A Joan Vázquez li agrada cantar als homes lliures

'Ocaña, reina de las Ramblas'

Escenari Joan Brossa. Fins al 7 de març

A Joan Vázquez li agrada cantar als homes lliures. Després d’aquell magnífic Paquito forever amb què va triomfar entre nosaltres i fins i tot es va a presentar a Londres, on revivia sobre l’escenari l’apassionant vida del ballarí Paco Alonso, Vázquez, sota la sempre curiosa i hàbil mirada de Marc Rosich i amb un gran Marc Sambola com a guitarrista, s’endinsa en la vida d’una de les lluminàries mes refulgents de la Barcelona canalla dels anys 70 amb les entrades exhaurides.

Paco Alonso i Ocaña tenen en comú haver exercit en plenitud la seva llibertat individual i professional en el si d’una societat repressora amb resultats francament encoratjadors. Paco Alonso girava pel món mentre Ocaña pintava quadres a la plaça Reial de Barcelona i alegrava els passejants de la Rambla confrontant-se amb la llei de perillositat social que estigmatitzava els homosexuals, els immigrants il·legals, els pidolaires i les prostitutes. Però Ocaña tenia una personalitat subversiva i transgressora, com la definia Fernando Trueba a la critica del documental de Ventura Pons, un perfil personal que per a mi evoca els personatges de Jean Genet i que quedava ben palès en el document fílmic.

El tribut actual per l’home i l’artista és al mateix temps una reivindicació de la seva figura complexa i contradictòria i un magnífic instrument perquè Vázquez llueixi les seves capacitats com a actor i com a cantant alternant tot un seguit de coples amb monòlegs. És un tribut lúdic, festiu, sobre el rerefons d’una qüestionable nostàlgia del cutre Raval d’abans de la transformació olímpica. Un homenatge amb un brillant inici de la mà de la poesia de Federico García Lorca, amb una cuidada, sensible i emotiva interpretació de Tatuaje i fins i tot dos bisos per arrodonir una vetllada d’aquelles que ens agradaria passar en un cabaret prenent un Dry Martini si en aquesta ciutat hi hagués cabarets com els d’abans.