Joan Sales, a través de les cartes dels amics
L'home solia dir, i la frase ja el caracteritza: "Els catalans des de fa 300 anys hem estat uns imbècils. Hem de deixar de ser catalans? No: hem de deixar de ser imbècils!" Per entendre el pes d'aquesta afirmació, cal que ens situem en el marc del franquisme dens de la postguerra. Qui la diu, Joan Sales, és un exiliat de la guerra, un vençut, que torna a Catalunya el 1948, quan el règim s'obre una mica i permet blanquejar trajectòries inequívocament republicanes i catalanes. Un any abans, el 1947, ha tingut lloc un fet singular: l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el primer acte festiu -que il·lusiona-, catalanista i capaç d'aplegar catalans dels dos bàndols que encara migparteixen la societat. Sales és a Mèxic, treballa de linotipista perquè ell és un home d'oficis, i publica amb un grup d'amics una revista urticant, Quaderns de l'exili .
És una publicació que es reparteix gratuïtament entre la comunitat. Es finança amb anuncis, i el cas és que en té molts, més que ningú. Els Quaderns irriten sovint, per la personalitat del director. Per exemple, Joan Sales creu que els catalans han d'organitzar un exèrcit per anar a lluitar amb els aliats, i aquesta idea causa espant als exiliats, que encara es llepen les ferides. Sales també està marcat per la guerra, de la qual va sortir amb el grau de comandant, perquè en esclatar el conflicte va anar a l'Escola Militar a aprendre a fer el soldat. És un home seriós. Però s'hi va graduar pels pèls.
Doncs el 1947, Sales veu en els actes de Montserrat un signe de reconciliació. Té al cap un projecte de reconstrucció. Hem perdut la guerra, diu, i ara hem de pagar la factura. Té clar que la factura és tornar a començar, en aquest etern retorn de Sísif que és la història dels catalans. I com que els aliats han guanyat i no han fet res per Catalunya, decideix tornar a casa i arromangar-se. Sap que els seves idees, tan clares, tan contundents, remouran les aigües estantisses de la resistència, però ell té entre cella i cella un projecte de normalitat. Així doncs, tanca els Quaderns , arreplega la família i s'instal·la en una casa precària, petita, del barri del Carmel, que està a punt de transformar l'ànima rural en un autèntic dipòsit d'immigrants desguarnits de tot suport social.
Sales és un antinoucentista quan el noucentisme s'està perllongant artificialment com a únic referent. Als anys 30 aquesta estètica rigorosa ja estava sent qüestionada per gent com Josep Pla i Sagarra, per no dir els iconoclastes de la Colla de Sabadell, però amb l'ensulsiada queda com l'últim intent de fer un edifici cultural plausible, i el respecte és absolut. Carles Riba, també retornat, n'és el suprem sacerdot i, en certa manera, l'eixida de la casa de Joan Sales -una eixida catalana, que no té res de jardí i sí molt d'herbots i plantes descurades- és la contrafigura del pis de l'Eixample on Riba imparteix doctrina cada diumenge. Els visitants de l'un i de l'altre són molt diferents. No hi ha una única veritat. Avui tenim un seguit d'epistolaris que ens transparenten l'ambient d'aquells anys. Una societat petita, resclosida, desesperançada, tanmateix resistent i, com no podia ser altrament, clivellada de baralles personals, ideològiques i de criteri.
L'editor Joan Sales té el mèrit indubtable de descobrir Llorenç Villalonga, de repescar el geni de Mercè Rodoreda, de posar en circulació gent jove, de creure en els Països Catalans. Al davant de tot això, la burgesia ara cosmopolita, aglevada per la revista Destino , crea el premi Nadal per establir una nova hegemonia cultural en llengua espanyola. En les cartes entre Villalonga i Baltasar Porcel, el jove escriptor topa amb un estrany consell del seu mentor: és més important triomfar en castellà, li diu. Porcel intenta reescriure la novel·la que està fent, però no se'n surt, no li surt del cor. Els dos mallorquins parlen en català i s'escriuen en castellà, i en les cartes surt tota la petitesa de les societats castigades: enveges, xafarderies, ambicions escapçades. El gran personatge d'aquest epistolari és, però, Núria Sales, la dona de l'editor: possessiva i obsessiva, manipuladora, "una mantis ", diuen. ¿O potser tot això és una facècia de Villalonga, tan frívol?
El cas de Mercè Rodoreda és diferent: continua ancorada en l'exili i l'epistolari amb Joan Sales és molt tècnic. Qüestions de llengua -Sales té al cap un model de llengua, compartit amb Joan Coromines- i de diners. Només hi ha 10.000 famílies capaces de llegir en català, li diu a l'autora, quan Sales està a punt de deixar-ho córrer. De fet, l'èxit de La plaça del Diamant li serà un estímul. També per a Rodoreda, una dona de fràgil equilibri emocional, que viu una relació poc convencional amb Joan Prat (Armand Obiols), intel·ligentíssim, influent. No en parla, però. Obiols de tant en tant marxa a Viena, i Rodoreda, insegura, escriu frenèticament per retenir i enlluernar el company. Té por de perdre'l. És entendridor comprovar, doncs, a través de l'espistolari Obiols-Rodoreda, quant d'amor, de respecte i de delicadesa hi ha en aquella relació que dura per sempre.
I és que els espistolaris ens donen una veritat quotidiana, d'intensions i resultats, que configuren un nou escenari -desmitificat- per entendre Joan Sales. És un home d'una fermesa i d'un talent literari excepcionals, però desencaixat. Quan acaba la disputa del noucentisme, la cultura del país es gira cap al marxisme, i Sales tampoc no era marxista. El seu catolicisme topa amb la ideologia de la nova generació catalanista! És un solitari. Joan Sales mereix una recuperació fidedigna, perquè en ell s'encarnen les contradiccions d'un país vençut que lluita per mantenir el cap fora de l'aigua que l'engoleix. Era un constructor rondinaire. Però era lúcid i impertinent i, més important encara, tenia raó.