John Irving: “Els meus personatges sempre viuen el pitjor escenari possible”

BarcelonaJohn Irving dedica entre tres i quatre anys a escriure una novel·la, i un cop l’ha publicat en podria parlar durant hores. El novel·lista, que continua en plena forma als 74 anys, contesta les preguntes mentre devora un entrepà vegetarià al bar del CCCB unes hores abans de protagonitzar-hi un diàleg amb Enric González. L’acció de L’Avinguda dels Misteris (Edicions 62 / Tusquets) arrenca el 2010, durant el viatge d’un escriptor, Juan Diego Torres, a les illes Filipines. L’home té 54 anys i es medica pel cor, i la interrupció momentània del tractament li provoca una sèrie de visions que l’envien fins al 1970. En aquells moments era un nen que vivia en un abocador de Mèxic amb la seva germana, la visionària Lupe, observats pels jesuïtes i protegits -tot i que per poc temps- per la mare, la prostituta Esperanza.

L’any 1986 en una entrevista a The Paris Review va dir que “escriure una novel·la significa buscar víctimes”. Encara pensa així?

Em sorprèn que estigui d’acord amb alguna cosa que vaig dir fa trenta anys, però sí, encara penso això, tot i que ho verbalitzaré d’una altra manera [riu]. Sempre he escrit novel·les en què poden passar coses horribles. Els meus personatges sempre viuen el pitjor escenari possible. M’agrada que el lector pugui preveure totes aquestes possibilitats en els arguments de les novel·les. Aquesta recerca de víctimes ve d’unes paraules de Hermann Melville que em van impressionar. Deia: “Pobres d’aquells que busquen satisfer en comptes de deixar-te consternat”. Ara per ara, en comptes de buscar víctimes persegueixo consternar el lector.

La major part dels seus models com a escriptor no han sigut americans. Tret de Nathaniel Hawthorne i Hermann Melville, per a vostè han sigut molt importants Charles Dickens, Gustave Flaubert i Thomas Mann. Què me’n diu de Henry James? ¿Comparteix la meticulosa aproximació psicològica als personatges?

Només en part. Els personatges de James m’agraden, i també m’agrada la seva aproximació psicològica, però a les seves històries no hi passa gran cosa. El que hi passa no és inevitable. Sovint la subtilesa em cansa. De fet, jo no sóc un escriptor subtil [riu].

Vol dir?

Segur que no. Sóc un escriptor força obvi. Em frustra que James sempre s’aproximi circularment als temes dels seus llibres. Els personatges no fan gran cosa, però pensen molt. Això no només els fa psicològicament més complexos, sinó més intel·lectuals. A James li interessa parlar dels pensaments i els desitjos de la gent. Sorprenentment, són personatges que no tenen prou força de voluntat per actuar. Al final de Les bostonianes, el personatge principal femení resulta que ha pres la pitjor decisió, però tot té a veure amb el seu cervell.

Vostè és un escriptor més físic que James?

Potser tot això té a veure amb una manera passada de moda de veure la narrativa: prefereixo definir els personatges a partir de les accions que dels pensaments. Així i tot, bona part de les accions dels personatges vénen definides pels meus pensaments [riu]. M’hi trenco molt el cap.

Encara escriu a mà?

La ficció sí, sempre l’escric a mà, en llibretes. Necessito dibuixar les meves novel·les, escriure-les amb la meva cal·ligrafia, a poc a poc, potser perquè sóc molt ràpid escrivint a màquina. Me’n va ensenyar la meva mare. A la universitat em guanyava la vida copiant els treballs dels meus amics, i no podia evitar corregir els seus errors gramaticals. M’apreciaven força... [Riu.]

Un dels temes importants que apareixen a L’Avinguda dels Misteris és la divisió entre els escriptors imaginatius i els autobiogràfics. En Juan Diego és dels primers, i el jove escriptor Clark French, dels segons. Vostè defensa la imaginació.

Sí. En Clark French diu en un passatge de la novel·la que quan l’ego es troba al costat de la imaginació no és autobiogràfic. En Juan Diego no està gaire interessat ni en la teoria ni en l’especulació -en això ens assemblem-; és un escriptor americà d’origen mexicà a qui no li agrada que se’l reconegui com a tal perquè no escriu ni sobre Mèxic ni sobre les seves experiències, excepte en el que té a veure amb la religió, que ha sigut molt important per a ell.

Hi ha una batalla entre la imaginació i l’autobiografia.

Hi ha molts escriptors que asseguren, amb força agressivitat, que l’única experiència legítima d’explicar és l’autobiogràfica. Mai no he dit el contrari: ser autobiogràfic no és una porqueria. Pel que escric es pot deduir que treballo més a partir de la imaginació que no de les meves experiències. Les poques vivències que ja han sortit les tornaré a utilitzar, però d’una manera que no té a veure amb el que he viscut.

