Joan Ollé reimagina el malson totalitari de Mercè Rodoreda

BarcelonaLa mort i la primavera és la novel·la més terrorífica i estranya de Mercè Rodoreda. Escrita al mateix temps que La plaça del diamant, als anys 60, la història sobre dos adolescents que busquen fugir d’un poble totalitari imagina un món estrany on els morts són enterrats amb ciment a la boca i on cada arbre allotja un difunt. La força poètica i l’univers oníric de la novel·la, com també els missatges implícits, han estat els motors pels quals el director Joan Ollé ha decidit traslladar el relat rodorerià a l’escenari.

Protagonitzada per Francesc Colomer i Sara Morera, La mort i la primavera es va estrenar ahir dins el festival Temporada Alta, i a partir de dijous vinent es podrà veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. “Va ser un cop de cor. Després de llegir la novel·la vaig veure clarament que calia transportar-la als escenaris”, explica Ollé, que el 2004 ja va traslladar al teatre una altra obra de Rodoreda, La plaça del Diamant. Si bé les diferències narratives entre l’una i l’altra són notables, Ollé s’hi ha aproximat d’una manera similar. “El món diabòlic i infernal també apareix a La plaça del Diamant ”, assenyala el director de teatre, que subratlla el rol de la distopia en l’espectacle. “En aquest sentit, Rodoreda va ser una pionera. La revolta en un entorn totalitari és el paisatge autèntic de la novel·la”, afegeix Ollé. Per a l’adaptació teatral, s’ha basat en l’edició de Núria Folch que es va publicar el 1986 i que Club Editor va recuperar fa dos anys.

En el llibre, un noi de 14 anys viu sotmès en un poble on els desitjos sexuals són reprimits i on es fan sacrificis humans al riu. Els cavalls, les abelles, les papallones i els arbres prenen una rellevància excepcional en aquest món mig màgic. La novel·la està inacabada i juga constantment amb les metàfores i l’ambigüitat literària. “Ens ha obligat a prendre moltes decisions i a treballar conjuntament per entendre els personatges -assenyala l’actriu Sara Morera-. Rodoreda deixa moltes portes obertes”. Morera encarna la madrastra del protagonista, una noia òrfena i que ha viscut al carrer. “És la boja del poble sense ser-ho realment, una dona que juga amb el que té i que viu el dia a dia perquè ho ha perdut tot”, destaca l’actriu. El muntatge, d’una hora i mitja de durada, compta amb les interpretacions de Joan Anguera, Pepo Blasco, Rosa Renom i Roger Vilà.

Més enllà de resumir-lo, Ollé no ha tocat “ni una frase” del text de l’escriptora. A l’hora d’introduir alguns dels elements més complexos de la història, com ara el poble on viuen els protagonistes, ha optat per fer-ho “a través de les paraules”, “evitant així redundàncies”. Precisament, l’organització i els costums que regeixen la vila és un dels aspectes que han interessat més el director. “Rodoreda imagina un sistema de convivència molt diferent, que fa pensar en com s’estructurava un camp de concentració nazi”, destaca Ollé. Des del seu punt de vista, també té certes reminiscències amb la societat de Corea del Nord. “Es fan sacrificis als déus i a la natura, però tot són excuses. Al final el relat és la imposició d’un senyor -apunta Ollé-. I crec que Rodoreda ho va escriure per la por que en ple segle XX o XXI aquests costums i normes socials poguessin ser una realitat terrorífica”.