“El pavelló de la Fira pot ser una sala d’exposicions gestionada pel MNAC”

BarcelonaTot just 14 mesos després d’assumir el càrrec, el comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, encara la recta final del mandat amb l’èxit recent de la Biennal Ciutat i Ciència i alhora enmig d’una guerra oberta per la disputa entre el Macba i el departament de Salut per la capella de la Misericòrdia, que l’un vol per a la seva ampliació i l’altre per fer-hi el CAP del Raval Nord. Un conflicte en el qual l’Ajuntament ha tingut un paper decisiu en l’origen i en la possible solució.

¿L’Ajuntament ha sigut deslleial amb el Macba?

Si la deslleialtat es relaciona amb el nivell de compromís amb la institució pel manteniment i supervivència del Macba, en els últims 8 anys hem passat d’aportar el 42% al 53% del pressupost (de 3,8 milions a 4,5) i les altres institucions han baixat. Resulta difícil parlar de deslleialtat.

En concret em refereixo al gest d’oferir a Salut un espai ja compromès per al museu en el pla estratègic.

Hem de mirar què ha passat des del 2006 fins ara. El CAP és un edifici dels anys 30 i 40 que avui no permet que una persona hi entri amb cadira de rodes o llitera. Des de fa 13 anys hi ha una carència i una manca de solució. El Macba, en canvi, en els últims anys ha patit ampliacions constants amb la cessió de l’edifici pantalla, la Capella i el FAD. I fins ara no s’ha optat per ensenyar allà la col·lecció, ni per guanyar espai expositiu a l’edifici Meier traslladant les oficines.

El problema és de prioritats?

No. La qüestió és que el pla estratègic diu que el Macba s’ampliarà a la capella de la Misericòrdia amb dues condicions: que en un termini de 5 anys han de començar les obres i que per causes d’interès superior la concessió es pot revertir. Els 5 anys coincideixen amb els pitjors de la crisi i no es fa cap actuació. Per al CAP, la demanda és inajornable i es fa pressió sobre el districte per buscar emplaçament. S’ofereixen al CatSalut un conjunt de possibilitats que va rebutjant, i el punt conflictiu és que se li ofereix la Misericòrdia, però és que hi havia les dues condicions. Com a comissionat de Cultura no em puc desentendre d’un problema que té la ciutat, no puc dir que em blindo amb l’opció de la Capella per a Cultura i que el problema del Raval Nord és de Salut. Tinc l’obligació de formar part de la solució.

I si pogués fer marxa enrere, ¿tornarien a oferir la capella al CatSalut?

Em preguntes una ucronia?

Sí. S’ha vist que després han trobat altres opcions.

Pel que sé, es van oferir fins a 13 emplaçaments diferents i la situació és la que tenim en aquests moments. A mi, el que m’agradaria és que el CatSalut trobés una solució en el mateix emplaçament on es troba, perquè va ser pensat per Josep Maria Sert com un equipament sanitari. Però jo no em puc ficar en les competències del CatSalut. Vam pensar alternatives per evitar l’enfrontament entre Cultura i Salut, per facilitar les coses per al CAP i alhora no impedir l’ampliació del Macba; perquè no ens entestéssim tots en considerar que l’única solució és la capella de la Misericòrdia. Això és bastant absurd. Per què no s’havien pensat abans? Jo no hi era. Ara bé: sabem que els diners per a la construcció del CAP hi són. Hem de veure si hi són per al Macba.

S’ha pecat d’electoralisme?

Per al comissionat de Cultura és un problema; per tant, electoralisme zero. I hem de tenir en compte que una persona que agafi el metro a les Corts i baixi a Drassanes, ha baixat sis anys la seva esperança de vida. No és que un CAP sigui ben vist, és que és qüestió de necessitats.

¿El Macba ha sigut poc porós i s’ha fet poc necessari per al veïnat?

Jo no qüestiono l’existència del Macba ni la prioritat cultural que la ciutat reforci el Macba. La política del Macba respecte a l’entorn per a mi és un tema important, però ho han de valorar els veïns i el Macba. Segons el museu, sí que han actuat en relació al seu entorn.

¿Un equipament que a principis dels 90 va ser la solució per al barri avui és vist pels veïns com un problema?

Jo continuo pensant que el Pla del Liceu al Seminari va ser una bona solució. És obvi que ha millorat la vida al barri. Però un dels problemes que té és que el seu nivell de centralitat fa que es destinin molts metres quadrats a equipaments de ciutat i, en canvi, no sempre el barri els considera serveis propis. I altres equipaments que pot tenir un barri normal, no els té. Fins que no es va fer la Filmoteca i entorn, no hi va haver un supermercat. Al Raval li manca normalitat. ¿Això vol dir que el Macba ha sigut un perjudici per al barri? En absolut. ¿Era el primer equipament necessari? Potser no. Però jo crec que necessitem el CAP i necessitem el Macba.

