Joan Margarit: “No pots resoldre la teva por amb el teu sexe”

Comencem parlant d’Europa, amb el seu himne de la Novena de Beethoven, amb la lletra de l’ Oda a l’alegria de Schiller: “Tots els éssers beuen la joia del pit de la natura, tots els bons i tots els dolents”. Quina felicitat de poema, no?

És una oda escrita en la plenitud del Romanticisme: Schiller, Beethoven, Goethe... La idea primera d’Europa també és romàntica. És molt fàcil fer la crítica al Romanticisme però el que li devem és immens: la individualitat, que vostè sigui vostè i que jo sigui jo. I també l’exageració, les falses esperances... Veure la natura com una mare que sempre ens donarà. Això ha canviat. La natura l’estem destruint. I, per tant, crec que és un himne poc afortunat en aquest moment. Perdoni, és com l’himne dels països. Aquestes coses terrorífiques de “ Deutschland über alles ” o “Amb la sang dels castellans”... Ja no dic ni l’espanyol, que no s’atreveixen ni a cantar-lo... Una vegada que ens va cridar el president del govern, que aleshores era José María Aznar...

...Lector seu...

...Sí. A cadascú allò que és seu. Aznar era un bon lector de poesia. Em va descobrir algun poeta castellà que jo no coneixia. Devíem ser cinc poetes, el basc, un andalús, un castellà, el català vaig ser jo... i la pretensió era reunir-nos i que féssim la nova lletra de l’himne d’Espanya. I li vaig dir: “Escolti, vostè sap quin avantatge és tenir un himne sense lletra? El que caldria fer és mantenir només la música, que t’evoca coses i no et porta a pensar coses estrambòtiques.

Torno al Romanticisme i a les exageracions. Hi ha vibracions humanes que continuen sent iguals que al segle XIX, aquesta sensació que el cor se t’escapa del pit quan t’enamores...

Sí, però ara sabem el que ve després quan el cor ja s’ha escapat.

I ells també ho sabien.

Però es morien abans. Quina devia ser l’esperança de vida del Romanticisme, 50 anys? No tens temps de res. Si el cor et salta del pit, tens quatre fills, els has de donar menjar, educar... No te n’adones i ja tens 50 anys i ja has acabat. Ara encara ens en queden 40, d’anys. Que és una altra vida. I per cert, en aquesta altra vida la persona necessitarà no les ciències sinó les lletres, perquè si no té lletres, si no té ordenat el seu interior moral... L’interior físic ja l’hi ordena la ciència, la medicina. En canvi, la intempèrie moral està dins nostre, i és molt dura. I la resolen les lletres. És un crim que els nostres dirigents es pensin que les lletres són que la nena toqui el piano i trobi marit.

Em parla de 50 anys com una mena d’edat fronterera. L’opció de viure una segona vida. Això explicaria que hi hagi gent als 50 anys que se separa, es casa i torna a tenir fills?

Això és un procediment si no vols pensar gaire: tinc una altra vida, repeteixo l’anterior.

No ben bé. La milloro: els errors dels 20 anys ara als 50 no els cometré.

Això és desconèixer la persona [riu]. Comet uns altres errors. Miri, la vida és una autopista en la qual no s’atura ningú i no hi ha sortides laterals. Els errors no es repeteixen, se’n cometen de nous. Tota aquesta retòrica de rumbs i d’errors que es transformen en oportunitats és d’anuncis de televisió, amb perdó. Això és el que vostè vol sentir quan està en crisi [riu].

El sexe és una fugida de l’autopista?

El sexe toca totes les profunditats de l’ésser humà com a animal primer i com a ésser amb consciència després, que li complica molt la vida. Ho sabem des de Freud. Tot el que toca la supervivència de l’espècie és molt seriós. I esclar, del sexe què és el pitjor? Prendre-te’l de broma, utilitzar-lo d’una manera barroera. No pots lligar el sexe a un prostíbul, ni com una via d’escapament del que és fonamental de la vida o del que a tu et fa por. No pots resoldre la teva por amb el teu sexe. I amb el llenguatge, igual.

Què vol dir?

Sexe i llenguatge són dues coses molt serioses, i la nostra societat n’ha fet abús sovint. La paraula és un estri delicadíssim basat en la pròpia capacitat de perdó, però no d’oblit. És a dir, pots decidir perdonar però no pots decidir oblidar. T’has de preparar molt per dir una paraula ben dita. Que no vol dir aprendre a parlar en públic, vol dir haver llegit totes les millors paraules que s’han escrit en la història de la civilització. Això és el que necessita una persona que ha de parlar en públic.

I l’amor on queda?

L’amor és la barreja entre el sexe animal i la consciència. A l’animal no li has de dir com ha de fer funcionar el sexe. En canvi, la persona té consciència, que li obre un horitzó que no s’acaba mai. Si tu ets una persona, tu ets un instrument que has de saber tocar, i per saber-lo tocar l’has de conèixer, l’has d’assajar... Vostè és un instrument que ningú tocarà com vostè.

