Joan Margarit: “Als que vam néixer durant la guerra, aquest país encara ens fa por”

BarcelonaEl poeta de llarg recorregut Joan Margarit (Sanaüja, 1938) ha estat el mereixedor del premi Cervantes d'enguany. El ministre de Cultura en funcions, José Guirao, ho ha anunciat aquest dijous al migdia. Li han concedit el premi "per la seva obra poètica de fonda transcendència i lúcid llenguatge sempre innovador” i que “ha enriquit tant la llengua espanyola com la llengua catalana”, ha exposat el ministre. "El premi ha recaigut en un grandíssim poeta en llengua espanyola i catalana i que era mereixedor del premi, com altres anteriors i els que vindran", ha dit José Guirao, en anunciar la decisió del jurat d'un premi que està dotat amb 125.000 euros. Al maig passat va guanyar el premi Reina Sofía de poesia iberoamericana.

L'any passat la guanyadora del Cervantes va ser l'escriptora uruguaiana Ida Vitale. Amb Margarit, ja són cinc els autors catalans que han guanyat el prestigiós guardó: Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010), Juan Goytisolo (2014) i Eduardo Mendoza (2016). Ara bé, Margarit és l'únic dels premiats catalans que ha desenvolupat la seva carrera literària en llengua catalana.

D'altra banda, Joan Margarit va anunciar que donava part del seu llegat a l'Institut Cervantes. La caixa de Margarit serà la número 1019 i conté poemes que no s'han publicat. La caixa s’obrirà l’11 de maig del 2038, quan es compleixin 100 anys del naixement del poeta.

Premiat en nombroses ocasions -Nacional de Poesia, Rosalía de Castro i Jaume Fuster...-, Margarit ha publicat diversos poemaris, entre els quals Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005) i Casa de Misericòrdia (2007). La poesia sempre l'ha acompanyat: “He treballat per escriure. Sempre he escrit en els bars del costat de l'obra”, va afirmar en una entrevista.

“Als que vam néixer durant la guerra, aquest país encara ens fa por”

“Aquest és un territori íntim”. O bé: “La política no és la meva competència ni ofici”. Joan Margarit anava esquivant ahir com podia en roda de premsa a l’Hotel Condes de Barcelona les persistents preguntes sobre com entenia el fet que li hagin atorgat el premi Cervantes, un fet “inèdit”, tal com recorda Emili Rosales, director del Grup 62, perquè és la primera vegada que es concedeix a un autor que ha desenvolupat la seva obra majoritàriament en català. Abans l’havien guanyat catalans amb obra en castellà com Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010), Juan Goytisolo (2014) i Eduardo Mendoza (2016), i es veu que, tal com va destapar sense embuts la guanyadora de l’any passat, Ida Vitale, a Enrique Vila-Matas li ha anat d’un canto de no fer-ho aquest any. De fet, ella mateixa, com a presidenta del jurat, defensava la candidatura de Vila-Matas juntament amb altres tres membres del jurat.

“¿Pot contribuir aquest premi al diàleg entre Catalunya i Espanya?”, llançava de nou una periodista a Margarit: “Prefereixo col·laborar en el diàleg que amb una ganivetada”. També va dir que no s’identifica amb cap definició: “Algunes serveixen per a la política, però no pas per a la poesia. Jo treballo per consolar gent solitària”. En tot cas, va insistir que ell havia escrit la seva obra en dues llengües, català i castellà, i va reblar: “No m’he traduït”. Tanmateix va deixar ben clar que primer escriu en la seva llengua materna, el català. “Jo tinc dues llengües: el castellà, gràcies a què Franco me la va fotre a patades i no la hi penso tornar, i el català”. Amb l’ajuda de la seva filla, Mònica Margarit, directora general de la Fundació Princesa de Girona, a qui havia encarregat des del fons de la sala on va transcorre la trobada amb la premsa, d’avisar-lo si “s’enrotllava” massa, va continuar parlant de la seva escriptura bilingüe: “Mireu! Aquí mateix porto un poema a la butxaca –era una llibreteta tipus Moleskine verda– que he escrit, i en un parell de dies en portaré dos, un en català i un en castellà. De vegades el català salva el castellà dels seus errors i de vegades és al revés, però el primer sempre surt en català... Al capdavall, el poeta el que vol és escriure un bon poema que perduri”.

