El Petit de Cal Eril: "Quan fas sempre el que s'espera de tu, et difumina"

BarcelonaEl Petit de Cal Eril va començar com el projecte personal de Joan Pons i ha acabat convertida en una de les bandes més compactes i fascinants de l'escena musical nacional. Entremig han passat dotze anys i set discos, i el que era un projecte de folk desgavellat i psicodèlic s'ha convertit en una màquina pop en ple zenit compositiu i que mira a la cara propostes internacionals com Real State, Chris Cohen o Sam Evian. I tot això sense fer tornades recordables. La banda, amb origen a Guissona, presenta aquest cap de setmana el seu nou àlbum, 'Energia fosca' (Bankrobber, 2019), en espais destacats als festivals Vida i Cruïlla.

Fa anys vas comentar que trobes el sentit de les lletres que escrius després de gravar els discos. Encara et passa?

Sí, em plantejo els múltiples significats dels textos sobretot quan faig entrevistes, perquè algú les ha analitzat i hi vas veient coses. Una lletra me l'haig de creure, i de vegades és per una imatge o una paraula, i no tant pel sentit. No tinc poder de decisió sobre el significat d'una cançó.

¿Et poses cap premissa abans de començar a escriure?

No, deixo que flueixi. Faig una escriptura molt automàtica en què vaig construint text a poc a poc, sense objectius. Vaig fent frases i després en descarto moltes.

Al nou disc utilitzes molt la segona persona del singular. A qui parles?

Em va per èpoques, a l''Energia fosca' surt molt. És un 'tu' que és la musa, l'art, el motiu pel qual faig música. Rarament és algú que existeixi, però pot ser una persona inventada o bé feta de mil persones. Per a mi escriure cançons és com anar a pescar: el 'tu' és l'ham que enganxa gent. Quan et parlen directament, és més fàcil que et sentis interpel·lat.

Què és el que t'interessa d'una cançó?

L'emoció. Ha de tenir alguna cosa que la faci especial. És meravellós quan ho trobes, però tens el risc perdre-la en un estudi de gravació o en directe. És intangible, però vital perquè funcioni.

En els últims discos fas cançons d'estructures que no són les clàssiques pop.

És un canvi que ha vingut així. Hem de partir de la base que a mi no em surten tornades guapes. I ja m'agradaria, perquè segur que vendria més discos, però prefereixo no forçar la màquina i posar més interès en no perdre la qüestió emocional. 'Ets una idea' segueix l'estructura de vers, tornada, vers, però si t'hi fixes, no repeteix cap frase.

¿Hi ha influït que part de la teva banda vingui del jazz?

Ja són més músics pop que jazz [riu]. A més, ara ja no fan jazz normal, toquen jazz estrany, que és quasi pop. Parlant seriosament, no és que jo els hagi canviat a ells, sinó que hem anat canviant junts durant aquests cinc anys, en què hem tocat molt. Això ens ha influït a tots i la banda ha anat encaixant sense perdre la cadascú la seva manera de tocar.

Has trobat la teva banda perfecta.

Formar aquesta banda va ser un punt i a part després de 'Vol i dol' (Bankrobber, 2010), i va ser un dels moments més difícils de la meva vida. De perfecte no hi ha res, però estem tots molt centrats en això. Ara mateix és la meva vida: hi ha la meva família i el grup. D'acord que produeixo per a altres bandes i tinc un estudi... però mai deixaré de costat l'Eril per gravar a ningú. He tardat anys a adonar-me que havia de destinar tota l'energia en aquest projecte.

Per què et funcionava el concepte d'energia fosca?

D'una manera o altra surt a totes les cançons del disc. A mi encara m'agraden els àlbums conceptuals, i el d'energia fosca és l'embolcall perfecte. El títol em serveix per marcar-me uns espais de construcció de paraules, sons i producció perquè tot quedi molt més unitari i diferenciat dels altres discos. És de les primeres coses que vaig decidir, però no ho vaig donar per fet fins que vaig tenir-lo acabat. 'Energia fosca' és un terme molt obert, tant pot parlar de l'univers com del cor d'una persona.

