John C. Reilly: “La vida és que se t’escapi una rialla en un funeral”

BarcelonaA John C. Reilly l’hem vist fer d’actor porno a Boogie nights, de marit banyut a Chicago, de pilot de carreres a Passat de voltes, d’Oliver Hardy a la recent El Gordo y el Flaco... Però al western Los hermanos Sisters interpreta un paper realment nou per a ell, i no és el del sensible assassí a sou, sinó el de productor del film. “M’estava fent gran i estava clar que Hollywood no m’oferiria certs papers -explicava al setembre al Festival de Sant Sebastià-. Si els volia, els hauria de buscar jo mateix”. El paper d’Eli Sisters el va trobar a la novel·la de Patrick DeWitt en què es basa la pel·lícula. “Em va encantar, sobretot la vulnerabilitat emocional d’aquests paios, els germans Sisters. La seva relació és increïble”.

Per què va oferir a Jacques Audiard dirigir la pel·lícula? No tenia experiència en el western, no havia fet pel·lícules en anglès... Era una decisió arriscada.

Jo he treballat amb Yorgos Lanthimos i Mateo Garrone en les seves primeres pel·lícules en anglès i m’hi he trobat molt còmode. Al final la gent aprèn a comunicar-se. És cert que un director francès sembla contraindicat per fer un western, però l’Oest del 1851 o el San Francisco de la Febre de l’Or eren llocs multiculturals amb gent de tot Europa i fins i tot de la Xina, tots a la recerca d’oportunitats. S’hi parlaven moltes llengües, era una Torre de Babel, no un lloc ple de paios blancs i mexicans corrent pel desert. Així que, si ho penses una mica, un director francès no és tan mal idea, sobretot el Jacques, que és un dels millors cineastes vius del món.

Els germans Sisters tenen una relació difícil però amb molt d’amor i tendresa. Com va treballar la relació amb Joaquin Phoenix, que és més conegut pels seus papers d’home solitari i torturat?

És cert, ell sol anar per lliure i jo soc més un jugador d’equip. Admiro molt el treball del Joaquin i havíem coincidit un parell de cops perquè tenim un bon amic en comú, Paul Thomas Anderson. Però quan ens vam trobar a Almeria per al rodatge em vaig adonar que no el coneixia gens... I al film passem molta estona junts! Ell és una persona molt tímida, no és gaire de parlar ni sobreanalitzar les coses, sinó de deixar-se portar. Així que vam començar a muntar a cavall junts, a practicar amb les pistoles i, sobretot, a caminar. Cada dia fèiem una llarga passejada fins a un turó i gairebé no parlàvem. Però a través del silenci ens vam començar a sentir a prop l’un de l’altre. Al final vam començar a parlar, esclar. I saps què? Joaquin Phoenix és un dels paios més divertits que conec. Literalment, amb ell he caigut a terra de tant riure, i això no em passa gaire sovint. La meva dona estava una mica gelosa de com ens havíem fet d’amics durant el rodatge.

Phoenix estava divertidíssim a Pur vici i a Irrational man. Per cert, vostè va treballar per a Woody Allen a Ombres i boira (1991). Què opina dels actors que s’han penedit públicament d’haver treballat amb Allen per unes acusacions que van ser desestimades per un jutge?

No tinc cap opinió. [Silenci.] Però part del problema és, precisament, que el cas no va ser jutjat realment i existeixen una sèrie de versions contradictòries que fan que per a molta gent sigui un tema confús.

Això fa encara més estranys certs posicionaments, sobretot per un cas de fa més de 25 anys.

Òbviament, és un tema que no s’ha acabat de resoldre.

En el passat, el western glorificava sovint la violència. A Los hermanos Sisters no. Fins i tot es pot dir que parla del trastorn posttraumàtic, com alguns films de guerra.

Aquests homes van matar el seu pare quan eren nens. En el fons, són com els nens soldat de l’Àfrica, els van empènyer a aquesta vida abans de desenvolupar empatia cap als altres ni espiritualitat. Abans de ser adults, la vida els va obligar a ser assassins i això, d’alguna manera, va aturar el seu creixement com a persones. De fet, això fa que el públic senti simpatia per ells, perquè no van triar aquesta vida, els hi va imposar un pare alcohòlic i abusiu. Així que són personatges molt interessants, no el típic mascle fort i impenetrable. Són durs, però tenen molts conflictes interiors.

Abans em deia que ja no esperava que Hollywood li donés els papers que vol. ¿L’han encasellat com a actor de comèdia pels seus treballs amb Will Ferrell i Adam McKay?

És curiós, perquè he fet 80 pel·lícules i només quatre o cinc són comèdies pures, però m’ho diuen sovint. Jo faig personatges divertits en situacions dramàtiques o personatges dramàtics en situacions divertides, és la meva especialitat. Els papers que són només divertits o només dramàtics són avorrits. La vida no és així. La vida és que se t’escapi una rialla en un funeral o anar a un parc d’atraccions i començar a pensar en la teva mare morta. Així és la vida de veritat. Jo només intento ser honest. Si la situació que interpreto és absurda, doncs estic fent una comèdia, però no actuo de manera diferent.