Biarnés, la pionera insubornable del fotoperiodisme

BarcelonaQuan a Joana Biarnés (Terrassa, 1935 - Viladecavalls, 2018) li van tombar un reportatge d’un supervivent de càncer perquè li van dir que venien més els Flores vestits de Reis de l’Orient es va vendre l’equip de fotografia. El sensacionalisme no feia per a ella. Va trencar amb la seva vida anterior i se’n va anar a Eivissa, on va obrir un restaurant amb el seu marit. Eren els anys 80 i deixava enrere trenta anys de feina i una lluita diària per demostrar que ho podia fer tan bé o millor que els seus companys fotògrafs. Biarnés, que va morir dimecres als 83 anys, va ser la primera “dona fotògraf” que va posar els peus a la redacció d’un diari espanyol: el vespertí madrileny Pueblo. No li agradava que li diguessin fotògrafa, preferia dona fotògraf perquè explicava que era una dona que havia envaït un terreny dominat pels homes. Va fer reportatge social i de denúncia i va aconseguir molta proximitat amb molts dels famosos a qui va fotografiar. Tanmateix, va anar de ben poc que no caigués en l’oblit perquè ni ella mateixa era conscient del valor de la seva obra. De fet, s’havia comprat una màquina trituradora per desfer-se de totes aquelles fotografies que tenia guardades en caixes i que, segons ella, ocupaven massa espai. Afortunadament, la van dissuadir a temps de destruir-les.

“Dissabte la Joana havia tornat de Múrcia entusiasmada perquè li havien donat el premi Gràffica 2018 -explica Sílvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, la fundació que representava la fotògrafa-. Estava alegre, vital, i teníem l’agenda plena de projectes. Ha sigut molt precipitat, no ens ho esperàvem”. Biarnés es va començar a trobar malament dimecres al matí: havia agafat un virus que va derivar en deficiències respiratòries. I a la nit va morir d’un infart.

Biarnés era filla d’un fotògraf esportiu que la va marcar molt. “El pare mai la va tractar diferent per ser dona, era la seva assistent -explica Omedes-. Li deia que mai abaixés el cap, i això ella sempre ho tenia molt present”. La intrèpida fotògrafa havia viscut el reconeixement públic dels últims anys amb entusiasme. Va ser el fotògraf terrassenc Cristóbal Castro qui la va redescobrir quan buscava material per a una exposició sobre els 50 anys de les riuades del Vallès del 1962, que Biarnés havia cobert amb el pare. Quan l’octubre de l’any passat es va inaugurar l’exposició Joana Biarnés. A contracorrent al Palau Robert, la fotògrafa explicava amb orgull: “Sortia molt envalentida, dominava la càmera i sabia el que havia de fer, però no sabia com em rebrien; quan arribava a un lloc em preguntaven on era el fotògraf i els havia de dir que era jo. He sigut valenta i la valentia m’ha portat a ser aquí, al Palau Robert”.

Tres hores amb els Beatles

“Era empàtica, honesta i transparent, i la gent confiava en ella”, diu Omedes. Es va fer molt amiga de la duquessa d’Alba, Lola Flores, Raphael i Carmen Cervera. “Els mirava als ulls i els parlava”, deia Biarnés. Era molt agosarada. Va pujar pel muntacàrregues fins a l’habitació que els Beatles tenien a l’Hotel Avenida Palace i Ringo Starr li va obrir la porta. Va passar-se tres hores fent fotografies als quatre de Liverpool. Biarnés es va acostar amb la seva càmera a Dalí, Buñuel, Yul Brynner, Jack Lemmon, Clint Eastwood i Roman Polanski. No va ser fàcil. “Vaig tenir problemes i entrebancs perquè molts pensaven que una dona havia de rentar els plats i cuidar els fills, i jo no ho feia. Sempre portava la càmera penjada al coll”, deia.

La van increpar els grisos al Congrés de Diputats i un àrbitre va paralitzar un partit de futbol per fer-la fora del camp. Quan va fotografiar els maltractaments que patien uns nens d’un internat de Madrid i va titular el reportatge amb la resposta que li va donar el responsable (“ Al fin y al cabo son hijos de soltera ”), les amenaces no es van fer esperar i va haver d’anar-se’n una temporada d’Espanya.

Cap insult ni cap amenaça, amb tot, va fer que deixés de disparar, sempre des d’un lloc diferent del dels seus companys per tenir un altre punt de vista. “Sempre va tenir molta pressió del seu entorn. Era molt conscient que la seva fotografia havia de ser diferent. Va ser molt bona alumna del seu pare, que li deia que en cada projecte hi ha una foto que és la foto”, diu Omedes. Quan el periodista Jordi Rovira va anar a veure Biarnés el 2013 i va descobrir tot el que guardava a les caixes va quedar meravellat: “Ella no hi donava importància”. Rovira, després de conèixer-la, va acabar fent amb Òscar Moreno el documental Joana Biarnés, una entre tots que ahir es va poder tornar a veure a TV3. “Va tenir un reconeixement social i professional que desafortunadament a molta gent no li arriba fins després de la mort, com li va passar per exemple a Vivian Maier”, diu Rovira, que destaca que molts adolescents connecten amb la història de Biarnés: “Hi veuen una noia que té un somni i el compleix. Sempre va lluitar molt per tot allò que volia fer”.

Els últims cinc anys van ser molt intensos per a Biarnés. Ahir havia d’inaugurar una aula amb el seu nom a l’Institut Viladomat de Barcelona i al vespre volia anar a veure La jaula de las locas. El febrer havia d’inaugurar l’exposició Disparant amb el cor a la Casa de Cultura de Girona i preparava una mostra amb una selecció de les fotografies de moda a la sala Tinglado 2 de Tarragona. Havia preparat amb molta il·lusió un llibre amb les fotografies que va fer al llarg dels anys al cantant Raphael. Tot plegat es continuarà fent. “Continuarem portant la Joana allà on calgui. Tenia uns principis i uns valors insubornables i ha de continuar inspirant les noves generacions, va ser una lluitadora que va perseguir els seus somnis i és un exemple, sobretot per a les dones”, diu Omedes.