Els jocs visuals d’Isaki Lacuesta

BarcelonaQuan a Isaki Lacuesta li van oferir mostrar la seva filmografia i instal·lacions al Centre Pompidou de París, li van enviar una pregunta: Où en êtes-vous? [On et situes? En quin moment estàs?]. El cineasta gironí, guanyador de dues Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià per Los pasos dobles i Entre dos aguas, va respondre: “Només us sé respondre que soc per aquí i per allà al mateix temps”. És el gran avantatge del cinema, la literatura o l’art, que permet creuar múltiples fronteres, tant físiques com temporals. I això precisament és el que fan moltes de les creacions de Lacuesta: conviden a traspassar límits i a jugar, perquè moltes vegades res és el que sembla o una mateixa cosa pot ser-ne moltes altres.

Des d’avui i fins al 15 de setembre l’espectador es pot endinsar en el fascinant món visual de l’artista a l’Arts Santa Mònica amb l’exposició Les imatges eco. Isaki Lacuesta. El centre barceloní ofereix més del que es va poder veure al Pompidou. A les instal·lacions Les imatges eco i Els films dobles s’hi sumen La tercera cara de la lluna, que es va inaugurar al gener al Bòlit de Girona, i la inèdita L’acusat (un cas del sud). En procés en té una altra -al catàleg hi han deixat un espai en blanc per afegir-la- que es dirà Jo soc allò prohibit. Aquí l’espectador, que mai és passiu quan es tracta de mirar les creacions del cineasta gironí, haurà d’encarar-se amb la imatge prohibida. Té un punt de misteri.

L’exposició ocupa dues plantes. A la planta baixa s’hi poden veure Les imatges eco i L’acusat (un cas del sud). El director confessa que a la primerafa de “mèdium”: “Els viatges conviden a pensar en llocs que no has estat mai -explica-. Quan vaig tornar de Sud-àfrica i vaig ensenyar les imatges, els amics em van preguntar on havia comprat aquell arxiu de fotografies dels anys 50 del Bronx”. Això és perquè els joves de Johannesburg es vesteixen i es pentinen com la moda dels anys 50 i 70 a Nova York. “És com si, des del present, visquessin el que no van poder viure els pares per culpa de l’apartheid”, diu l’artista gironí. A les parets blanques s’hi projecten simultàniament aquestes fotografies en blanc i negre i color. També les captades el Primer de Maig a Sant Petersburg, un segle després de la revolució, amb russos prenent el sol amb banyadors esquifits i ajustats al costat del mur on hi va haver afusellaments. Hi ha el rostre d’una cantant: interpretar què diu aquell rostre també està en mans de l’espectador.

L’assassí fora de pla

El maig del 2017 Lacuesta es va instal·lar a El Rocío (Huelva) per documentar-se per a una sèrie que està filmant per a Movistar sobre un doble assassinat. L’acusat es va passar tres anys a la presó i, finalment, va ser absolt perquè se’l va considerar innocent. A les quatre parets que ocupen L’acusat (un cas del sud), l’homeestà fora de pla i es projecten imatges amb quatre punts cardinals d’El Rocío: la cacera, l’església, el bar i la Guàrdia Civil. Quatre institucions que no semblen d’aquest segle. Com en altres instal·lacions, no tot es pot observar a la vegada: “Has d’escollir, hi ha alguna cosa que et perdràs, i aquesta sensació de pèrdua m’agrada”, explica Lacuesta.

A la segona planta hi ha Els films dobles, que és segurament l’obra més lligada a la filmografia del cineasta gironí, perquè totes les seves pel·lícules dialoguen per parelles. Hi ha duets molt peculiars, com el que encara una cinta sobre el tenista Rafa Nadal, a qui Lacuesta va filmar els anys 2014 i 2015 rentant-se les dents, dormint, jugant a futbol, comprant, nedant..., és a dir, fent de tot menys jugar a tenis, i un altre pel·lícula sobre la trobada entre una víctima i un assassí d’ETA.

A La tercera cara de la lluna no hi ha imatges fotogràfiques ni fotogrames. És una creació feta amb l’escultor Pep Admetlla. És inquietant. L’espai és fosc, amb volums contundents amb petits orificis que recorden un búnquer. Lacuesta diu que a ell li agrada moure’s per dins la instal·lació i obtenir diferents perspectives. La llum s’escola pertot arreu: pels dits, les mans, els cabells... i deixa un rastre lumínic. En una de les dues construccions es projecten el que podrien ser les fases de la lluna amb un final terrorífic: la lluna es converteix en una calavera. De fons se sent Les tres cares de Refree i El Niño de Elche.

La mostra és possible per la col·laboració de diverses institucions: “Ens van oferir participar en una superproducció amb el Pompidou però nosaltres som un centre petit i perifèric i vam demanar ajuda al Santa Mònica i a la Generalitat. Les possibilitats creatives són immenses en el moment que tens suport”, diu Carme Sais, comissària de l’exposició i directora del Bòlit.