VenèciaJoaquin Phoenix és un vell amic de la Mostra de Venècia. L’any 2012 va guanyar la Copa Volpi al millor actor pel seu paper de soldat traumatitzat a The master, una de les seves creacions més salvatges. De fet, atesa la intensitat del seu paper al film de Paul Thomas Anderson, semblava improbable tornar a veure Phoenix en unes coordenades actorals tan viscerals, una fita que, tanmateix, ahir va ser superada per la seva animalista encarnació d’Arthur Fleck, el futur Joker, el més cèlebre del dolents de l’univers de Batman.
El Festival de Venècia esperava amb gran expectació l’estrena de Joker, la nova pel·lícula de Todd Phillips, en la qual el creador de la saga de Ressaca a Las Vegas s’atreveix a cometre el que, entre els adeptes al còmic, podria semblar una heretgia: inventar un origen per al Joker. “No existeix cap còmic on es reveli l’origen del Joker, i això va resultar molt alliberador de cara a ser creatius -va apuntar Todd Phillips a la roda de premsa a Venècia-. De fet, l’única norma que ens vam autoimposar va ser intentar ser tan dements com fos possible”.
Cargando
No hay anuncios
La demència del Joker imaginat per Phillips pren forma en la incendiària interpretació de Joaquin Phoenix. El seu posat decaigut, però en permanent tensió, mostra aquí el seu aspecte més esquàlid. En una escena en què l’actor apareix amb el tors nu i encorbat, la seva calavèrica esquena sembla la d’un primat que, per algun pervers capritx del destí, hagi perdut les espatlles. La cara més vulnerable i encantadora del personatge remet al Leonard Kraditor de la pel·lícula Dos amants (James Gray, 2008), aquell noi capaç d’atendre amb diligència els seus deures familiars i alhora sorprendre tothom amb un inoblidable recital de ball al mig de la pista d’una discoteca chic de Nova York. Per la seva banda, l’Arthur-Joker cuida amb delicadesa la seva mare anciana, mentre que les escenes de ball se les reserva, inicialment, per a la intimitat.
El problema és que l’Arthur és un home malalt. Pateix una malaltia que li provoca uns inesperats atacs d’un incontrolable riure espasmòdic, una manifestació de la seva absoluta incomprensió de la vida social. Com una figura anòmala i pertorbadora, l’Arthur es passeja per un Gotham decadent arrossegant el somni de convertir-se en un humorista de monòlegs. L’espectador no triga a percebre l’Arthur com un home completament alienat, perdut en un laberint de fantasies balsàmiques i vivències miserables (treballa com a home-anunci disfressat de pallasso als carrers d’una ciutat distòpica).
Cargando
No hay anuncios
Més enllà dels detalls que acaben connectant Joker amb l’imaginari de la factoria DC -hi són i, en diferents moments de la pel·lícula, remouran les entranyes dels fans del còmic-, un dels grans interessos del film consisteix a veure una cara desconeguda del personatge, una criatura que, en essència, no és més que un ésser humà torturat. La creació de Todd Phillips i Joaquin Phoenix comparteix amb les anteriors versions del Joker (de Jack Nicholson a Heath Ledger i Jared Leto) la seva condició psicòtica: queda clar que els desvaris i atrocitats que comet el personatge són el resultat de la seva interacció amb un món hostil i cruel. No obstant això, a diferència dels anteriors Jokers, el de Phoenix no es presenta en cap moment com el portaveu de cap causa o de ningú més que d’ell mateix. Ni tan sols és possible veure’l com un emissari del caos.
Joaquin Phoenix a la pel·lícula 'Joker'Warner
Cargando
No hay anuncios
L'efecte especial és Joaquin Phoenix
Reclòs en la seva pròpia ment trastocada, atrapat entre la incomprensió i la set de reconeixement, temptat de seguir el camí de la perversitat, Phoenix serveix un Joker terrorífic, essencialment perquè la distància que ens separa d’ell pot arribar a semblar ínfima. Mai demostra posseir una força destacable. ¿I qui no ha ballat alguna vegada en la soledat del seu pis tot somiant ser Fred Astaire... o Rosalía? Els obscurs impulsos que acaben portant l’Arthur fins a la seva conversió en el Joker tenen més a veure amb uns desitjos i un alliberament íntim que amb uns anhels megalòmans. L’espectacularitat del personatge no s’exhibeix en escenes d’acció, sinó en uns atacs de bogeria privats, un detall que fa de Joker la pel·lícula amb menys efectes especials del cicle superheroic contemporani. Aquí, l’efecte especial és Phoenix.
