranger' és una novel·la que sempre he volgut tornar a escriure, i algun dia en faré una versió. La literatura francesa queda una mica com una literatura de cafè al costat del pensament alemany, i per això en el fons faig que el personatge tingui una ascendència catalano-alemanya.

La primera vegada que vaig venir a casa seva, recordo que vaig quedar meravellat per la gran presència de títols en francès. Què en pensa, de Patrick Modiano, últim premi Nobel de literatura?

L'he llegit i no em sembla un gran autor. Em sembla una persona coherent i honesta. Crec que té raó, quan diu que només ha escrit una novel·la.

Potser ell també pensa que no és un gran autor.

Segurament. I això l'honoraria. De la literatura francesa actual hi ha autors que m'interessen infinitament més, com ara Jean-Philippe Toussaint, perquè és una sortida que s'ofereix al 'nouveau roman'. Algunes de les seves novel·les també poden ser llegides en clau d'humor, com ara 'La télévision' (1997). Trobo que és un autor molt més arriscat i minoritari. No escriu novel·les amb argument, on passin coses. Les coses no passen per fora, sinó per dins, que és el que a mi m'agrada. Dit això, entenc perfectament que Modiano tingui èxit. Hi ha autors que saben connectar amb el públic del seu moment, i autors a qui no els hi passa d'una manera tan clara. Si ara miréssim als anys 50, quan Robbe-Grillet publica les primeres novel·les del 'nouveau roman', al mateix temps veuríem autors d'èxit. Jo em sento més en la línia minoritària. A partir d'un moment determinat –ara tinc 67 anys– hi ha una cosa que la pots dir, i és si has estat coherent o no. Ho demostra la meva dedicació a l'hora d'estudiar Brossa a finals dels 60, Pedrolo a principis dels 70 i l'obra de Palau i Fabre des de 1974 fins fa un any, que vaig publicar un estudi sobre el seu teatre. I també la defensa de la poesia de Blai Bonet. En el moment en què jo començava a estudiar tots aquests noms no els coneixia ningú. Aquesta gent que fa aportacions amb una veu personal m'interessa més que els que formen part d'un contínuum novel·lístic en el pitjor sentit de la paraula.

'El diable i l'home just' s'inscriu, per tant, en aquesta coherència.

Quan em parleu d''El diable i l'home just' no feu referència a novel·les: m'hi he trobat en molts casos, aquestes setmanes. Hi ha un moment en què la novel·la s'ha convertit en un conte per a adolescents amb tots els tòpics de sempre. Si no escrius el Harry Potter ets un idiota. La teva obligació com a escriptor català és escriure un Harry Potter i guanyar el Planeta. Alguna cosa no funciona! [riu].

En aquest sentit, més enllà de la reflexió sobre el que vol el món editorial, quina evolució creu que han fet els lectors?

A la dècada dels 50, els lectors llegien majoritàriament Ignasi Agustí i José María Gironella, i anaven a veure al teatre les obres de Jaime Salom. La resta no existia. Palau i Fabre no existia, ni Brossa, ni Pedrolo. Blai Bonet va publicar 'El mar' el 1957 i en va vendre quatre: el seu èxit va ser molt petit. Hi ha un públic lector que llegeix les coses que la societat ha posat sobre la taula. Al mateix temps hi ha una realitat subterrània que lentament va canviant el panorama. Això no vol dir que amb el pas dels anys hi hagi un reconeixement immediat. Recordo una conversa que vaig tenir amb Joan Brossa dos o tres anys abans que morís: sopàvem a casa seva i li vaig dir que deixés de parlar de serpentines, estriptis, Christa Leem i de màgia. Això el perjudicava, perquè la seva obra era infinitament més rica que això. Li vaig dir que s'estava convertint en un personatge pintoresc, en una caricatura d'ell mateix. “Tens raó, però què vols que faci, si és el que em pregunten?”, va respondre. El problema és que, anys després de la seva mort, des de la Fundació Joan Brossa continuen venent aquest Brossa. És espantós! Només falta que facin 'merchandising' amb la seva poesia visual. Acabarà semblant una idiotesa. Aquesta idea que tenim que tothom sap llegir és fatal, perquè esclar, és veritat que la majoria de la gent sap desxifrar què diuen les paraules, però el procés de la lectura és una cosa més complicada.