Jordi Casanovas: "La cultura no l'hem de fer necessària per decret"

BarcelonaFa anys que Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) s'està fent un nom al teatre català com a autor, director, gestor i activista teatral. Aquesta temporada és la de la consolidació de tots els fronts. Com a autor i director, reestrena avui a la Sala Gran del TNC Una història catalana . Com a activista, va impulsar el Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta, una mina de bons textos. Com a gestor, ell i el seu equip han convertit la Sala FlyHard en un viver de nous autors i una plataforma per fer el salt al teatre comercial. Per tot això, i per la seva última obra, Pàtria , acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona.

Una història catalana es va estrenar fa dos anys al TNC i va ser un èxit. Ara fa el salt a la Sala Gran. Què n'has canviat?

La idea inicial es basava a fer trobar tres perfils de catalans: l'autòcton, l'emigrant i l'immigrant. Això no ha canviat, però he intentat explicar millor la història de l'emigrant. És un contrabandista perseguit pels maquis i la Guàrdia Civil que marxa a fer la revolució a Nicaragua i viu l'ascens i la caiguda del país, on la corrupció i el govern els deixen sense il·lusions. Són uns personatges que no s'assemblen a nosaltres però que els reconeixem.

Retrates la identitat catalana a través d'uns quinquis, unes pageses assetjades i un guerriller. No és gaire afalagador.

Això no és la identitat catalana, són identitats frontereres. Aquesta és una història catalana, que, a més, ha quedat una mica oculta. La Transició es pot explicar des de les universitats, la política, certs moviments social, però hi ha una gent que vivia al marge de la història oficial.

A Pàtria , en canvi, exploraves la identitat des de la centralitat de la política, amb un independentista de candidat a president. Es va estrenar en un període electoral, en què política i realitat es confonien. Us va beneficiar o perjudicar?

Tot: ens va beneficiar perquè era l'obra del moment i ens va perjudicar perquè el valor teatral es va perdre una mica. Per a nosaltres va ser mala sort. Uns mesos abans l'obra tenia l'entitat de ficció, i uns mesos després la torna a tenir. El temps ha tornat a reconèixer que la realitat pot superar la ficció, però és molt més avorrida.

Després d' Una història catalana i Pàtria , ja entens què és ser català?

No ho entendré mai! Com que és un concepte abstracte, sempre està canviant. A vegades sóc més feliç de ser català, a vegades menys...

La tercera part de la trilogia de la identitat, Vilafranca , ja té data?

No, crec que falten dos anys. Necessito fer introspecció, i espero que no sigui molt dolorós. He de parlar del nucli familiar, de vivències que he tingut, del més pròxim i conegut.

¿Al teatre d'autoria catalana li costa massa parlar de la realitat?

Cada cop menys. Parlar de temes socials i polítics és mil vegades més complicat que parlar de relacions. És molt fàcil fotre's una hòstia, amb aquests temes. Perquè és difícil fer una dramatúrgia que t'atrapi i emocioni i, alhora, reflecteixi la realitat.

Per què?

Perquè una obra que mostra una cosa que ja coneixes, o dóna la raó a l'espectador, no és interessant. Amb l'actualitat és difícil generar la distància necessària. Una història catalana parla de temes d'ara, però està situada en una altra època. Com deia Brecht: per parlar del meu país, he de situar la història a la Xina.

Defenses el teatre polític?

Jo sempre he pensat que faig teatre polític. La prioritat és emocionar i entretenir l'espectador, però, des de la primera obra, totes són polítiques. Coses que em preocupen ara, però amb un punt extraordinari. Ara bé, posicionar-se, en qualsevol tema, és una absurditat. No ho hem de fer. Estem obligats a fer-nos preguntes.

Aquest any, per primer cop, quatre autors catalans vius estrenen a la Sala Gran. Per què no abans?

Fa dos o tres anys deia que era possible i em prenien en broma. Hem anat guanyant públic xino-xano. Ara, a la cartellera, alguns dels espectacles amb més públic són de dramaturgs catalans. Aquest és un gran canvi. Hi ha una dramatúrgia que ha crescut en dimensió i capacitat d'atreure públic.

A què ho atribueixes?

Fa uns anys que hi ha un canvi de xip radical. S'escriu per emocionar, per fer gaudir el públic. No escrivim per ser valorats com a autors, sinó que escrivim el que ens agradaria veure al teatre. A més, fa deu anys es tenia la sensació que només hi podia haver públic per a un sol dramaturg català. Ara ens hem adonat que hi ha públics per a diferents autors i estils. I es confirma que hi ha més interès si parles de coses d'aquí. Les obres de Shakespeare ens agraden, però si a sobre passessin amb Jaume I el Conqueridor, fliparíem.

Com expliques l'èxit de la Sala FlyHard?

Perquè tenim una línia molt clara. En aquest sentit, ens sentim pròxims filosòficament a La Perla 29, tot i tenir una estètica oposada. Vas a la FlyHard i saps què vas a veure. El públic que ve dos cops i li agrada, ve a la següent sense preguntar de què va l'obra. Aquesta garantia és vital. Això passa per controlar què produïm i per tenir paciència. Això costa més, si ets un teatre més gran.

I per què no creixeu vosaltres? ¿Us heu plantejat llogar la Sala Tallers?

[Riu] No ens interessa, de moment. Créixer ens ho hem plantejat, però no ens va semblar viable econòmicament. De moment, la fórmula de servir de laboratori i després treure les obres a altres sales funciona.

¿T'imagines dirigint una sala comercial o pública?

Segons quina i qui ho proposi. És una feina que no m'imaginava que m'agradés tant i que em fes tanta il·lusió que als altres els anés bé. Si es donés el cas, m'agrada pensar què pot emocionar el públic, què pot ser útil per a la ciutat i per al país.

Com canviarà el teatre, la crisi?

Una ciutat com Barcelona ha d'obrir portes i donar claus. Ja no dic subvencions i ajudes. És normal que ara els diners siguin per a altres àmbits, però hi ha espais buits i una generació de gent amb capacitat de gestió, talent i ganes. La FlyHard no ha de ser a moltes sales: hi ha d'haver moltes FlyHards. La cultura no l'hem de fer necessària per decret, ens hem de fer importants nosaltres per a la societat. Hi ha una generació prèvia a la nostra en què hi havia un cert divisme, artistes que consideraven que pel fet de ser artistes el país els havia de pagar la vida. Els artistes s'han de fer indispensables. És cosa nostra.