Joan Garriga fa caminar la màquina rumbera del Mariatxi Galàctic

BarcelonaLa pandèmia va enxampar Joan Garriga quan tot just acabava de fer les mescles del disc El ball i el plany (Fina Estampa, 2020), que finalment es va publicar al juny, gairebé un any després de l’EP Nocturns de vetlla i revetlla. “Ja eren dies estanys a principis de març”, diu. I després va venir un confinament que va passar a casa, a la Garriga. “M’agrada molt sortir i viatjar, i el que més trobava a faltar era això. Però veies la natura tan imponent i tranquil·la, i senties que no hi havia cotxes a l’autovia...”, recorda.

El ball i el plany és el primer àlbum de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, nova encarnació per donar continuïtat a una de les sagues musicals més importants del país, hereva de Dusminguet i La Troba Kung-Fú. “ El ball i el plany i Nocturns de vetlla i revetlla són títols amb conceptes similars. Parlen de sentiments a voltes contradictoris però que sovint també van plegats, com l’alegria i la tristesa, el ball i el plany. Compartir les penes o sentir nostàlgia enmig de l’alegria, per a mi va tot junt. I la música que em commou és aquesta”, diu Garriga, que dimecres actuarà al Poble Espanyol, dins el cicle Cruïlla XXS, amb Marià Roch (baix), Rambo (bateria) i Madjid Fahem (guitarra).

El que commou és el pessic de la rumba, la cadència ferroviària del blues, el pas de ball de la cúmbia i la ranxera, l’eco del dub i la màgia del quart de to de la música àrab. Tot això, esclar, a la manera d’un músic que entén que “en el fons la cosa més important és que la cançó camini i que funcioni”. De cançons que caminen no en falten a El ball i el plany. N’hi ha de més frenètiques, com Mariatxis trance, algunes que ja formaven part de l’EP i d’altres que neixen d’amors antics i constants, com La rumba. “És una declaració d’amor. Intento explicar com sento aquesta manera de fer rumbera”, admet l’acordionista del Vallès. Hi ha ball, però sense pressa: “Tinc la sensació que en altres discos havia treballat amb més ansietat, i en aquest he intentat fer-ho amb més calma”.

Un espai per a l’autogestió

Joan Garriga respira serenor, fins i tot quan mira un món cada vegada més fosc, com passa a la cançó Fa bon temps. “De fet, la cançó es deia Fa mal temps i tenia molts més versos -explica-. La vaig anar destil·lant i al final va anar per aquí: la tornada es va convertir en un cant positiu. Vaig adonar-me que la cantava més a gust amb ànim de tirar endavant que no dient que tot va malament, que ja ho diem prou”.

El camí d’ El ball i el plany va començar fa alguns dies a casa, al cinema Alhambra de la Garriga, on els quatre mariatxis van fer uns concerts de proximitat que poden servir de model per a altres actuacions. “El dubte és si als petits formats i als concerts autogestionats els posaran facilitats. Nosaltres ens hi podem adaptar, però ja veurem si va per aquí la cosa, que crec que no”, diu Garriga sobre un panorama musical aclaparat per la incertesa.