Joana Serrat converteix un exorcisme emocional en un disc extraordinari

BarcelonaJoana Serrat (Vic, 1983) està col·leccionant boníssimes crítiques en mitjans britànics gràcies a Hardcore from the heart (Loose Music), un disc enregistrat a Texas que pren el títol de l'assaig de la sexòloga, performer i antiga estrella del porno Annie Sprinkle. "He volgut ser explícita, com ho és el porno", avançava Serrat fa uns mesos abans de la preestrena de l’àlbum al Festival Blues & Ritmes de Badalona. No és cap novetat que la cantant i guitarrista osonenca tingui repercussió fora de casa. La seva trajectòria s’ha consolidat tocant arreu, sobretot als Estats Units, el Canadà i el Regne Unit, i bona part d’aquest cinquè àlbum s’ha escrit precisament anant de gira, a ciutats com Nashville, Mont-real i Cambridge. Però tot fa pensar que ara pot ser més profund l’impacte del seu country còsmic, o dream pop amb tocs d’americana. Tot i la incertesa pandèmica, i que el disc acaba de publicar-se, ja té tancada una gira per Escandinàvia al setembre.

Hardcore from the heart és "un disc molt dolorós" que musicalment connecta amb la gran tradició del country-folk d’artistes com Emmylou Harris. Tanmateix, el catàleg d’influències més o menys explícites és més ampli. "Abans d’enregistrar el disc, el productor, Ted Young, em va demanar una llista amb cançons que jo estigués escoltant en aquell moment. N’hi havia de Chromatics, Julia Jacklin, Sarah Klang, Phoebe Bridgers... També el disc Reputation de Taylor Swift; tot i que no en soc gaire, de la Taylor, les produccions que fa el Jack Antonoff m’encanten. I vaig tornar un altre cop a l’Ultraviolence de la Lana del Rey perquè és un dels meus discos de capçalera", explica.

Les cançons de Hardcore from the heart semblen escrites just quan l’amant acaba de marxar per no tornar. Encara ressona el cop de porta i ella canta How to make you love me again?, el prec que mai no té resposta sobre com aconseguir que tornin a estimar-te. Joana Serrat ha triat la forma del disc de ruptura i escriu en primera persona cançons que s’adrecen a un interlocutor absent, com Take me back where I belong, una de les més reeixides d’un disc extraordinari de mena i on Serrat se sent com "una zombi que arrossega dolor i pena" i necessita "tornar a aquell estat mental i emocional" en què va ser "tan i tan feliç". Però no tot és el que sembla.

"El disc no parla del final d’una relació entesa com a relació de parella clàssica, sinó del final d’una etapa quan vaig entendre que allò que vaig viure durant la gravació de Dripping springs (2017) per força havia de canviar –precisa Serrat–. Per exemple, pretendre que podria viure als Estats Units era una fantasia. Això va tenir unes conseqüències directes en el meu dia a dia que van comportar una crisi personal i, per tant, va rebotar en la crisi de parella". L’amor, la carrera artística i entendre quin lloc ocupes al món alimenten el món líric de Joana Serrat, i a vegades fins i tot conflueixen a la mateixa cançó com passa a Pictures, on canta: "Sempre espero la perfecció, / i la perfecció no arriba mai, / gairebé no tenim fotos de tots dos". "M’agrada oferir diverses lectures d’una mateixa cançó", admet abans d’explicar el context de Pictures. "Segons com t’han educat, semblava que havies de comprar una casa, perquè això significaria que ja tindries una feina estable. Però t’adones que no arriba mai, la feina estable i, per tant, no podràs comprar mai una casa. Has de replantejar-te de dalt a baix. Sí que va arribar un moment que vaig pensar: «Estic posposant decisions vitals en pro d’una carrera més sòlida». Però estic farta dels condicionants exteriors. I a l'escriure aquesta cançó vaig voler fer el paral·lelisme amb les fotos: mires de fer un posat concret esperant que així sortiràs bé a les fotos, quan en realitat tant me fot perquè el que vull és un retrat d’aquell moment. No visc la meva vida per explicar-la com una pel·lícula, la vida real és la vida real, no un posat per a una foto".

Tot i el to taciturn del disc, o justament per això mateix, Joana Serrat tanca Hardcore from the heart amb Wild beast, una cançó en què els núvols ja no són tan foscos. "Volia acabar el disc transmetent una altra sensació. Wild beast parla d’observar l’illa des del moll. M’he capbussat a l’aigua, he nedat una estona, torno al moll, m’assec, contemplo el paisatge i em vaig eixugant amb el sol aquests dies d’estiu que són tan agradables. D’acord, tot el que explico al disc és molt intens, així que al final em relaxo. El disc havia d’acabar així per agafar aire i poder veure com tot va fent el seu pòsit, com les cançons et deixen un eco", conclou.