Per exemple, l’absència del pare biològic.

Mai no vaig conèixer el meu pare biològic, però ho sé pràcticament tot d’ell. No va ser una figura misteriosa. Els pares desapareguts de les meves novel·les són més tortuosos que el meu pare de debò. Era un home força corrent: els seus altres fills l’estimaven i deien que era un bon pare, que se sentia malament perquè la mare no volia que em veiés... No escriuria una novel·la d’això, no és prou terrible. Després de catorze novel·les ningú m’ha enviat cap carta ni correu electrònic criticant-me per haver-lo inclòs en un dels meus llibres.

Com s’explica l’auge de l’autobiografia i l’autoficció, llavors?

Hi ha autors que se senten tan insegurs del que escriuen que en parlen pamfletàriament. Mai m’he atrevit a dir a ningú què i com havien d’escriure, ni tan sols quan donava classes en una escola de les anomenades d’escriptura creativa. El que em va convertir en escriptor va ser la lectura de llibres com Moby Dick o Grans esperances. Va ser llegint meravelles com aquestes que vaig voler inventar històries. El que m’interessa quan llegeixo i escric és que soni real i autèntic. Normalment, els autors que diuen que l’argument està mort acostumen a escriure arguments pèssims.

Tant els seus personatges com els arguments que presenta són força excèntrics o, com a mínim, poc habituals. En el cas de L’Avinguda dels Misteris m’ha semblat que jugava amb els clixés de la tragèdia clàssica.

Jo no diria que es tracta d’una tragèdia clàssica perquè hi ha molt d’humor. Em sembla interessant que tant Shakespeare com Cervantes, que van ser coetanis, escriguessin comèdies i tragèdies com si fossin dos gèneres intercanviables. Allò que els fa únics és que poden ser seriosos i divertits alhora. Les meves novel·les són majoritàriament tragicòmiques: moltes de les coses que hi passen són divertides fins al moment en què es dóna un fet terrible.

Com ara aquella escena en què la mare, mentre neteja la marededéu i té una conversa absurda amb els fills, pateix un accident funest.

Sí, aquest en seria un exemple. O també el personatge de la Lupe, que deixa anar comentaris profans, vulgars i irrespectuosos. Sembla un personatge còmic fins que t’adones que pot acabar malament.

La Lupe és una picada d’ullet a l’Owen d’ A prayer for Owen Meany (1989). I la prostituta transgènere Flor ens recorda altres transgèneres de la seva literatura, com la Roberta d’El món segons Garp (1978) i la senyoreta Frost d’ En una sola persona (2012).

Els personatges que tenen conflictes amb la seva sexualitat són un satèl·lit important de la meva ficció. En Billy d’ En una sola persona és bisexual, i això el converteix en una minoria dins d’una minoria. La senyoreta Frost, que és transgènere, també seria un exemple de minoria dins d’una minoria. Triant aquests personatges estic posant sobre la taula algú que se sent sol: el seu entorn els rebutja i no els entén. Són outsiders de debò. Això no els converteix en víctimes, però hi ha més possibilitats que ho siguin. Han de passar per camins difícils.

I això els converteix en matèria narrativa de primer nivell.

Sí, exactament! De vegades, però, aquestes víctimes es converteixen en grans supervivents.

Una concatenació de fracassos amb final feliç

El temps de gestació de L’Avinguda dels Misteris ha sigut dels més llargs de la trajectòria de John Irving. Si els miracles hi tenen un paper significatiu és perquè, possiblement, l’existència de la novel·la també és un miracle.

Guió de cinema

L’autor va quedar molt decebut després de treballar dos anys en l’adaptació cinematogràfica del seu debut, Setting free the bears. Va deixar passar vint anys abans de començar a treballar en el guió de L’Avinguda dels Misteris.

El problema amb l’Índia

L’any 1990, Irving va viatjar fins a l’Índia per trobar l’escola jesuïta on havien de viure una temporada els dos nens protagonistes. La pel·lícula no va tirar endavant perquè el govern indi va cancel·lar els permisos: donava una mala imatge del país.

Els lleons mexicans

Irving va canviar l’Índia per Mèxic. En un viatge el 2008 per veure un espectacle de circ, els lleons -que es passejaven a un pam del públic- van inspirar el nord-americà. Va decidir que el guió primer seria una novel·la, i que passaria el 1970 i el 2010. Si tot va bé, la vuitena versió del guió de L’Avinguda dels Misteris es convertirà finalment en pel·lícula l’any que ve.