Jordi Casanovas al país de les taronges

BarcelonaEl teatre de Jordi Casanovas mira gairebé sempre la realitat, ja sigui en treballs de teatre documental com Ruz-Bárcenas o Jauría (sobre la Manada), ja sigui en dramatitzacions de la història col·lectiva ( Una història catalana, Vilafranca ), a les quals s’adscriu Valenciana. La crònica d’una dècada al País Valencià articulada a través de la vida de tres amigues que van estudiar periodisme i que han agafat camins ben diferents, però tots tres marcats per una època de música i èxtasi (la droga) en l’anomenada Ruta del Bakalao, el naixement de la corrupció més descarada del PP i, sobretot, el crim de les noies d’Alcàsser, que eren com les protagonistes de l’obra.

Hi ha, doncs, una reconstrucció d’aquests tres àmbits socials i polítics a través de microescenes de caràcter cinematogràfic, com referma el concepte de pantalles superposades de l’espai escènic, amb especial atenció a la pornografia emocional que es va enlairar a les ones hertzianes arran del crim. Molt material i tres històries que donarien per a tres obres diferents. Hi ha excessiva atenció, diria, en el seguiment de la dèria del pare d’una de les nenes per trobar una explicació als fets sense acceptar-los. Sobren microescenes que aporten ben poc tant a nivell informatiu com dramàtic i que s’haurien pogut resoldre més funcionalment amb una breu narració adreçada als espectadors, com es fa en altres passatges de l’obra. Això crea un cert desequilibri en el desenvolupament de la triple narració i allarga innecessàriament la funció. El Casanovas més càustic i brillant treu el cap en la sàtira de l’ascens d’un tal Romero amb antecedents polítics molt semblants als d’un tal Zaplana. El Casanovas bon dialogista es nota en les relacions entre les noies, tot i que la no sempre clara dicció d’alguns dels intèrprets en dificulta la recepció. Sobta que tractant-se d’una coproducció del Festival Grec només hagi parat dos dies a la cartellera i, a més, en un teatre privat.