Jonatan Giménez: “L’etiqueta rumba catalana ens ha tancat moltes portes”

BarcelonaJonatan Giménez és la gran esperança de la rumba catalana. Desbordant de talent i carisma, és fill de músics graciencs i ha begut rumba des del bressol. El seu grup, Arrels de Gràcia, va ser una alenada d’aire fresc per al gènere, i mentre prepara el segon disc també treballa en diversos projectes al Taller de Músics.

El teu pare és Yumitus del Pichón d’Estrellas de Gràcia, devies viure la rumba ja de nadó.

Sí, sempre s’escoltava música a casa, no només rumba, sinó també flamenc. El meu pare tocava i tenia molts discos, i jo vaig començar a cantar de ben petit. La guitarra la vaig agafar una mica més tard, als 16 o 17 anys.

Com comences a actuar?

Vaig conèixer un noi amb qui sempre jugàvem a videojocs, fins que un dia vaig agafar la guitarra i resulta que va quedar al·lucinat, tot i que no feia res de l’altre món. Des de llavors va estar insistint que els meus germans i jo havíem de posar-nos a tocar. Sempre deia que no s’havia de desaprofitar aquest talent. Nosaltres ens enrèiem, però al final vam acabar fent el pas perquè callés.

Amb Arrels de Gràcia us ha anat bastant bé.

Sí, estem tocant molt, però no podem acabar d’estar contents perquè la gran majoria són concerts privats per a guiris: convencions, congressos i esdeveniments d’aquest estil. Ara estem fent un disc nou, que serà diferent, perquè crec que mirem més amunt que mai. Això de gravar ho fem perquè ens agrada, ja que per tocar a festes plenes de guiris no cal fer discos.

¿Us considereu el relleu dels referents clàssics?

Som força gent els que anem fent coses, però mai arribarem on van fer-ho Peret o El Pescaílla, no perquè siguem millors o pitjors, sinó perquè ells eren en un moment en què la rumba interessava.

Ara no interessa?

Gens, a la rumba no se l’ha cuidat prou, i tinc la sensació que quan Gato Pérez va posar-li l’afegit de catalana va començar a anar-nos pitjor. Em sembla que ens ha tancat moltes portes. La rumba ja era catalana però l’afegit no calia, perquè era un estil que agradava molt fora d’aquí i ara no passa. Això no és culpa ni de Gato Pérez ni de l’afegit, simplement és així i ja està.

Però això a Catalunya no hauria de tancar cap porta.

El problema que tenim aquí encara és més incomprensible. Em pregunto cada dia del món què fem malament per patir aquesta situació amb la rumba a Catalunya, i al final arribo a la conclusió que ni agrada ni hi ha ningú disposat a fomentar-la perquè millori la situació.