Bon inici de l'Any Joan Manén, un esdeveniment necessari

Concert inaugural de l’Any Manén

Palau de la Música, 9 febrer del 2021

Doncs sí, és necessari que el país tingui memòria i que la recuperi. No fos cas que l’amnèsia col·lectiva i l’autoodi, dos esports nacionals malauradament molt nostrats, acabin d’una vegada per totes amb les sinergies d’una vida cultural empobrida no pas per la pandèmia, sinó per un ultraliberalisme que no perdona. El mateix que vol que la cultura sigui rendible i productiva, cosa que ens fa caure en la més absurda de les inèrcies.

Incansables i batalladors, els responsables i membres de l’Associació Joan Manén, capitanejada amb tremp insubornable per Daniel Blanch, s’han fet forts a les portes d’aquest 2021, any del cinquantenari de la mort del compositor i violinista, de fama internacional i que per raons que no cal ni escatir podria caure injustament en l’oblit. Reivindicant-ne l’obra artística, l’entitat citada (que aquest 2021 compleix els seus primers deu anys de vida) ha presentat un programa que molts voldríem més ambiciós, no pas per la gent de l’Associació, sinó perquè entitats de pes s’hi impliquin de debò (¿seria demanar molt recuperar algunes de les òperes de Manén al Liceu?). I el programa tenia com a pòrtic un concert celebrat al Petit Palau.

Més que una crítica convencional, aquest acte demana un elogi sense pal·liatius per la iniciativa. I també per la variada programació, basada íntegrament en el repertori vocal de Manén i de compositors que li eren contemporanis i d’altres que, directament o indirectament, en són hereus, alguns presents a la sala com Cervelló, Brotons o Magrané.

Hi va haver, certament, moments culminants, com En l’enterro d’un nin de Juli Garreta (Roger Padullés / Lluís Rodríguez Salvà), les dues Cançons de la roda del temps de Brotons (Montserrat Seró / Jordi Masó), el Cant Espiritual de Ricard Lamote de Grignon (Josep Ramon Oliver / Emili Blasco), El noi de l’Ave Maria de Rafael Ferrer (Anna Tobella /Joan Miquel Hernández) o El rossinyol de Manén (David Alegret / Daniel Blanch). 

Entre els assistents, hi havia ganes d’escoltar molta música. Música nostra. Perquè hi havia ganes de sentir que hi ha alguna cosa que ens pertany i que no ens podem deixar perdre. Senzillament, gràcies.