1714: una guerra i dues visions històriques

BarcelonaDes de l’11 de setembre del 2013, i durant dotze mesos, més d’un centenar d’activitats han esquitxat un Tricentenari que ha volgut explicar com era la Catalunya que es va enfrontar a Felip V. La Guerra de Successió és un conflicte molt contaminat per la política i els prejudicis ideològics. Dos historiadors amb una llarga trajectòria, Joaquim Albareda i Carlos Martínez Shaw, responen a les qüestions més polèmiques. Tots dos són rigorosos, argumenten amb documents, però la seva interpretació dels fets difereix.

Per què Catalunya es rebel·la contra Felip V? El rei Borbó va jurar les lleis catalanes, ¿era impossible conservar les llibertats sota el seu regnat?

Joaquim Albareda: A l’arrelat sentiment antifrancès s’hi van sumar factors que van precipitar la revolta entre el 1702 i el 1705: la prohibició de comerciar amb els anglesos i holandesos; l’actitud despòtica dels virreis, que no van respectar les Constitucions, i el suport dels aliats el juny del 1705, que va fer decantar els indecisos.

Carlos Martínez Shaw: No hi ha un motiu clar. L’arribada de Felip V no va suposar un obstacle per als catalans. Va jurar les Constitucions, i va accedir a una sèrie de demandes. Van ser els catalans els que no van voler el rei Borbó. Si els catalans no haguessin canviat d’actitud, la història del segle XVIII de Catalunya hauria sigut molt diferent. Hauria mantingut, com ho va fer Navarra, la seva Constitució.

¿Es pot parlar d’Espanya contra Catalunya? ¿Va ser una guerra dinàstica? ¿O el que es decidia amb la guerra eren dos models polítics?

J.A: Espanya contra Catalunya no té sentit, perquè a Castella també hi havia austriacistes. De fet, dos dels més importants: l’almirall de Castella i Juan Amor de Soria. Va ser una guerra internacional, amb una guerra civil entre austriacistes i filipistes, que tenien idees polítiques i econòmiques diferents sobre Espanya. És cert, però, que la Corona d’Aragó era majoritàriament austriacista. Hi havia una cultura política més republicana. La Corona de Castella era filipista i defensava un model amb fort pes del decisionisme reial i sense Corts.

C.M.S: No es pot parlar d’Espanya contra Catalunya perquè no existia ni Espanya ni Catalunya. Hi ha els regnes d’Espanya. Majoritàriament els territoris de la Corona de Castella i de Navarra van ser fidels a Felip V, mentre que els territoris de la Corona d’Aragó es van decantar a favor de l’arxiduc. Hi ha grups significats de la intel·ligència i del món empresarial català que intentaven crear un nou model polític i econòmic. Volien una petita Holanda i més llibertat comercial. Són dos models diferents d’entendre les relacions polítiques i econòmiques.

¿Només hi va haver resistència a Catalunya? ¿La repressió va ser igual arreu del territori?

J.A:Sí, per l’evolució del front de guerra i perquè els catalans van lluitar fins a l’últim moment per les Constitucions que els defensaven del poder arbitrari del rei. Això no s’explica sense tenir en compte que a Catalunya el constitucionalisme era molt viu i l’home comú s’hi sentia identificat. No eren lleis caduques que només servissin els privilegiats. ¿A qui interessaven unes lleis que protegissin els catalans en els àmbits de la guerra, la fiscalitat, l’economia, la justícia o la llibertat? ¿Als senyors feudals o a l’home comú?

C.M.S: La resistència de Catalunya és un petit miracle. Altres països van admirar molt el cas dels catalans. Després dels pactes d’Utrecht és absolutament impensable la victòria, es tracta d’una resistència numantina. Felip V guanya perquè Catalunya queda absolutament aïllada. És una veritable proesa, des del punt de vista de resistència d’una societat civil. També s’ha de dir que les notícies que arribaven des de València i Aragó no animaven gaire, perquè la població va ser sotmesa a un veritable corró polític. A Barcelona, però, la decisió de pactar una rendició amb condicions va ser un gran encert, perquè es van respectar les vides, els béns i les honres. No hi va haver afusellaments ni es va atemptar contra la propietat privada i es va salvar l’honra de les dones. La reconstrucció va ser fàcil. Amb poc temps, Catalunya ja estava al capdavant de l’economia de la monarquia. Els únics represaliats van ser els militars que van resistir fins al final. I no superaven la trentena.

¿Es va arribar a plantejar la independència de Catalunya?

J.A: Durant l’any de resistència es va plantejar l’opció d’una república sota protecció dels aliats si fracassaven altres opcions com que la Corona d’Aragó quedés sota els Àustries. Però no va ser una guerra secessionista.

C.M.S: Des del punt de vista polític era factible, no era impossible pensar en un Principat de Catalunya diferent. Havia passat abans. Els Països Baixos van declarar la república independent i va arribar un moment que la monarquia espanyola va reconèixer la seva sobirania. En el cas català, però, a partir de l’any 1711, no era viable, perquè ja ningú s’interessava per la sort dels catalans. Tothom ja havia aconseguit el que volia. Catalunya va ser sacrificada en el cínic tauler en què es movia la diplomàcia europea. Però, insisteixo, des del punt de vista teòric no era impossible.

Per què va guanyar Felip V?

