Joan Fontcuberta fa un monument a “les ruïnes de la fotografia”

BarcelonaL’activitat de Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) sembla que no té aturador. A més de classes i tallers, fa poques setmanes va publicar un nou assaig, La furia de las imágenes. Notas sobre la postfotografía (Galaxia Gutenberg), i acaba d’inaugurar a la galeria Àngels Barcelona una exposició amb obra nova titulada Trauma. Fontcuberta ha demostrat al llarg de la seva trajectòria una capacitat infinita per generar imatges i qüestionar l’estatus de la fotografia, sovint amb una bona dosi d’humor: ha creat paisatges idíl·lics amb software militar, s’ha fet passar per un astronauta rus i per Ossama bin Laden i, a quatre mans amb Pere Formiguera, va crear un zoològic impossible, que incloïa els documents que acreditaven el descobriment d’animals tan curiosos com un petit mico alat amb una banya al front.

Ara presenta el vessant més intimista i reflexiu de les seva recerca. La quinzena d’imatges de l’exposició d’Àngels Barcelona són el fruit de fotografiar diverses plaques descatalogades de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona per convertir els estralls del temps i les patologies que pateixen els materials fotogràfics en matèria artística. El resultat és colpidor: una vella fotografia d’un nen damunt un cavall de cartró pot recordar els frescos pompeians o, com diu el mateix Fontcuberta, “l’estàtua decapitada de Franco” que va aixecar polseguera davant el Mercat del Born a l’octubre. Fontcuberta també es va fixar en una figura femenina que es va salvar de l’atac d’uns fongs i que ara sura damunt una massa de taques rosades.

“He centrat la meva recerca en el grau zero de l’escriptura fotogràfica. He volgut fer un homenatge nostàlgic al que queda de la fotografia en l’època de la postfotografia”, explica Fontcuberta. “Amb el digital, la fotografia s’ha quedat sense una materialitat que li doni suport -subratlla l’artista- i aquestes imatges dels seus vestigis volen ser un monument a les ruïnes de la fotografia”.

La redescoberta del propi arxiu

A més de les imatges, la mostra inclou les plaques d’on provenen. És una curiositat saber que s’han immortalitzat, entre d’altres, un ple de l’Ajuntament de Barcelona, un carrer de Pedralbes i una góndola en un canal venecià, però aquesta informació afecta ben poc la lectura de les imatges. En una altra de les imatges de la mostra es pot veure un matrimoni que sembla amenaçat per una taca informe. Una de les novetats de la mostra és que, a més de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Joan Fontcuberta ha rescatat del seu arxiu fotografies que va fer quan era un adolescent. “Trobar aquestes caixes del meu propi arxiu va ser una epifania, un redescobriment”, recorda l’artista.

L’origen de Trauma es remunta a la proposta que la Fundación María Cristina Masaveu Peterson va fer a l’artista. D’aquella experiència, que va comportar que Fontcuberta treballés en diferents arxius asturians, en va sortir el llibre d’artista Die Traumadeutung, que va ser premiat com un dels millors fotollibres de l’última edició de PhotoEspaña. El títol és un joc de paraules amb el de la primera edició de La interpretació dels somnis, de Sigmund Freud: Fontcuberta va substituir la paraula somni per la paraula trauma. En aquest llibre ja va recollir les anomalies que havien patit les imatges i, fins i tot, les que va trobar a la part posterior: “S’estableix una dialèctica entre l’element invasiu i el que queda de la imatge”, diu Fontcuberta. Un altre dels fils conductors d’aquest llibre, que també es pot extrapolar a les imatges de Trauma, és la pareidolia, és a dir, la intuïció psicològica de trobar imatges concretes en taques informes o, per exemple, en els núvols. Aquesta tendència era popular en el camp de la psicologia amb estudis com el test de Rorschach. La pareidolia també dóna títol a una exposició que Fontcuberta té en cartell al Museu d’Art del Banc de la República, a Bogotà, però la intenció de l’artista no és condicionar ni tancar les interpretacions de les seves peces: “Les obres estan obertes. Cadascú les abordarà segons les seves experiències”.

Joan Fontcuberta també diu que a les restes de les velles fotografies els ha donat una nova vida com a “imatges fantasma” o com a imatges “malaltes” i que “abandonen la seva imatge” com si en el seu últim sospir exhalessin “l’ànima”. I encara traça un últim paral·lelisme entre els fons descatalogats de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i l’actualitat més recent: “Em recorden les imatges que van sobreviure al Katrina. Aquelles imatges que van quedar deteriorades per l’aigua van passar de ser mirades com a fotografies familiars a ser documents plàstics”.