Joan Fuster, l'intel·lectual impertinent que avui seria el rei de Twitter

BarcelonaSi Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) avui fos viu, molt probablement seria el rei de Twitter i tindria milers de seguidors. Hauria trobat la manera de combatre amb optimisme el retrocés del català i utilitzaria aquella ironia tan seva per lluitar contra la desafecció política. I si aquest dimarts hagués tret el cap al Palau de la Música, segurament no li hauria fet gaire gràcia trobar-hi un substanciós grup de fusterians disposats a parlar d'ell –perquè no volia saber res d'homenatges a la seva figura–, però potser s'hauria assegut en una de les poques butaques lliures i hauria acabat posant-hi cullerada. "Fuster era un gran defensor dels actes de resistència, de la cultura, la llengua i el periodisme", ha afirmat la directora de l'ARA, Esther Vera, per donar el tret de sortida a l'acte de commemoració del centenari de l'escriptor valencià.

La iniciativa, organitzada per l'ARA amb la col·laboració i el suport de la Generalitat, ha reunit seguidors ferris de Fuster, d'aquells que se saben els seus aforismes de memòria, però també lectors que no el coneixien gaire i a qui els picava la curiositat la figura de l'assagista. Entre les cares més conegudes s'hi ha pogut veure l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol; la presidenta sortint del Palau de la Música, Mariona Carulla, i el president entrant, Joaquim Uriach; el director general del Palau de la Música, Joan Oller; el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder; la gerent de l’Institut Ramon Llull, Antònia Andúgar; l’editor del Grup SOM Joan Carles Girbés; l'assagista Manel Guerrero; el traficant d'idees Vicenç Altaió; l'historiador Lluís Duran; l'editor Àlex Broch i l’escriptora Ada Castells.

"No m’explico com és que Fuster no té una fama universal. Potser és que costa transmetre perquè ens agrada tant, no ho sé. Què en penseu?", preguntava l'escriptora Empar Moliner al públic mentre feia temps abans de començar l'acte. "No en tinc ni idea, a mi de Fuster m'agrada tot", afirmava rotundament una dona de la segona fila, mentre un home del seu davant rebatia que ell "n'havia llegit algunes coses, però no tot". Escollir quan la literatura és bona no resulta fàcil, i per això el comissari de l'Any Joan Fuster, Enric Sòria, va driblar la pregunta d'Antoni Bassas sobre el seu aforisme preferit de l'escriptor i va optar per parlar de la faceta personal de l'escriptor: "Era simpàtic, molt agradable i tenia un tracte senzill, d’estar per casa. L’havien parit impertinent, no podia evitar-ho". De conviccions en tenia poques però eren inamovibles. "Vivia per l’amor al país i a la llengua. Tenia l’esperança que això havia de tirar endavant i sempre veia el got mig ple", ha subratllat Sòria.

Un pensador valent i coherent

Empar Moliner ha seguit buscant explicacions. "Diccionari per a ociosos seria una lectura extraordinària per als adolescents d'avui, i, en canvi, no el tenen en cap llibreria. Per què coneixem tan poc Fuster? Per què Pla és molt més popular?", ha demanat al director de la Càtedra Josep Pla, Xavier Pla, i a l'escriptor i crític de l'Ara Llegim Pere Antoni Pons. "En Fuster era un intel·lectual, en Pla no, i forçosament per això és minoritari. Era una persona de pensament que volia influir en la societat del seu temps", ha apuntat Pla. "Volia ser llegit per pocs escollits, no per molts –ha assenyalat Pons–. Estava obsessionat amb escriure, però sociopolíticament tenia un cervell molt operatiu, era pràctic. Va escriure en capçaleres ideològicament molt diverses i sempre va ser coherent".

Les ganes de transformar el seu present el van convertir en un blanc fàcil a la societat valenciana de la postguerra i la Transició. "Va rebre insults, amenaces, bombes, va tenir problemes amb tots els caps de les publicacions on escrivia. Era un home valent", l'ha reivindicat Pons. La publicació de Nosaltres, els valencians (1962) va ser un punt d'inflexió en la seva trajectòria, si bé va tenir més problemes amb la guia El país valenciano (1962) perquè, segons Sòria, "els feixistes no llegien llibres en català i, en canvi, en castellà sí". La incidència política que buscava l'ha aconseguit al llarg de les dècades quan, després de llegir-lo, molts valencians s'han revisat. "El seu llibre em va canviar la vida, em va fer repensar la identitat nacional i com veig el món com a valencià", ha explicat el periodista i delegat de l'ARA a Madrid, David Miró. 

El periodista valencià i director general del Grup Món, Vicent Sanchis, va tenir una aproximació diferent a Fuster: el va conèixer d'adolescent i no va "entendre res" del que li deia, fins que anys més tard es van enganxar per una entrevista que l'escriptor no volia que es publiqués. Era durant l'etapa més fosca de l'escriptor, quan va patir una forta crisi i es va recloure a casa. "Ell no veia cap altra manera de ser valencians que no passés pels Països Catalans. Creia que la gent ho entendria i, amb el retorn de la democràcia, votaria en coherència. Però no va passar", ha recordat Sanchis, que l'ha definit com "un animal polític en un país sense política". La història ha demostrat més tard que la seva figura no va ser en va i que, 30 anys després de la seva mort, hi ha motius i hi ha lectors i per seguir-lo reivindicant.