Per què creu que els museus d’art contemporani (Tàpies, Miró, Macba) viuen una crisi?

Sí que hi ha una tendència de baixada de públic, Picasso a part. La crisi ha generat una certa restricció en els recursos i ha fet que es facin menys exposicions. Hi ha menys novetats, o són de menys qualitat, i, per tant, la gent d’aquí creu que ja ha anat a tal museu i llavors només ens fiem dels turistes. I hi ha temes més generals: si els museus segueixen tenint el nivell d’atracció que tenien i si estem ampliant la capacitat d’atracció a nova gent o ens adrecem sempre a la mateixa gent. La part positiva és la voluntat de pensar què fem per millorar la nostra capacitat d’atracció. Mira el que fa el CCCB amb debats i sistema educatiu. O la Biennal Ciutat Oberta, en espais públics descentralitzats. És un tema de canvi en la manera de fer.

Aquesta és una idea troncal de la seva direcció i l’emblema serà la Fabra i Coats, que està a punt de resoldre un concurs que unifica la direcció de centre d’art i de fàbrica de creació. ¿Així ja no serà un planter d’artistes per al Macba?

Això no es desvirtua. La nova direcció ha de tenir en compte el doble vessant: com es relaciona el centre amb el sistema d’arts visuals i museus (Llotja, Capella, Virreina, Macba...) i com es relaciona amb tots els equipaments del conjunt (escoles, centre de recursos artístics, biblioteca, taller de músics, memòria industrial...). Ha de ser un equipament de districte i de ciutat.

S’està negociant ara l’ampliació del MNAC. Aquest 2019 una part del pavelló Victòria Eugènia de la Fira de Barcelona havia d’estar disponible.

Una part ja és d’usos culturals per a l’Icub, està a disposició per ser utilitzat. Estem disposats a cedir els usos de l’espai al MNAC, si ells tenen els recursos per intervenir-hi i ens diuen què hi volen posar. Volen acostar l’espai expositiu a la plaça Espanya i nosaltres hi estem d’acord, però pensem que també pot resoldre necessitats expositives de la Miró, la Mies o el CaixaForum. Podem arribar a un acord per cedir-los el pavelló i que sigui una sala d’exposicions múltiple gestionada pel MNAC, que els convé per reforçar el conjunt de Montjuïc.

La Casa de les Lletres està viva?

L’obra civil s’està tirant endavant. Però el projecte volia resoldre tots els problemes de cop en un sol espai i jo he mirat els problemes d’un en un, perquè potser cada cas tenia una solució específica. El que sí que tenim clars són els trasllats del Consorci de Biblioteques i el Consorci per a la Normalització Lingüística, i hi ha metres per fer-hi més coses.

Per què accepta ara ser número 2 de la candidatura de Colau?

L’alcaldessa volia reforçar els àmbits de cultura i educació i una manera era col·locant-me a la llista amb una posició clarament estratègica. Ella mateixa ha reconegut que, des de l’inici, Barcelona en Comú no hi va donar prou importància.

Farà de primer tinent d’alcalde?

La posició a la llista no és igual a cartipàs. Jo vull acabar la meva trajectòria a la universitat i vaig demanar poder-ho compatibilitzar com ara.

Què tindria ganes de fer?

Servir la ciutat. Em sento còmode amb els temes que he treballat fins ara.

Com veu l’escenari electoral?

Incert. Hi ha massa variables sobre la taula per saber què pot passar: elements identitaris, emocionals, el judici... i a sobre eleccions generals. Les enquestes diuen que hi ha moltes persones indecises, el 30-40%. Cada cop més la gent retarda les seves decisions als últims 15 dies, com va passar a les andaluses. Però la meva impressió és que en els quatre anys de govern de Barcelona en Comú s’ha encetat un conjunt de temes, d’agenda urbana i local, que lliguen perfectament amb el que les grans ciutats del món s’estan plantejant: habitatge, plataformes digitals, debat sobre cultura i ciència...

Ernest Maragall ja ha demanat una aliança independentista prèvia a les eleccions.

Jo soc sobiranista. I Barcelona en Comú creu en la necessitat del reconeixement de la identitat nacional de Catalunya. Però tothom està intentant tapar flancs i això accelera la política d’aliances. Moltes vegades queden desmentits pels fets.