Joan Miquel Oliver: "Si converteixes la cultura en una cosa purament espiritual, passa a ser prescindible"
El músic mallorquí actua a Barcelona (Nits del Fòrum) i Figueres (Les Nits d'Acústica)
BarcelonaLa pandèmia va enxampar Joan Miquel Oliver amb un disc instrumental enllestit que finalment ha ajornat fins a la tardor, i un altre de caire més pop que estava començant a bastir. En la pausa del confinament va evitar la sobreexposició a les xarxes i es va estimar més esperar fins que es tornessin a programar concerts, com els que fa aquesta setmana: aquest dimecres a Barcelona (Nits del Fòrum) i dissabte a Figueres (Les Nits d'Acústica).
Com has plantejat els concerts que estàs fent aquest estiu?
He hagut d'adaptar la formació una mica, perquè en ser aforaments reduïts el caixet és més baix i no dona per tant de bitllet d'avió ni tant d'hotel ni tanta història. Alguns sí, però perquè els concerts en què sí que es manté el caixet sí que els fem a trio, i d'altres a duo, tant amb el Xarli Oliver com amb el Jaume Manresa, i fins i tot jo sol. La cosa va així. També hi hagut concerts que hem fet en dos o tres dies consecutius per recaptar el mateix que abans recaptàvem amb un.
Els músics de les Balears ja teníeu el hàndicap del cost dels viatges en avió, i ara això es deu haver agreujat, oi?
No et pensis. Nosaltres estem comprant bitllets a un preu encara assequible. A més, gràcies al govern de les Canàries, que varen collar moltíssim perquè els fessin un 75% de descompte, als residents de Balears no els va quedar més remei que fer-nos el mateix. I tenim un 75% de descompte gràcies al govern de les illes Canàries, no al govern de les illes Balears, això s'ha de subratllar. Ara com ara surten bastant barats, els bitllets.
Molts músics comenteu l'esforç que cal fer per comunicar que els concerts es fan en espais segurs i en canvi els avions no hi ha cap problema per omplir-los.
Sí, aquí no hi ha igualtat. A alguns sectors econòmics els han deixat fer el que feien sempre, i d'altres estan més perjudicats. El que demano és que als músics ens tractin com a un sector de l'economia, un sector professional. Nosaltres som treballadors, som autònoms o contractats. El ministre de Cultura va dir que la cultura subsistirà igualment, i està clar que sí, però la indústria de la cultura, que és allà on penquem els músics, no. O sigui, que ens tractin com a treballadors, no com a dirigents espirituals d'un relat. Jo vaig a pencar igual que ell, així que tracta'm de la mateixa manera. El que té un bar o un avió pot omplir, i un que té un grup de música no. Aquest romanticisme de la cultura que hi ha hagut durant la pandèmia no ha fet més que perjudicar-nos. En la política es distingeix clarament el que és essencial i el que és prescindible. Si converteixes la cultura en una cosa purament espiritual, aleshores directament passa a ser prescindible. Aquesta ha estat una mica la cagada.
Totalment. Jo vaig fer un concert un dia, un live per Instragram, però sense avisar: un dissabte al migdia a l'hora del vermut me va pegar el punt i ho vaig fer. Em van oferir des de festivals, espònsors, de tot, fins i tot em van fer una oferta d'un concert pagant pel telèfon, i vaig dir que no. És que això no va així; tot el que fem en aquest sentit no farà més que allargar la pandèmia i perjudicar les condicions laborals nostres. En la primera fase tots els músics es varen bolcar com bojos a exhibir-se davant del telèfon... Després els festivals van dir: fem-ho, d'acord, però fem números, comptem cadires... Es van espavilar i al final han aconseguit una cosa digna i solvent. Els artistes pequen una mica d'aquesta necessitat de ser escoltats. A veure, és la teva feina, no la regalis. Ja estem regalant a Spotify, que no cobrem una merda. Jo tinc 50.000 usuaris mensuals de Spotify i no he cobrat pràcticament mai res. Si cadascun d'aquests 50.000 pagués una quota de 5 cèntims mensuals, jo cobraria 2.500 euros, però no estic cobrant res. Tota la nostra música està regalada a internet. Hem de viure, és la nostra feina i crec que dins la societat la música juga un paper important. Per tant, no ens maltractem nosaltres mateixos. Cuidem-nos, vetllem per la nostra forma de subsistència, que és fer concerts.