Per enllestir amb el tema polític, l’autor del poema La llibertat és una llibreria, vers que s’ha convertit en tot un eslògan, va defensar que només veia una revolució pendent, una de “bèstia” com la marxista el segle passat: “O bé són les dretes que s’imposen i arribem a Un món feliç de Huxley o a un Soylent Green, una dictadura en què tots han de passar per l’aro, o bé agafem tots els oficis que es fan amb una disfressa, jutges, militars, i els diners que s’hi destinen passar-los a l’educació. Una bestiesa? Tan bestiesa com allò de Marx”. I va prosseguir: “Si no podrem substituir la repressió, justificada o no, per l’educació, no ens queda més que l’altra opció”. Segons Margarit, l’educació s’ha d’entendre en la seva complexitat i inclou“moltes coses”, i la poesia “és una d’elles”. Després de confessar-se, ras i curt, “molt preocupat” per la situació del país, va dir: “Als que vam néixer durant la guerra aquest país encara ens fa por; el sentiment de por encara hi és”. I davant de la por, davant de la intempèrie, de què parlava amb saviesa a Casa de Misericòrdia (Premio Nacional de poesia el 2007), Margarit té un antídot poderós: la poesia, la poesia entesa com a l’expressió màxima de la veritat perquè emergeix de la vida mateixa: “La poesia surt de la vida, econòmica, professional, sexual, amorosa, d’amistat..., sempre la vida està per sota; la poesia és profunda, però no tolera mentides, no tolera el lío pel lío, no crec en la poesia elevada i subtil que no s’entén. No conec cap gran poema que no s’entengui”.

Si la poesia neix del sentiment, diu, no s’ha d’escriure en la intensitat de la vivència: “Els millors poemes d’amor els he fet de gran, perquè treus tota la ferralla”. Només hi ha una excepció: Joana (2002), que neix d’una experiència dolorosa. Va ser la primera vegada, assevera Margarit, que es va afrontar a la poesia. “Amb la Raquel del poemari (i Mariona a la realitat) vam tenir una filla que se’ns moria; i durant els vuit mesos que va durar la circumstància, em vaig dir «la poesia, més en calent que ara impossible, però si ara no em serveix en calent, i no me’n puc sortir, prometo no escriure’n més»”. Aquest poemari va marcar un punt d’inflexió de cara als lectors. Es va publicar en castellà amb Hiperión, i va ser tot un èxit aquell Sant Jordi.

Esperonat pel premi Cervantes, que veu com un reconeixement al “deure acomplert”, i que considera que farà que tingui més lectors, Margarit, de 81 anys, va exposar els seus anhels: “Espero que els meus poemes siguin uns grans poemes, però això no ho podrem saber fins d’aquí a dues generacions”. La qual cosa el va dur a reflexionar sobre el “misteri” del poema, un misteri que fa que un mateix poema serveixi sempre i en diferents moments de la vida: “Perquè un bon poema mai és un, és infinit, i mai és el mateix perquè el llegim en diferents moments de la nostra vida, i aquest és el misteri de l’art”.

El darrer títol de l’arquitecte poeta –autor de Càlcul d’estructures, Premi Crítica Serra d’Or de poesia 2006– és l’autobiografia Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018). A banda, actualitza constantment la seva Obra Completa de 28 poemaris: “El més difícil és saber quins són bons i quins no, jutjar-se a un mateix”. Estar traduït en diverses llengües, entre les quals l’anglès i l’hebreu, el satisfà, però té l’espineta del francès. De cara al discurs d’acceptació del premi previst per al 23 d’abril de l’any que ve, va dir que rai, que llegirà poesia, i amb el mateix que havia llegit el ministre en funcions José Guirao al matí va tancar la trobada: No llencis les cartes d’amor.