Cargando
No hay anuncios
Abans que les imatges de Joker comencin a desfilar per la pantalla, Phillips s’encarrega de deixar clares les seves intencions utilitzant un logotip antic de la companyia Warner Bros. Cap referència inicial a DC (el logo sí que apareix al final del film), però sí una apel·lació a un cinema pretèrit, una picada d’ull vintage que el curs d’aquesta pel·lícula insurrecta confirma com una recuperació dels ideals del Nou Hollywood de la dècada de 1970. Es tracta, essencialment, de la possibilitat de fer un cinema per a adults capaç de transitar per les fosques catacumbes de la psique humana i, pel camí, posar en qüestió els fonaments de l’ordenament social. Per fer realitat aquest somni -una veritable utopia en el context del Hollywood actual-, Phillips decideix invocar el record de dos títols fonamentals de la carrera de Martin Scorsese. Així, el director de Joc d’armes (2016) vesteix Gotham com la Nova York immunda i violenta de Taxi driver (1976), mentre que l’odissea vital de l’Arthur-Joker connecta amb la del personatge de Robert de Niro a El rei de la comèdia (1982). Que a Joker sigui De Niro qui interpreta el comediant Murray Franklyn, l’ídol televisiu de l’Arthur, només es pot veure com una altra connexió amb l’univers de Scorsese.
Filmada amb un realisme cru i a la vegada estilitzat (que només peca d’un excés d’èpica quan es deixa enredar per l’eixordadora banda sonora de la islandesa Hildur Guðnadóttir, l’autora de la música de la sèrie Chernobyl ), Joker conquereix un cert estatut polític gràcies al retrat del context social en què es mou el martiritzat Arthur: un món marcat per l’abismal bretxa entre rics i pobres, una realitat corrompuda per la banalitat de la indústria de l’entreteniment, i una societat arruïnada per una cultura de la felicitat arrelada en el repartiment massiu de psicofàrmacs. En conjunt, Joker aconsegueix impugnar la grandiloqüència i l’infantilisme que semblen tenir segrestada la creativitat de Hollywood.
Cargando
No hay anuncios
Pablo Larraín i Costa-Gavras & Varufakis omplen Venècia de llums i ombres
Pablo Larraín, el cineasta xilè més reputat del panorama actual, va presentar ahir a la competició oficial de la Mostra de Venècia Ema, pel·lícula amb la qual retorna al seu país després de la incursió ianqui amb Jackie, que també va competir en el certamen italià. L’Ema és la protagonista d’una història que se situa en els límits de la vida marginal de Valparaíso, la coneguda ciutat portuària del país andí. Allà, la jove antiheroïna del film (Mariana di Girolamo) i el seu company Gastón (Gael García Bernal) acaben de retornar el seu fill adoptat després que el nen, de set anys, intenti cremar la seva tieta.
Ema torna a demostrar la inclinació de Larraín per la sordidesa i la crueltat. Tanmateix, som davant de la primera pel·lícula en la qual el director xilè intima i es posa del costat d’un dels seus personatges: la indomable Ema, que farà tot l’inimaginable per recuperar el seu fill. Més enllà de la serpentejant trama i de l’espectacular desplegament visual d’ Ema, la pel·lícula conté un incisiu retrat de com la protagonista i les seves amigues troben un espai d’expressió i llibertat en el cor de la cultura urbana associada al reggaeton.
D’altra banda, fora de competició es va poder veure la nova pel·lícula del cineasta grec Costa-Gavras, Comportarse como adultos, en què el guanyador d’un Oscar per Z adapta lliurement el llibre homònim de Iannis Varufakis, l’exministre d’Economia grec. La pel·lícula, tocada per una flagrant vocació didàctica (que arriba a resultar molesta per l’ús d’una veu en offsobreexplicativa), retrata de manera indissimuladament laudatòria la lluita que Varufakis va mantenir contra l’establishment durant les negociacions del rescat de Grècia en plena crisi de l’euro. Una confrontació en què les il·lusions del poble grec d’infondre un canvi en el règim polític van xocar contra la immobilitat de la troica.