Vostè acaba de fer 76 anys. Però quina edat sent que té?

76 anys. Quina necessitat de voler tenir l’edat anterior o de barrejar edats? La vida a cada edat m’ha donat el que m’havia de donar. A les primeres edats, joia com la de Schiller. I després, molt contacte amb el dolor. Hi ha un misteri tremend i és que el dolor fa créixer. Però en canvi, un cop dit això, tu no pots desitjar que el fill o la filla passin dolor. I en canvi saps que si no té contacte amb el dolor serà un babau. Vaig veure-ho... vam veure-ho molt clar la meva dona i jo quan vam tenir una filla deficient. Aquella filla deficient va ser una qüestió importantíssima en positiu en la nostra vida. Jo seria molt pitjor si no hagués tingut aquesta filla, molt. No sé si sóc millor o no, però del que sigui seria molt pitjor. Ara, què puc desitjar a qui estimo, que tingui una filla deficient? És impossible? És un misteri molt seriós.

En què l’ha fet millor el dolor?

M’ha fet més atent amb els altres, més bon lector d’un llibre, observador del mar... El que vulgui. Quan creixes, creixes a tot arreu. No creixes només en una direcció. A condició que treballis, esclar. Fer més rica aquesta vida a tothom no és donar-li el que espera que li donis, sinó convèncer-lo que la vida és complexa. I per tant hi ha de posar un esforç, no n’hi ha prou menjant, bevent i fent els excrements. Si volem ser persones en lloc de llops, no hi ha més remei que fer l’esforç que han de fer les persones i que el llop no ha de fer.

L’Emili Teixidor, que coneixia les millors paraules que s’han escrit mai, em va dir un dia: “He llegit molt perquè vaig néixer als anys 30. Potser si hagués nascut ara estaria tot el dia davant la tele o d’un joc d’ordinador”.

No, perquè el problema no és mai fora! És a dins! I a dins li és igual que hi hagi pantalles, partits de futbol...

Sí, perquè hi ha més distraccions possibles.

El que et diu “distreu-te” és el dins. Aquesta urgència l’has de sentir. Cal explicar a les persones que això ho necessiten. Miri, quan vaig a una escola i em trobo 40 nois de 16 anys els dic: “¿A algú de vosaltres se li ha mort mai algú?” I sempre s’aixequen algunes mans. “I què vas fer?” “Vaig plorar”. “I què més?”. “Vaig parlar amb un amic...” Quan passen això, quines són les eines? El més fumut és que les eines per protegir-te de la intempèrie moral no són com la calefacció: tinc fred i premo el botó. Són eines que has de portar. Has d’haver escoltat centenars de cops Bach si vols que et serveixi quan es mor el teu pare o quan et deixa la dona. I això no s’explica a l’escola.

Però aleshores semblarà que a allò que enalteix només hi arribem realment quan hi ha dolor.

És que “si el dolor no existís” és un supòsit impossible. El dolor existeix i no ens el trauran del damunt. I per tant, deixem-nos d’històries.

¿Però la poesia no és per a la joia ni per a l’alegria?

També. Tot va barrejat, per això és complex, si no seria senzillíssim! El mal i el bé, per exemple. “Vostè extirpa el mal”, deien els feixistes. No, escolti, el mal i el bé estan intrínsecament lligats. Si vostè pogués extreure el mal, el bé quedaria com pansit... Perquè el mal no és només el mal, està intrínsecament lligat amb la força de la vida i amb les ganes de viure. Per això aquest instrument que és la persona s’ha d’aprendre a tocar, poca broma amb aquest instrument. Un vell, si de jove era ruc i no ha fet res bé, de vell serà més ruc! Home, esclar! És de sentit comú!

¿És inevitable que la seva poesia parli de la seva vida?

No. La meva vida és com una pista d’enlairament, per anar a buscar en la meva vida coses que no siguin només meves, perquè, si no, vostè em dirà: “I a mi què m’importa?” És a dir, he de buscar coses de vostè, lector, a qui no conec, a dins meu. I saber-les treure, explicar-les i enviar-les perquè quan vostè les rebi s’hi reconegui. I digui: “Aquest sóc jo”. Per això és difícil. La poesia és un art molt fàcil d’intentar falsificar. Però és un art molt difícil de fer de veritat.

Què és per vostè una obra mestra?

Deixi’m dir obres completes per ser més ràpid. Baudelaire, ja n’hem parlat abans. Maragall. Espriu. Acabo de fer un llibre sobre Vinyoli, que per mi ja és un clàssic.

I què les distingeix?

Baudelaire va morir fa un segle i mig, i quan vostè el llegeix, torna a dir: “Aquest sóc jo”. I quan et mires Vinyoli, intueixes que als que vinguin després també els farà dir: “Aquest sóc jo”.

Senyor Margarit, moltes gràcies.

A vostè.