Joan Carreras, quina meravellosa interpretació!
El primer monòleg teatral de l'actor, 'Història d'un senglar', es representa al Teatre Lliure
Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)
Espai Lliure (Fins al 20 de juny)
No s’ha de ser cap expert per saber que Ricard III és el personatge més malvat del teatre de William Shakespeare. Mentider, sibil·lí, egocèntric i despòtic, Ricard III (el seu distintiu era un senglar blanc) s’encarna en l’obra de Gabriel Calderón en un actor, Joan Carreras, que justament està assajant aquesta tragèdia. L’escriptura de Calderón és directa, revolucionada i juganera, com vam descobrir amb Mi muñequita (Temporada Alta, 2008) i Que rebentin els actors (Teatre Nacional de Catalunya, 2018). Les seves constants es repeteixen en aquest joc metateatral i en certa manera autoparòdic on explora com el personatge devora l’intèrpret fins a les últimes conseqüències i del qual Joan Carreras, sota la direcció de l’autor, ofereix un recital interpretatiu ple de colors i de racons.
Ell vol la glòria teatral, per a la qual es considera més que ben preparat. Vol ser el dolent perspicaç, intel·ligent, hàbil. Però s’ha d’enfrontar amb la suposada mediocritat dels companys, dels tècnics i l’estupidesa del director mentre recita fragments de l’original, bàsicament els monòlegs de les dues reines (Margarida i Lady Anna) i el de la seva mare. I caram, com ens arriben! Brutal, la imprecació de la mare que destil·la l’amargor i l’odi de qui va donar vida al monstre. Carreras circula amb una gran versatilitat per un text (fenomenal traducció de Joan Sellent) que s’accelera i frena, que reposa en els fragments de Shakespeare, que s'arrecera i s'alleugereix en petites dosis d’humor. S’ha d’escoltar, però sobretot mirar-li la cara. El rostre del dèspota que escridassa el tècnic de llums, el del cínic que s'enfot del director, el de l’egocèntric que es vanta de si mateix, el del superb que es burla dels espectadors. Una hora i deu de gran teatre.
Calderón tanca la proposta amb una solució talentosa. “El meu regne per un espectador intel·ligent”, diu Carreras parafrasejant Shakespeare. I esclar, el públic es posa dempeus per aplaudir-lo.