Joan Margarit, als antics salons del duc d'Alba a Londres

LondresQue el català s'escolti als salons més nobles de l'ambaixada espanyola a Londres, fa poc menys d'un segle territori del dissetè duc d'Alba, Jacobo Fitz-James Stuart, no és gens habitual. Ho va ser entre 2008 i 2012, quan Carles Casajuana era el cap de la representació diplomàtica i no s'amagava –ans al contrari, en feia bandera– de quina era la seva llengua sempre que se li presentava l'oportunitat, per no parlar de la seva obra. Però després el va substituir Federico Trillo, el ministre de Defensa del Yak-42, i els bons costums d'estat plurinacional, ni que fos per iniciativa personal, van passar a millor vida.

Tres ambaixadors després de Casajuna –potser excepcionalment, però potser no–, el català s'ha tornat a escoltar a l'ambaixada aquest dijous al vespre. L'Institut Cervantes amb el seu director al capdavant, el poeta Luis García Montero, ha desembarcat a la capital britànica per presentar la traducció a l'anglès d'Animal de bosc, l'adeu íntim i vitalista en què Joan Margarit va estar treballant pràcticament fins uns quants dies abans de morir, el febrer de l'any passat, als 82 anys. La versió ha anat a càrrec d'Anna Crowe.

Que un dels poemes de Margarit que s'hi han llegit hagi sigut A través del dolor no ha deixat de ser paradoxal, perquè ha recordat als presents l'històric maltractament que l'estat espanyol ha donat a les seves altres llengües, que ni les ha reconegut gairebé mai com a tals ni sembla que les hagi volgut mai acceptar. No debades, el poema comença: "Mai no he oblidat el clatellot d'un guàrdia / dient-me fort i sec: Habla en cristiano, niño. / Fins als meus quaranta anys, la policia va fer interrogatoris amb tortures. / Només en castellà…".

Apropiació del poeta?

En castellà, però, també va escriure Joan Margarit, com recorda a l'esmentat A través del dolor. I igualment en castellà, amb un to d'admiració, de reconeixement i respecte, ha evocat García Montero el seu amic personal: "La darrera conversa que vam tenir, dos dies abans que morís, va servir per confessar-nos que, quedant bé amb la família, el que més ens importava era la poesia", que en el cas de la de Margarit "forma part imprescindible de l'experiència humana".

L'acte ha servit no només per evocar l'obra del poeta, també per lloar-lo com a ésser humà, potser, necessàriament, perquè com també ha dit García Montero "la poesia té a veure amb la veritat". I la veritat de Margarit començava per la seva dimensió humana. El seu net, Eduard Lezcano, ha recordat, en aquest cas en anglès, l'avi que duia el seu germà i a ell mateix a l'escola. "El meu avi era un gran narrador d'històries. Penseu què és escoltar-lo a les vuit del matí…". Lezcano ha arrencat un somriure de l'audiència dient que l'avi els deia que, una vegada mort, al cel, "el plaer de veure Déu seria més gran fins i tot que el plaer de la masturbació". Com ha dit l'ambaixador, José Pascual Marco Martínez, en cloure l'acte, "amb la lectura dels seus poemes Joan Margarit ha cobrat vida". Un acte molt emotiu que, de retruc i en absència per incomprensibles problemes burocràtics de l'Institut Ramon Llull –promotor i facilitador dels primers llibres en anglès de Margarit–, ha servit perquè, amb el quart, l'Institut Cervantes es faci seva l'obra de qui va ser un molt merescut premi Cervantes. Se la faci seva o, potser, se l'apropiï. O bé només es tracta que l'Estat, almenys una part, finalment ha acceptat la seva realitat plurilingüística.