Joan Rusiñol: “Els ideals no poden ser absoluts”

BarcelonaQuè passa quan un dirigent terrorista surt de la presó després d’haver-hi passat 30 anys per haver comès diversos atemptats? Joan Rusiñol (Tona, 1979) aborda en el seu debut en la dramatúrgia un tema que coneix de prop, com a veí de Bilbao i com a periodista: el terrorisme. Però té l’habilitat de portar-lo a un terreny íntim. Ofici de tenebres, premi Boira 2013, obre temporada a la Sala Beckett fins al 4 de novembre sota la direcció de Joan Anguera i amb els actors Pep Ferrer, Albert Prat, Fina Rius i Paula Blanco.

Per què Ofici de tenebres vincula terrorisme i religió?

Crec que militar en una organització terrorista i fer determinades accions incomprensibles, o ho fas des d’una fe irracional o no es pot entendre. En nom de la justícia, la llibertat i la igualtat social, un terrorista s’acaba convertint just en el que detestava. També en el dia a dia podem fer coses amb la millor de les intencions i generar danys imprevistos.

On és la línia que separa les bones intencions de les males accions?

Això m’interessava: ¿hi ha un punt? L’obra no és moralista ni té unes conclusions tancades. Però hi ha un moment que, si has passat una línia vermella, queda l’eina del perdó. Com diu Teresa Forcades, és un acte de llibertat. Has de ser valent i coratjós per demanar perdó, i valent i coratjós per concedir-lo.

¿La violència és aquesta línia?

A l’obra hi ha un fill que no entén que el pare cometés atemptats en plena democràcia. Generacionalment, per a nosaltres és incomprensible. Els ideals no poden ser absoluts. La gent té unes conviccions immutables i crec que cal posar en dubte els ideals perquè no són bons sempre i en tot lloc.

Has viscut a Euskadi. ¿Com és la vida després d’ETA?

A l’obra no parlem d’Euskadi. De fet, no és una obra sobre terrorisme sinó sobre terroristes, sobre què li passa a una família quan un membre ha comès un atemptat: ¿es pot estimar la persona i condemnar el que ha fet? Euskadi, com diu [el polític] Jesús Eguiguren, és el territori més en pau d’Europa perquè la pau és deixar de matar, però íntimament cada família ha de recosir ferides, fer el seu procés de reflexió, assumir les pròpies culpes, responsabilitats... Per això molta literatura que es fa ara a Euskadi està més focalitzada en les víctimes i en la intimitat que en els grans ideals o el conflicte polític. Al capdavall, el perdó o la culpa són qüestions personals.

¿I es pot fer net?

Per això cal afrontar la veritat, has de passar un procés d’assumir responsabilitats i veritats. Obrir-se en canal és el més dificultós. Per girar full, abans s’ha d’haver llegit. L’obra passa en les 24 hores en què tots els personatges es veuen obligats a llegir la pàgina del seu passat. Trobar la veritat de vegades fa mal.

¿És més fàcil revisar el conflicte des de la ficció que des dels diaris? Hi ha hagut el boom de Patria.

A Euskadi s’ha escrit molt sobre el conflicte, però com que la majoria de llibres s’han escrit en euskera potser no ha arribat. Crec que ara es continua fent, tot i que hi ha un nou problema, que és el desinterès. Hi ha universitaris que desconeixen el que ha passat. Segurament la ficció té una capacitat d’entrar en la intimitat que el gènere informatiu no té. Una altra cosa és que Patria sigui positiu. Jo crec que dona una visió molt simplificada del que ha passat.

Vas escriure l’obra anys abans, però ¿l’atemptat del 17 d’agost a Barcelona també hi ressona?

Sí, quan penso en una comunitat com Ripoll, que ha de refer-se quan ha tingut algú estimat que ha comès un acte terrorista... ¿Com es pot refer l’amor, l’estima, la comprensió, amb algú que ha fet aquesta bestiesa?