J.A: Sens dubte, per l’abandó dels britànics i el suport decidit de Lluís XIV. També pel suport constant dels castellans a Felip V. En canvi, els problemes de coordinació i de finançament en les files aliades van ser enormes i Carles III mai no va tenir un bon padrí com Lluís XIV.

C.M.S: La qüestió bèl·lica va ser fonamental. Felip V va tenir el suport massiu de la Corona de Castella i la connivència del regne de Navarra, partidaris dins de la Corona d’Aragó, i sobretot el suport de França. Si no hagués tingut el suport naval de França, no hauria tingut les remeses de plata d’Amèrica. I van ser importantíssimes per pagar i abastir l’exèrcit.

¿Es pot justificar que Felip V abolís l’estat?

J.A: Hi ha historiadors que ho sostenen. Però els juristes catalans deien que a un rei que no respecta les lleis (com va passar entre el 1702 i el 1705) els súbdits no li deuen obediència. És el dret de revolta, al qual se suma el dret de defensa quan les tropes borbòniques entren a Catalunya. Per què hem de donar per bona la justificació del rei que va originar el dret de conquesta i no la dels Comuns catalans? És allò de la història dels vencedors…

C.M.S: Felip V i els juristes que estaven al seu costat sempre van creure que un jurament de fidelitat proclamat solemnement davant les Corts unia radicalment el rei i els seus súbdits sempre més. Els estats de la Corona d’Aragó es van aixecar contra un rei legítim al qual havien jurat fidelitat i, per tant, acceptat. Quan es van firmar els Tractats d’Utrecht, Felip V va pensar que havia perdut els territoris europeus, Menorca i Gibraltar, i s’havia quedat sense el monopoli del comerç amb Amèrica. Tot per culpa d’uns súbdits rebels que no havien sigut fidels. Eren deslleials i, per tant, no es podia confiar en ells.

¿Amb Carles III d’Àustria, Catalunya hauria conservat les seves llibertats? Era un rei absolut com Felip V?

J.A: És evident que les llibertats van assolir la seva màxima expressió a les Corts del 1705 convocades per Carles III. No va ser un rei absolut en la mesura que va respectar raonablement les Constitucions. Felip V el va superar de llarg! No costa gaire d’entendre: va fer taula rasa dels rebels Comuns i de les lleis que el lligaven de peus i de mans i va esbandir els austriacistes.

C.M.S: No ho sabem, però no és segur que hagués sigut un rei radicalment diferent, perquè Carles era un rei absolutista i centralista, semblant a Felip V.

¿Hi va haver també guerra civil a Catalunya?

J.A: Més que guerra civil, perquè no hi havia un col·lectiu proborbònic important, hi va haver repressió contra els filipistes, que aviat van haver d’abandonar Catalunya.

C.M.S: No es pot parlar de guerra civil perquè els botiflers no van arribar a ser numèricament tan importants. Sí que hi havia diferents sensibilitats segons el grup social. L’alt clero va ser sobretot filipista. I també ho van ser molts nobles.

Qui va ser el gran beneficiari de la Guerra de Successió?

J.A: Els britànics (beneficis comercials i territorials), l’Imperi (territoris) i la dinastia dels Borbons. La factura de la guerra la va pagar Espanya.

C.M.S: Catalunya va ser la gran perdedora política. Va perdre la Constitució, un sistema polític que perdurava des de la Baixa Edat Mitjana, els privilegis... Però a nivell econòmic no va perdre. Es va beneficiar de l’aliança amb l’exèrcit d’ocupació. Part de la burgesia es va aliar amb la monarquia. I també es va enriquir amb el comerç d’ultramar. No va ser en absolut una derrota econòmica.

Felip V, ja com a rei, després de la guerra, què va aportar a Catalunya?

J.A: Un tipus de govern absolutista i militaritzat va substituir la cultura política constitucionalista, que limitava considerablement el marge d’acció del rei i garantia la participació al govern. El divorci entre societat i estructura de poder jerarquitzada va ser tan gran al llarg del segle XVIII que ni la prosperitat econòmica va poder-lo atenuar o dissimular. Sense mecanismes de representació política ni instruments de control dels càrrecs públics, la corrupció als municipis va assolir nivells insospitats. Amb tot, hi ha historiadors que associen el creixement econòmic de Catalunya al govern de Felip V. Però cal recordar que les bases del creixement, l’especialització i els intercanvis comercials ja existien el 1700. Una cosa diferent és que la política borbònica oferís estímuls a una societat preparada per aprofitar-los.

C.M.S: La seva política econòmica va beneficiar Catalunya.

Què hi ha de ficció, de mite, en el relat del 1714?

J.A: La defensa heroica de Barcelona, la pèrdua de l’estat, la duríssima repressió, l’exili, són una realitat indiscutible. El mite es forja en l’imaginari col·lectiu, una generació rere l’altra, a base d’idealitzacions i simplificacions. A alguns els agrada alimentar-lo!

C.M.S:Hi ha un fet real, la defensa numantina de Barcelona, que ha generat llegendes. És un mite que Catalunya fos exclosa del negoci amb Amèrica, o la repressió en termes físics de Felip V a Barcelona. Tampoc és cert que al Fossar de les Moreres s’afusellés massivament la gent, era un lloc on s’hi enterrava a tothom.