Joel Joan i l'Exèrcit del Fènix
Joel Joan torna a posar-se darrere la càmera per dirigir amb Sergi Lara Fènix 11·23. Basada en la història real d'Èric Bertran, la pel·lícula denuncia un abús de poder injustificat contra un noi de 14 anys.
BARCELONA.Exterior nit. Som en una zona residencial d'una vila costanera. Tot d'una, trenta policies armats irrompen al domicili d'una família de classe mitjana que es prepara per anar a dormir. Busquen un sospitós de terrorisme. L'escena podria estar ambientada a Gaza o, si som als 80, a Irlanda del Nord. Però no: som a Lloret de Mar, l'any 2004. I el sospitós no és cap altre que Èric Bertran, un noi de 14 anys acusat de terrorisme per haver enviat un e-mail a una cadena de supermercats demanant l'etiquetatge en català dels seus productes. Ah, i no és una ficció, sinó una història real.
Vuit anys després, la història que semblava de pel·lícula salta a la gran pantalla. Amb direcció de Joel Joan i Sergi Lara, avui arriba als cinemes catalans i a algunes (comptades) sales de la resta de l'Estat Fènix 11·23 , la reconstrucció dramàtica d'aquella experiència d'Èric Bertran, a qui interpreta un magnífic Nil Cardoner. La cinta no es limita a l'episodi de la Guàrdia Civil, també relata l'acusació formal -entre indignant i surrealista- de l'Audiència Nacional i l'impacte que els fets tenen en la vida i l'entorn familiar de l'Èric.
El primer català lliure
Hi ha algunes escenes d'escàndol. Quan el protagonista viatja a Madrid per ser interrogat a l'Audiència Nacional, la fiscal del cas l'amenaça amb la presó si no admet en veu alta que és espanyol. Ell s'hi nega. "Tot està documentat", afirma Joel Joan. "En l'examen del psicòleg, en l'informe de la Guàrdia Civil... No hem posat cap frase en els interrogatoris que no hi consti". Explica que fins i tot es van veure obligats a "rebaixar" la brutalitat d'alguns diàlegs per fer-los "més versemblants". "Hem hagut de retratar la Guàrdia Civil menys negligent del que era, si no ho haguéssim fet, la pel·lícula semblaria un pamflet".
Assumint el punt de vista del protagonista, Fènix 11·23 -que pren el seu títol de l'àlies virtual del protagonista- mostra els diferents fronts de batalla de l'Èric: a l'institut els companys li fan bullying , a casa els pares li retreuen el que ha passat i els amics i la xicota li giren l'esquena. "En lloc d'abaixar el cap, ser bon minyó i disculpar-se per demanar l'etiquetatge en català, ell defensa que no ha fet res dolent. Per mi, és un heroi", afirma rotund Joel Joan. "És un nen de 14 anys que decideix no sentir-se culpable i defensar la seva llibertat per damunt del propi interès". És per tot això que el director parla de l'Èric com "el primer català lliure". I, agafant embranzida, va més lluny: "És el Kunta Kinte català".
Joel Joan i Sergi Lara es van interessar a portar la història de l'Èric al cinema arran de l'aparició del llibre Èric i l'Exèrcit del Fènix , escrit pel mateix Bertran. Però el film arriba en un moment d'especial sensibilitat en les relacions entre Catalunya i Espanya. "No era la nostra intenció, esclar", explica Lara. "I no sabem si això serà bo o dolent per a la pel·lícula. Potser fins i tot ens acusen d'oportunistes". "¿I què passaria si fóssim oportunistes?", replica Joan. "El que volíem era despertar consciències: què hem de pactar amb aquesta gent, si no poden ni respectar la vida d'un menor? Ara sembla que ja fem tard, que tothom està desvetllat. Però encara queda molta feina per convèncer els nostres conciutadans que hi ha una altra manera de conviure amb Espanya, des del respecte i la bilateralitat".
Cinema polític català
Joan i Lara se senten a gust definint Fènix 11·23 com una pel·lícula política. "Té elements de thriller i drama, però per damunt de tot és cinema polític", admet Lara. Citen referents com Jim Sheridan, Mike Leigh i Ken Loach, però són plenament conscients de trepitjar un gènere sense gairebé tradició a Catalunya. "El cinema polític incomoda -medita Joel Joan-. Som un país democràticament justet, amb molts tabús i molta por. I el mercat natural del cinema català és Espanya, així que la política, ni tocar-la".
Si fins ara el cinema polític català solia mirar cap al passat -només cal pensar en el cinema d'Antoni Ribas ( La ciutat cremada ), Josep Maria Forn ( Companys: procés a Catalunya ) o Manuel Huerga ( Salvador Puig Antich )-, Fènix 11·23 obre el camí cap a un cinema polític interessat en la realitat més immediata -amb l'èmfasi i l'energia de la denúncia-, en què cabria tant la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 com el cas Millet. A empentes i rodolons, el cinema català avança cap a la normalització.