I el so de l'àlbum, com el trobes?

És un treball de tota la banda, d'un engranatge que funciona. Tots tenim el nostre rol a dins, encara que el Jordi [Matas] és qui agafa més el paper de productor, sobretot en la mescla. Però tampoc sonaríem com sonem sense els altres. Et dono un exemple: ningú al món pot fer les línies de baix del Dani [Comas], és impossible.

El Jordi i tu teniu una marca molt definida com a productors. Ho notes?

Sí, ens agrada i no ens imitem mai. Aquest disc sona molt diferent de l'anterior, i això és buscat. Hem agafat molta confiança en l'àmbit de so i arranjaments.

El so i les cançons t'emparentem amb músics d'ara, com Chris Cohen o Sam Evian.

Poden influenciar en estructures, però no agafem referents a l'hora de muntar el so. Potser quan gravo altres grups puc fixar-m'hi més, però per a l'Eril no. Evidentment, hem escoltat aquesta gent que cites, a la furgoneta els hem posat milers de vegades. També el Frank Ocean o el Mac DeMarco. Però això no vol dir que vulgui sonar com ells. Quan som a l'estudi sentim soul dels seixanta i coses que no s'assemblen a res del que fem. Ara, quan ja el tenim gravat sí que m'agrada comparar amb gent contemporània que ens agrada i veure cap on anem els uns i els altres.

Tres discos en tres anys. ¿Per viure de la música has d'estar presentant novetats constantment?

El que vull és tocar, estic en un moment que vull centrar-me en això. He pres decisions que semblen irracionals, que surten de l'entranya.

¿Irracional és fer un disc cada any?

O cinc. Fer un disc cada any és anticomercial, però és que la indústria no existeix. Nosaltres al·lucinem per vendre 1500 compactes i 700 discos, quan és una xifra de merda. El Niño de Elche, que toca per tot Espanya, ven 900 discos, una altra merda. El que abans era la indústria ara som nosaltres mateixos, fent concerts per tot arreu. El meu sistema és no pensar el que hauria de fer, i si després m'equivoco, ja ho veurem.

¿No t'interessen altres formats com el 'single'?

Sí, a la tardor traurem un senzill. Però pensa que els meus discos són molt curts, de menys de mitja hora, i els pots consumir fàcilment. A mi m'encantaria que els meus artistes favorits fessin un disc cada any. Si aquesta setmana el Bill Callahan publica un disc i la següent en treu un altre, doncs genial. M'escoltaré el que m'agradi, i si no m'agraden, recuperaré els antics i cap problema.

Has fet set discos. ¿Hi ha cançons que han caducat del teu catàleg?

I tant, n'hi ha moltes que no fem perquè han perdut l'emoció inicial de quan es van fer. Algunes de les meves cançons més conegudes, 'Mandolines tralarí' o 'La Caterineta per la Mercè', al cap de dos anys ja no les tocàvem en directe. Les cançons es cremen, però són allà per a qui les vulgui recuperar.

¿Creus que si haguessis seguit fent cançons com aquelles tindries més públic?

No ho crec, potser seria diferent però no en tindria més. La part més excitant de l'art és el risc, és una cosa que admiro molt dels Manel: són un grup molt poc criticable, perquè arrisquen a cada disc. Quan fas sempre el que s'espera de tu, et difumina.

En una entrevista deies que t'avorreix escoltar coses que et recorden a d'altres. ¿T'agrada escoltar bandes que sonen semblant a tu?

[riu] Jo no em noto com a influència de res. De vegades m'ho diuen amb alguns grups, però em costa de veure. No he inventat res, la meva música és un 'chimichurri' de coses que he anat mamant. A mi el que m'atrapa són les coses autèntiques, és l'únic que m'importa, encara que recordi a d'altres.