Joël Dicker: “Tenir èxit no m’obsessiona”

Brussel·lesArriba puntual i demana un cafè sol, que es prendrà pausadament mentre parla de l’ofici d’escriure i del seu nou llibre, La desaparició de Stephanie Mailer. Han passat més de cinc anys des que Joël Dicker (Ginebra, 1985) es va convertir en un fenomen editorial amb La veritat sobre el cas Harry Quebert (2012) i després l’èxit es va repetir amb El llibre dels Baltimore (2015), tots dos traduïts al català per La Campana. Ara l’escriptor suís torna amb un nou thriller policial ambientat també als Estats Units que va camí de convertir-se en un altre bestseller. Només fa unes setmanes que es va publicar en francès i ja ocupa els primers llocs dels llibres més venuts a França i a Bèlgica. A Catalunya arribarà en català a finals de juny, també de la mà de La Campana.

Dicker, ja sense l’etiqueta d’escriptor novell, visita Brussel·les per presentar la seva nova novel·la. “En aquest llibre la pressió per escriure ha disminuït”, reconeix. “Encara soc jove, em queda molt per aprendre i he d’acceptar que hi ha llibres que agradaran més i d’altres que agradaran menys”, afirma en una conversa amb l’ARA. A La desaparició de Stephanie Mailer, Dicker repeteix la recepta que tan bé li ha funcionat en els anteriors llibres -intriga, salts continus al passat i al present, una investigació com a eix central- però hi afegeix nous elements, com la trentena de personatges que hi apareixen -a les novel·les anteriors n’hi havia pocs- o una crítica aguda a la societat masclista. Els principals personatges parlen en primera persona i desgranen a poc a poc el seu passat. El lector els va descobrint lentament a mesura que es va endinsant en la novel·la.

L’autor situa la història a Orphea, un poble fictici dels Hamptons, la zona on tenen la segona residència els novaiorquesos acomodats. Com ja avança el títol, una periodista, Stephanie Mailer, desapareix misteriosament sense deixar rastre quan investiga l’assassinat de l’alcalde del poble i la seva família vint anys enrere i després d’advertir a un dels policies que va resoldre el cas que es va equivocar de culpable. Així arrenca una història de més de 600 pàgines.

Els lectors que esperaven un nou llibre de Joël Dicker per retrobar Markus Goldman, l’escriptor protagonista de les dues novel·les anteriors d’èxit, s’emportaran una decepció. Dicker prova nous personatges i deixa de banda el seu alter ego literari. “El públic acceptarà que l’escriptor prengui riscos -es justifica-. No sé si Markus Goldman tornarà en algun altre llibre. No puc prometre res, ni en un sentit ni en l’altre. Escric a cada moment el que em ve de gust i no sé què em vindrà de gust quan escrigui una altra novel·la”.

La veritat sobre el cas Harry Quebert li va canviar la vida: en va vendre 5 milions d’exemplars arreu del món, va ser traduït a 40 llengües i ja té adaptació televisiva, una sèrie dirigida per Jean-Jacques Annaud i protagonitzada per Patrick Dempsey, el doctor Derek Shepherd d’ Anatomia de Grey. Fa cinc anys el nom de Joël Dicker sortia de l’anonimat, però aquest no era el primer llibre que escrivia ni el primer que publicava. “No m’he convertit en escriptor d’un dia per l’altre. He escrit sempre. Soc escriptor perquè m’agrada llegir històries. I m’agrada explicar-ne”, recorda.

Improvisació

És jove, atractiu, culte i s’ha convertit en un dels autors francòfons més llegits al món, però assegura que segueix amb els peus a terra i que escriu el que li ve de gust, sense pensar en l’èxit. “Si la meva obsessió fos l’èxit, podria escriure un llibre cada any, molt més prims, menys complicats. Però no és el que m’interessa”, diu. Comença a escriure les novel·les sense saber-ne el final, sense un pla argumental traçat, perquè, explica, el camí és més important que el desenllaç. Probablement molts lectors no hi estaran d’acord. Però ell ho diu convençut. ¿No és molt difícil escriure una novel·la policíaca improvisant? “És difícil, però no saber el final et permet anar més lluny, fer més tombs”, afirma.

Fill d’una llibretera i d’un professor de francès, Dicker va créixer entre llibres. L’escriptor suís és molt crític amb la poca importància que, assegura, es dona a la literatura i a les arts, sobretot entre els joves, que prefereixen internet o la televisió. “Apaga el mòbil i la tele una estona i llegeix -reclama-. Cal que els joves llegeixin i vagin a les llibreries i a les biblioteques”. A ell escriure -i llegir- l’hi ha donat tot: “Fer el que t’agrada és extraordinari, és el que et fa feliç”.