Joan Gual, el famós baríton català que es va trobar un caiman a la banyera

Barcelona“No he pogut veure cap actuació del meu avi ni accedir als enregistraments que li van fer per diferents televisions, va ser molt famós a la seva època però tot acaba esborrant-se i desapareixent”, reflexiona el filòleg, professor i escriptor Xavier Gual (Barcelona,1973), que ha volgut retre homenatge al seu avi, Joan Gual, amb la novel·la El gran baríton (Columna). Escriure ha sigut una manera de recordar-lo i retrobar-s'hi: “Potser així aconsegueixo que se'n parli”, diu.

Joan Gual (Sant Andreu de Palomar, 29 d'agost de 1918 - Barcelona, 7 d'abril de 1975) va ser un baríton conegut a Amèrica com el Cañón Catalán per la seva potent veu. Va debutar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el dia de Nadal del 1943, amb l'òpera Madama Butterfly, i va actuar arreu d’Espanya i Europa, però sobretot es va guanyar la vida amb la sarsuela. Va passar molt de temps de gira per Amèrica: “A vegades, podien passar dos anys sense que tornés a casa, l’únic contacte eren les cartes”, detalla l’escriptor.

Gual només tenia un any i mig quan el seu avi va morir de manera sobtada, amb tan sols 57 anys: “Ningú s’ho esperava. L’endemà tenia una actuació a Girona –explica l’autor–. Va ser dur, sobretot per a la meva àvia, perquè feia poc temps que havia tornat”. Xavier Gual, que mentre escrivia no va deixar veure la novel·la a la família per por que li coartessin la llibertat, s'ha nodrit de la quarantena de cartes que el seu avi va escriure a la seva àvia i de les anècdotes que formen part de la memòria familiar, però també ha ficcionat part de la trama. “M’invento una part de la història però hi involucro al meu avi –explica Gual–. M’ajuda a contextualitzar l’època i entendre què hauria pogut sentir en aquell moment el meu avi”.

Un joc literari

Per a l’autor, la barreja entre ficció i realitat és un joc literari amb el lector. És real que Gual va formar part de la Lleva del Biberó i que va desertar. Molt poc després es va convertir en baríton, va debutar al Liceu i es va fer famós. Fins i tot, una revista italiana el va premiar per tenir el rècord de nombre d’actuacions en un any, i va rebre el Premi Nacional de teatre els anys 1952 i 1954. Les seves gires per Amèrica als anys cinquanta i seixanta van coincidir amb algunes de les fites més importants del segle XX: va ser a Cuba poc després de la revolució liderada per Fidel Castro; i a Colòmbia, quan van sorgir els grups de guerrillers marxistes-leninistes. Són aquests esdeveniments històrics els que l’autor aprofita per crear trames d’espionatge i contraespionatge que formen part de la ficció.

“Tot és versemblant, podria haver passat”, assegura Gual. Hi ha anècdotes que semblen producte de la seva imaginació però que són reals, com els exòtics regals que va rebre el famós baríton: un caiman, que li van dipositar a la banyera de l'hotel, i un lloro exòtic pel qual va haver de pagar mig passatge per portar-lo a Barcelona. Bussejar en la història familiar ha fet que l’escriptor, autor de llibres com Delirium tremens (2001, premi Mercè Rodoreda), Els tripulants (2001/2017, premi Ribera d’Ebre) o Estem en contra (2007, premi Pere Quart) vulgui ara escriure’n un altre sobre els altres avis, que es van quedar a Barcelona en plena postguerra i van voler fundar una escola.