Quines sensacions has tingut tocant davant de gent amb mascareta i separats els uns dels altres?
Que el públic estigui assegut és una cosa que sempre s'ha fet, tampoc no ens ve de nou. El que sí que trobem a faltar és aquella sala petita amb 300 persones, i aquella sensació de rock'n'roll i de volum. Això sí. I ara tots els concerts són una mica més com els concerts de teatret... No és tan diferent, és una cosa que ja l'havíem viscut.
Abans del concert de Mishima a les Nits del Fòrum, David Carabén explicava
Si el públic és lluny, més raó per fer un concert de rock. Però bé, quan ets espectador no estàs pensant si estàs envoltat de gent. Estàs immers en el que està passant en un escenari. Per tant, podem llevar-li una mica de ferro a l'assumpte, perquè al cap i a la fi el xou és el mateix. No hi veig tanta diferència.
¿Has escrit moltes cançons aquests mesos?
Sí, perquè no tenia res a fer. He aprofitat per escriure, esclar que sí.
¿I la pandèmia s'ha filtrat molt a les cançons?
No, les meves cançons són evasives; sempre són una fugida de la realitat, la construcció d'un món paral·lel, i ja està. D'aquestes cançons de temàtica pandèmica [riu] crec que d'aquí molt poquet començarem a penedir-nos-en. Jo no n'he escrita cap, afortunadament, però aquestes al·legories de la pandèmia les he trobat tan naïf, però a un nivell olímpic... No cal. Jo soc partidari de dir les coses parlant, però quan escric una cançó dic unes altres coses.
Tenies previst la publicació d'un disc a finals d'any, oi?
Sí. Bé, el disc havia de sortir abans de la pandèmia. Ja el teníem acabat, masteritzat, el videoclip fet, tot acabat. I sortirà a l'octubre. És un disc instrumental, i està molt desvinculat de la meva carrera de música pop.
I el que donaria continuïtat a Elektra
En tinc cançons escrites. El tinc molt avançat al quadern. El que passa és que m'he de posar a gravar-lo, que el menys important, en realitat. Ara ja tocaria disc de música pop, però com que hi ha hagut aquest parèntesi pandèmic... Però tot i així no ens podem adormir, hem de continuar.
¿En el confinament has dedicat més temps a escriure cançons que literatura?
Durant el confinament m'he sentit una mica estrany. Per escriure literatura necessito una temàtica i estar molt aïllat. I sí, estava aïllat de la societat, però visc en família. A més, hi havia la policia que et parava pel carrer... Els músics i escriptors no sembla que siguem professionals. Em parava la policia i em deia: "On vas?". Vaig a treballar. "I què fas?". Soc escriptor. I em miraven com dient: "Però, tio...". Tret d'algun que em coneixia i em saludava... Al final me'n vaig afartar i vaig pensar que valia més quedar-me a casa i deixar que passés tot això.
Anaves a treballar perquè tens una mena d'oficina que és on escrius.
Sí, el meu taller, on vaig perquè per escriure necessito estar sol. I a casa m'he dedicat més a tocar la guitarra, que és una cosa més mecànica que pots fer a estones.
¿I has pogut escoltar música que no sigui teva?
Sí, jo sempre escolto música, sí, ni que sigui per Instagram. Per exemple, segueixo Chick Corea, que molts dies es penja ell mateix a Instagram estudiant o fent improvisacions d'una peça de Mozart. Aquestes coses m'agrada molt mirar-les. També he mirat a Netflix alguns documentals, com el de John Coltrane, i aleshores t'empasses tot Coltrane seguit. Coses així. No és que estigui pendent de l'actualitat, el tema de tendències no me posa molt.
